El Centre de la Propietat Forestal
Un model d'administració corresponsable

El Centre de la Propietat Forestal es constitueix com una administració forestal on els seus administradors són els propis administrats del sector primari. De fet, el Centre de la Propietat Forestal és una raresa dins dels models teòrics d’administració pública. Si bé en un Estat modern es suposa que existeixen tres poders diferents (el legislatiu, l’executiu i el judicial) als polítics només els interessa el poder executiu que és on es couen els cigrons. Controlats els cigrons, ben poques ganes tenen que els interessats se’ls mengin.

La teoria que en un estat de dret modern la sobirania neix del poble i torna a poble és molta teoria, però la pràctica és que els polítics sempre controlen el seu veí, i molt. El principi de sobirania popular es va inaugurar ara fa 200 anys amb la Revolució Francesa però, sembla que encara no ha impregnat a la classe política, la qual vol seguir fent de Lluís XIV. Unes quantes centúries més i segur que quedarà solucionat...!

En aquest context, un Parlament dominat per CiU, sospitós de ser conservador, va crear un organisme com el Centre de la Propietat Forestal, en el qual els productors forestals s’erigien com a pròpia administració. Una assemblea i una junta d’ells mateixos, en tant que interessats, constituïen l’Administració Forestal. Algú pot pensar que té tuf d’autogestionari, però resulta que és una còpia (amb alguna amputació important), del model francès del Centre de la Propriété Forestière. De fet és una còpia procedent dels inventors de la sobirania popular.

Un altre exemple, d’un any abans, l’any 1987, dissenyat sota la mateixa òptica, i amb grans resultats, han estat les ADF, on el govern encomana la prevenció dels incendis forestals als propis interessats, els quals, per l’interès directe que tenen, la converteixen en una prevenció eficaç i barata.

Aquest Centre, de patró català, ha tingut mancances:
La primera, l’escassa corresponsabilització dels propis interessats, que no hi han acabat de creure, o bé l’han vist només com una font de subvencionetes per anar fent bullir l’olla.

La segona és que el Parlament de Catalunya, en tant que dissenyadors intel·lectuals de nostre país, no ha tingut una verdadera política forestal. Alguna vegada s’ha intentat definir-ne alguna, però mai ha reeixit, o bé han estat documents d’un ambientalisme doctrinari, on s’ha intentat imposar una essència ambiental sobre una política de producció forestal del tot absent. És a dir, qualsevol iniciativa del Centre no ha tingut un suport del país expressat en forma d’una política recolzada pel propi Parlament.

El resultat final és que aquest Centre ha estat capaç d’aprovar molts Plans de Gestió Forestal, però com que la Producció Forestal estava desestructurada, s’ha trobat com la Nissan. Bons treballadors, bons cotxes i falta de clients.

 

El Centre de la Propietat Forestal, un model per seguir desenovolupant

 

En la Jornada Forestal de Sant Francesc, d’enguany, el parlament del Director del Centre, va ésser capaç de definir-ne molt bé la seva funció objectiva, com a element administrador de la política forestal, i va denunciar alhora les greus mancances existents en Política Forestal. De fet va descriure una situació on existeix un organisme preparat per administrar la política forestal i que espera que arribi una Política Forestal, per tal de posar-se a treballar.

Altra qüestió és qui ha de dissenyar la Política Forestal de nostre país. És evident que el Centre hi ha de participar, però no només el Centre. Una política nacional ha de ser feta amb el consens del país, i per tant la política forestal ha d’ésser feta amb altres interessats directes del sector de la Producció Primària; amb els sectors econòmics que seran qui hauran de donar crèdit a aquestes empreses per que es dediquin a la producció forestal; amb implicats en l’equilibri territorial per la seva vessant d’estabilització i progrés sòcio-econòmic de la població de referència d’aquesta política; amb el sector industrial, per tal de determinar les relacions i xarxes que s’han de crear entre els productors primaris i el sector secundari de la transformació, etc.

