Podem prescindir de l'administració forestal?

 

 

Dit així, d'entrada, pot causar commoció. Hem de ser valents per fer una autocrítica del sector i veure, fins a quin punt l'administració forestal que té Catalunya és necessària, i es compleix amb algun objectiu concret que beneficii als interessos generals.

 

 

D'entrada, obviarem d'aquesta anàlisi la pretesa necessitat d'una administració forestal basada en ideologies ecologistes apocalítptiques, on la destrucció del planeta és imminent degut a la maldat intrínseca de l'espècie humana. Aquest conjunt amorf de pensament no té mínima base científica i, per tant, és equiparable amb el discurs doctrinari de qualsevol telepredicador. Descartat aquest aspecte analitzem, doncs, l'administració forestal.

L'administració forestal naix durant les segona meitat del segle XIX per donar solució a un greu problema de deforestació pan-europeu, derivat de l'excés de demanda de fustes i llenyes en els moments primerecs de la revolució industrial. El problema que es planetjava l'Estat (espanyol i d'altres europeus) no era estricament ambientalista sinó que era tangible. Tangible, principalment, perquè derivava en dos problemes: El primer la manca de productes forestals i el segon en inundacions descontrolades posteriorment ampliat als processos erosius que aterraven els pantans.

Les administracions forestals dels estats europeus, incidien en els boscos públics. La concepció política de l'època no els permetia intervenció pública en les forests privades. Simplement: no entrava en el cap de la classe política. Però malgrat aquesta limitació quedava un ampli camp de treball obert en els boscos "públics", ja fossin els comunals espanyols, les nacionalitzacions de la noblesa en els països sorgits de l'esfondrament de l'Imperi Austro - Hongarès o bé els béns confiscats a l'Església a França.

La intervenció pública en les forests privades, a Espanya, té com a primer precedent certes ingerències durant la dictadura de Primo de Rivera. L'adveniment de la II República porta dues conseqüències:

A nivell estatal es dóna forma a una verdadera política hidrològico-forestal, la necessitat de la qual ja fou concebuda en l'època que Cambó fou ministre de Foment. La guerra civil va aturar qualsevol intent de posada en pràctica d'aquesta política.

La segona conseqüència, i aquesta a nivell estrictament català i a través de la Generalitat, fou la intervenció administrativa de la recol•lecció forestal, en els boscos privats, amb inspeccions prèvies a través dels Mossos d'Esquadra.

Superada la guerra civil i la post-guerra més imediata, s'organitza l'actual administració forestal i s'aprova la "Ley de Montes". En aquesta llei s'hi refonen, implícitament, els aspectes precedents de la proto-administració forestal amb elements ideològics del franquisme falangista (o sigui el més doctrinari). Es poden resumir en tres:

a) Manteniment de la política hidrològico-forestal d'alta muntanya.

b) Intervenció administrativa de les mercaderies forestals en el moment de la seva posada en el mercat.
 
c) Finalment, el tercer element és un paternalisme d'Estat, pel qual l'Estat proveïa d'assitència tècnica als propietaris de forests.

Aquest preludi historicista és necessari per comprendre com a derivat d'aministració forestal catalana i sobretot ha de permetre comprendre com cal  esporgar-la.

La pregunta central que ens hem de fer és: "Cal la intervenció pública en el moment de la recol•lecció dels productes forestals?" La resposta, categòricament, és NO. No cal. La situació actual és la perversió d'uns conceptes, admissibles en una època, però actualment tranuïtats.

Si seguim amb el procés d'anàlisi naix una pregunta que no té resposta, o si més no la resposta és poc convincent: ¿Per què l'administració pública és desentén dels arbres durant els vuitanta, cent, o cent cinquanta anys que triga a créixer, i en el moment de la recol•lecció ha d'opinar fins el bidell de l'entrada? Pregunteu i ningú us contestarà.

Però aquesta resposta no contesta perquè ha d'haver-hi intervenció administrativa. I no ho contesta perquè mai hi hagut aquesta necessitat. El que passa és que l'assistència tècnica que l'administració franquista proveïa era pública i això ha derivat en el malentès que cal la intervenció pública en al recol•lecció forestal.

