INCENDIS

Les Agrupacions de Defensa Forestal, un èxit de la Societat Civil

Les ADF s’incorporen a la llei forestal de 1988, però ja havien estat creades dos anys abans. En un àmbit territorial mínim d’un municipi, són associacions constituïdes per propietaris, i amb la presència d’altres entitats d’interès en la prevenció i extinció d’incendis i, lògicament, els Ajuntaments, els quals tenen la competència, per Llei de Bases Local en matèria d’extinció d’incendis.

Les ADFs varen avançar-se vora a 20 anys a l’obligació de col·laboració en l’extinció d’incendis que la Llei de Forests estatal imposa a tot ciutadà. És més, la llei catalana va abordar, ja fa vora 25 anys, el problema de la col·laboració en l’extinció d’incendis des d’una òptica molt diferent. Enlloc d’obligar als ciutadans a col·laborar en els incendis a pit descobert, va promoure la creació de les ADFs de tal manera que tots els esforços individuals i altruistes en la prevenció i extinció d’incendis es canalitzessin a través d’organitzacions independents (per tal com no depenen de cap govern) però amb plena col·laboració amb el govern.

La llibertat de no condicionar políticament les accions altruistes dels ciutadans i el ple suport moral i fàctic que aquesta mateixa classe política dóna a les ADFs genera, amb escreix, magnífics rendiments en matèria de prevenció i extinció d’incendis forestals. Avui, a Catalunya, davant de qualsevol incendi forestal, els desplegaments de mitjans humans i materials que es duu a terme, gratuïtament, per part de la Societat Civil -i no només de les ADFs, sinó d’empreses i ciutadans anònims- fa que en la majoria de casos els mitjans de comunicació han de posar fre a l’allau de voluntaris, quan fa 25 anys s’havien de fer crides a la col·laboració.

És cert que les ADFs tenen algunes llacunes, especialment a la Demarcació de Tarragona, on en un error de comunicació durant el període de fundació de la majoria d’ADFs als anys 1980, aquestes no tenen caràcter supramunicipal sinó que són, majoritàriament municipals. Això fa que hagin quedat molt depenents dels Ajuntaments i que hagin estat polititzades i fins i tot algunes vulneren el principi democràtic intern al condicionar, estatutàriament, que per President només poden tenir-hi l’Alcalde.

De qualsevol manera són fets menors que ni tant sols requereixen de modificacions legislatives. Simplement cal un impuls ferm des de la Direcció General del Medi Natural per ajudar-les a fusionar-se formant agrupacions en lògica de massís forestal. En esdevenir supramunicipals, la dependència política que poguessin tenir cauria per ella mateixa.

També és cert que de forma recurrent, hi ha tensions amb el cos de Bombers. És lògic i humà, perquè la presència de les ADFs serveix d’element de comparació i fiscalització de la tasca dels serveis públics i professionals d’extinció d’incendis davant de l’actuació altruista de la Societat Civil i davant dels ciutadans que conformen el país a qui els Bombers serveixen. És humà i comprensible no voler ser avaluat.

Però també, aquí s’ha observat una actitud molt prudent per part dels diferents governs que ha tingut la Generalitat. El fet que Bombers i ADFs hagin depès sempre de dos Departaments diferents ha derivat en una sana competència entre els dos col·lectius. Per una banda les ADFs han adquirit hàbits d’extinció d’incendis de caire més tècnic, i per altra banda els bombers s’han sentit esperonats a demostrar llur vàlua. Mentre els successius governs de la Generalitat siguin capaços de seguir moderant i arbitrant aquesta sana competència l’èxit d’una bona extinció d’incendis forestals està garantit.

En conjunt, la prevenció i l’extinció d’incendis forestals a Catalunya és un veritable èxit si ho comparem amb el nostre entorn del Mediterrani. També ho ha estat el fet que, fins a la data, amb 30 anys de Generalitat, la classe política ha tingut el suficient capteniment per no fer servir els incendis forestals com a arma llancívola de la dialèctica política.

Sí que és cert que l’estiu passat, amb la malaurada mort dels bombers en l’incendi d’Horta de Sant Joan, la classe política va començar a trepitjar les línies vermelles, més en un incendi que, objectivament, amb el seu miler escàs d’hectàrees, no es podia, ni es pot considerar com un incendi excepcional. La mort dels bombers, la situació política general de Catalunya, i el fet que fos la primera vegada excusa l’actitud que va mantenir l’arc parlamentari envers una catàstrofe natural en la qual, l’enemic a batre, no són els altres partits polítics sinó no pròpia Naturalesa descontrolada.

Darrerament també s’ha observat una certa mercantilització i banalització dels incendis forestals per part de la premsa. És cert que l’estiu és una època de l’any on els diaris i els telenotícies són prims, els incendis forestals són un bon elements per emplenar-los. Cal reclamar autocontenció i mesura; i en cap cas es pot passar tot l’estiu adobant el terreny per tal de convertir el més mínim dels incendis en el “Gran Incendi Forestal” de l’any, i encarar, mediàticament, l’oposició contra el govern en qüestions que haurien de ser apolítiques. Avui per avui, l’èxit d’una bona extinció d’un incendi no està en seu parlamentària, en la tinta de la premsa escrita o en les ones hertzianes.


La Drecera 122. Juliol - Agost 2010

Informatiu Agrari de l'Institut Agrícola.

Forestal