Finalment, el Departament de Medi Ambient ha d’ésser capaç de transferir una pàtina ambiental. Una pàtina ambiental que cada cop és més difícil d’assolir, ja que durant els anys 80 la seva missió era molt determinista, pel fet que es dedicava només a qüestions com la contaminació. En el segle XXI, d’ençà que les Nacions Unides va adoptar el criteri de Desenvolupament Sostenible (sostenibilitat és una mutilació incomprensible del terme), la tasca dels Ministeris de Medi Ambient s’ha fet molt més difícil.

La Primera Ministra Noruega va definir, davant de la ONU, el concepte de Desenvolupament Sostenible. Desenvolupament Sostenible implica que la població de referència ha de progressar sòcio-econòmicament, sense afectar la perdurabilitat dels recursos naturals cara a les generacions futures. Això constitueix una gran diferència respecte les polítiques ambientals dels anys 80. Una política ambiental dels anys 80, davant d’una fàbrica que contaminava, passava per tancar-la, amb independència de quants treballadors anaven al carrer; i amb això ja havia acabat la seva missió.

Un bon ministre de Medi Ambient, amb una verdadera política de Desenvolupament Sostenible, davant d’una fàbrica que contamina, ha d’aconseguir que no contamini, que els costos de la no contaminació es repercuteixin en la pròpia fàbrica, que la fàbrica, empresaris i treballadors, millorin el seu nivell i resultat sòcio-econòmic respecte de la situació anterior. No és poca feina!

Demanar al Centre de Propietat Forestal que assumeixi la càrrega de desenvolupar la Política Forestal no és just, perquè el Centre no és més que una administració. En el nostre sistema, les polítiques, siguin les que siguin, són una prerrogativa del Parlament i que desenvolupa el Govern. El Centre per si sol no pot determinar la Política Forestal, ja que només representa els productors  primaris; exclou la indústria de transformació del sector secundari; no inclou altres sectors interrelacionats com els de l’aigua i l’erosió; o bé la conservació de la biodiversitat.

El Centre n’ha d’ésser el pal de paller; és clar, ja que és qui aporta la primera part del concepte “Desenvolupament Sostenible”. El Desenvolupament, és la part econòmica i els ingressos, tangibles, només procedeixen de la producció de béns i serveis. Sense ell l’equació no s’iguala. Ara, la seu de la Política Forestal ha d’estar a les Taules Intersectorials i les Taules Interdepartmentals. La seu a d’estar a la casa de tots i mai a casa d’una de les parts, i a més a més seria molt difícil allotjar tots els hostes a la casa de només un.

Per altra banda, determinar la Política Forestal del nostre país no ha d’excloure cap reforma que pugui necessitar el Centre, i prou reformes que té per davant, la majoria d’elles són mancances forçades per les amputacions del model original, en especial l’absència de descentralització i de corresponsabilització.

 

El sector forestal està mancat de Política Forestal des de fa més de 15 anys.

 

Al sector forestal ha passat el que havia de passar. Per una banda tenim la producció forestal desbordada, amb el doble de superfície forestal arbrada que fa 50 anys, i amb un risc latent d’un desastre natural com pot ésser un incendi massiu.

Per una altra banda un sector econòmic forestal absolutament oligopolístic, contra el qual els tribunals de la competència callen,  i que distorsiona el preu de la fusta fins al punt que és més barat importar la fusta de les selves del Brasil, abans que tallar els pins, condemnats a incendiar-se, de la Serralada de Collserola.

Finalment, el contribuent fa trenta anys que paga unes subvencions a un sector que com més va més es desestructura. ¿Quina política ambiental és aquesta, que ni tant sols aconsegueix de reduir el risc d’una catàstrofe natural lligada a un gran incendi forestal, degut al sobre-estoc de fusta dels nostres boscos?

Malgrat tot, el sector forestal té una escletxa d’esperança. D’ençà la llei forestal de l’any 1988, s’han anat redactant un seguit de Plans Tècnics de Gestió i Millora Forestal que han quedat arxivats en un calaix, però que són una bona base de partida per a la recuperació del sector forestal en tant que subsector de la producció primària. Si més no el treball fet té un rigor tècnic.

 

LA DRECERA. núm. 111. Novembre - Desembre 2008

Informatiu Agrari de l'Institut Agrícola.

Forestal