Si a això hi sumeu les ideologies ecologistes apocalíptiques i el pànic dels polítics a ésser contestats, desvia en una solució simplista: "El govern controlarà els aprofitaments forestals perquè els boscos no desapareguin!" I, au, embolica que fa fort! Perquè com que no hi ha una raó pública de la intervenció administrativa aquesta deriva en pura burocràcia. I el govern de torn, en cas d'ésser increpat, pot exhibir tones de paper en forma d'expedients, que no serveixen per res. Tones de paper absolutament intrascendents dels quals només serveix aquella línia que precisament s'està cercant.

Per tant, primera conclusió: L'administració forestal, en si mateixa no garanteix "la perdurabilitat de la massa".

Fem-nos una altra pregunta: L'administració forestal, segueix prestant assitència tècnica? La resposta, categòricament, és NO. Llevat d'algun cas molt concret al Pirineu central i en el marc dels boscos públics, l'assitència tècnica és manifestament escassa i de baixa qualitat. Malgrat que la legislació d'hisendes locals segueixi imposant l'obligació de comptar amb l'assitència tècnica de l'administració forestal de la comunitat autònoma, els municipis han hagut de buscar assitència externa per la poca asssitència que se'ls presta.

I del sector privat ja ni en parlem. Intenteu anar a proposar alguna innovació forestal, per resposta hi trobareu un no, no fos cas que el funcionari de torn pogués ésser reprès i ja se n'encarregaran d'obligar-vos a seguir els postulats de la silvicultura més clàssica encara que sigui la pitjor solució. Aneu amb un bosc de pi planc amb problemes de regeneració i digueu que voleu fer una tallada arreu per bosquets, amb estassada i crema de restes. No us explicaran pas allò de la "perdurabilitat de les masses". Si esteu de sort i no us posen en mans de la fiscalia de medi ambient; l'endemà hi tindreu, convenientment informats, membres d'alguna secta ecologista encadenats als pins.

I en aquest conjunt un comentari al cos d'agents rurals és inexcusable. El cos de guardes forestals, en temps pretèrits, era un cos tècnic de base, puix que tots tenien una formació professional en matèria forestal i servien, si més no a nivell conceptual, per transferir coneixements forestals als propietaris particulars. Tenien la particularitat d'anar uniformats, però això dels uniformes és un vici de totes les dictadures militars, i tenien una certa tendència a la corruptel•la perquè el pla teòric del sistema ho permetia.

Avui el cos s'ha convertit en un braç executor de la política de terror de la Generalitat de Catalunya. Imagineu-vos fins on va arribar la situació que a la demarcació de Girona s'havien estat pagant complements de sous en base als expedients de denúncia que s'obrien.

Segona conclusió: L'administració forestal no presta, en aquests moments, assistència tècnica; és més és preferible no acudir-hi, no fos cas que s'assabentessin de les vostres febleses i un apliquessin el terror. De fet el paternalisme d'Estat va migrar cap a la intervenció d'Estat per derivar en terror d'Estat. El llop amb pell de xai ha entrat a casa.

I el Centre de la Propietat Forestal, què? L'element semial del Centre de la Propietat Forestal són els Centres de la Propietat Forestal francesos, amb la diferència que a França el 50% del cost de l'estructura va a càrrec dels propietaris forestals i l'altre 50% van a càrrec del paternalisme de l'Estat. Aquí el 100% va a càrrec de la Generalitat i sempre hi ha el conflicte larvat entre propietaris que diuen voler decidir i Generalitat que diu pagar i voler manar.

La concepció del Centre de la Propietat Forestal, en el moment que fou proposat, era una bona base per a alliberar les forests privades d'una intervenció pública que ja era anacrònica i obsoleta. L'assitència tèncica que pogués prestar la Generalitat no era, ni és, eficient i la fundació d'una Escola d'Enginyers de Forests a Catalunya havia de proveïr el mercat privat d'una oferta suficient d'assitència tècnica.

A despit d'aquesta sòlida concepció les parts varen quedar mancades de coratge. Al sector privat l'absència de tutela, o sigui la majoria d'edat i l'emancipació; i a l'administració no va voler donar confiança. El Centre va quedar com un organisme anormal i amb una posició difícilment explicable.

Tots els esforços es varen esmerçar en justificar que el Centre havia d'alliberar de la intervenció administrativa puntual en el moment de procedir a la recol•lecció forestal, i que això s'havia de substituir per un document on la intervenció administrativa puntual tingués una perdurabilitat en el temps més llarga i per tant proporcionalment menys feixuga. Però en cap cas es va qüestionar la intervenció administrativa en la recol•lecció forestal.

La pràctica ha demostrat però que era un miratge amb tres il·lusions:

La primera il·lusió és que el cost  econòmic del Pla Tècnic de Gestió i Millora Forestal és massa alt per l'estalvi administratiu que se n'obté; així els rematants forestals els resulta indiferent recol•lectar una finca amb Pla Tècnic o sense, de fet prefereixen fer-ho sense perquè poden ajustar millor les petició (obligada) d’intervenció admisitrativa a les necessitats puntuals i concretes del moment.

La segona il·lusió és que el Pla Tècnic és un document administrativament molt feixuc, i la seva modificació al llarg de la seva vigència és cara i complexa en comparació a una llicència d'aprofitament tradicional. A més la seva aprovació no té efectes universals en tots els àmbits de la Generalitat de Catalunya i no relleva la intervenció administrativa més enllà del Servei de Boscos, però deixa al particular igualment exposta a la ingerència del Servei de Parcs, a l'Agència Catalana de l'Aigua, a Urbanisme, a Carreteres...

La tercera il·lusió és que en resultar irrellevant les bonificacions fiscals associades (impost de successions) en haver-se suprimit, aquest, amb caràcter general, poc interès hi haurà per renovar-los.

La conclusió és que la funcionalitat del Pla Tèncic de Gestió i Millora Forestal ha entrat plenament en crisi.

En aquests moments el Centre de la Propietat Forestal és qui reparteix les subvencions a les forests particulars. Ben analitzat és un sistema que ofereix poca solvència. Per una banda els diners públics els reparteix un organisme molt particular en quant al seu disseny jurídic, regit pels propietaris forestals i per tant són art i part en el repartiment.

Complementari a aquesta poca solvència, hi ha una situació de tràfic d'interessos en les subvencions, el qual, essent honestos, és un secret a crits. Anualment mig milió d'euros, abans de publicar-se la convocatòria de subvencions ja està predestinat. La resta de diners és un embolcall per dissimular la situació; és una mena de prima de compensació.


Tercera conclusió: Les circumstàncies han prostiuït el Centre de la Propietat Forestal fins a punts de difícil justificació; encara que l'essència del mateix sigui raonable.


Com afecta la Directiva Europea de Serveis? Ens hi podríem estendre molt, però per fer-ho fàcil direm que substitueix la intervenció administrativa prèvia per la llibertat d'acció individual subjecta a una declaració prèvia d'acatament a la legislació i d'assumpció de responsabilitats. Com a figura és més pròpia del dret germànic que no pas del dret llatí, i menys del dret administratiu d'inspiració francesa (inclòs l'espanyol) però és el que és.

En aquest sentit el procediment d`'implantació de la Declaració Responsable ha avançat més en el tràmit d'obtenció de llicències d'aprofitament que no pas en els Plans Tècnics de Gestió i Millora Forestal. En aquests moments hi ha dubtes jurídics que sigui necessària l'aprovació prèvia, per part del Centre de la Propietat Forestal, dels Plans Tècnics de Gestió i Millora Forestal.

L'administració forestal no presta assistència tècnica i l'economia de mercat establerta en la Constitució i la directiva de serveis han suprimit la intervenció administrativa prèvia, només queda la política forestal. Heus ací què queda de l'administració forestal: La política forestal que mai ha practicat d'ençà la transferència de competències.

I com es reorganitza l'administració forestal? El model bàsic a seguir fóra el de l'administració elèctrica per a la baixa tensió. En farem quatre pinzellades i posteriorment l'extrapolarem. La legislació elèctrica en matèria de baixa tensió s'assenta en el Reglament Electrotècnic de Baixa Tensió i les Instruccions Tècniques complementàries. El Reglament és d'obligat compliment, les Instruccions són potestatives per bé que si es volen trasgredir cal autorització administrativa.

Un particular quan ha de fer una instal·lació elèctrica cerca un professional en la matèria, ja sigui un electricista, ja sigui un enginyer, depenent de la complexitat, i li executa la instal·lació. Posteriorment hi ha unes empreses homolgades amb el nom d'Entitat Col•laboradora de l'Administració que inspeccionen les instal•lacions, algunes de forma aleatòria, algunes de forma dirigida, i les validen, o no. On intervé l'administració? Enlloc.

Per al sector forestal la reforma seria mínima, sobretot perquè la norma superior i general de la Unió Europea ja ha suprimit la intervenció administrativa prèvia.

El procediment per a la gestió forestal hauria d'ésser quelcom com ara que el propietari forestal hauria de disposar de direcció facultativa, elegida en el lliure mercat dels enginyers de forests per a propietaris que en àmbit de Catalunya superin la unitat mínima forestal i tècnics  de grau mig en els altres casos. Aquests enginyers o tècnics forestals són aquells qui, exercint la seva activitat professional n'han d'assumir la responsabilitat que els pertoca.

El pla d'aprofitament que es fixi hauria d'ésser validat i inspeccionat per una Entitat Col•laboradora de l'Administració, d'acord amb uns protocols que fixin la intesitat i la aleatorietat de l'acció. Aquestes entitats haurien d'estar homolgades per l'administració forestal catalana. Incialment  Centre de la Propietat Forestal podria ésser la primera d'elles, tot i que immediatament s'hauria d'obrir la porta a l'existència de tres entitats més per garantir la possibilitat de lliure elecció per part dels propietaris. La privatització del Centre hauria d'ésser inexcusable a mitjà termini.

Amb aquesta senzilla modificació més de caire conceptual que de caire pràctic, podria produir una modernització de l'administració forestal sense precedents. A nivell públic s'observaria un estalvi de mitjans i a nivell privat no és d'esperar gaires majors costos.

Per altra banda l'administració forestal hauria de replegar-se i centrar-se, principalment a refondre totes les disposicions forestals en un reglament forestal ben compilat, i hauria de formular els Itineraris Silvícoles que vindrien a ésser l'equivalent a les Instruccions Tècniques Complementàries del ram elèctric. L'establiment d'uns criteris oficials de gestió forestal és bàsic per evitar la situació d'inseguretat jurídica i arbitrarietat que es viu en aquest moment.

Altrament l'administració forestal hauria de recuperar com a competència pròpia la gestió dels boscos de ribera que, juntament amb la fauna aquàtica continental i les correccions hidrològico-forestals haurien de constituir un servei estructurat d'hidrologia, riberes i pesca continental; tot allegerint l'Agència Catalana de l'Aigua de competències que no li són pròpies (conservació de riberes o intervenció en la fauna aquícola) i que han costat un ull de la cara i part de l'altra portant-la a una situació de ruina absoluta.

Pel que fa al cos dels Agents Rurals, s'hauria d'ésser prou valent per aguantar les pressions sindicals i  desmantellar-ne la seva herència paramilitar del franquisme a través de tres accions bàsiques. La primera passaria per traure a concessió les reserves nacionals de caça de forma que la Generalitat de Catalunya en pogués traure rendes netes però sense complexitat que representa gestionar-les directament des de l'administració, inclosa la transferència, a les concessionàries, de la guarderia de caça.

La segona acció passaria per retornar el personal dels agents rurals a la seva missió bàsica de pràctics de camp, en un entorn civil i no pas paramilitar.

La tercera acció passaria per mantenir un reduidíssim cos d'agents de l'autoritat al servei de l'administració d'agricultura (no només forestal).

El retorn de la gestió de les subvencions forestals a l'administració pública semblaria lògic, per bé que en el marc concret de Catalunya, seria discutible si centralitzar-ho amb altres subvencions en la Direcció General de Desemvolupament Rural, amb la poca eficiència que té el sistema; o bé seguir-les mantenint en el marc de la Dirrecció General de Medi Natural, opció, ara com ara, millor.

Si per contra, algun dia, la Generalitat de Catalunya tingués el capteniment suficient per entendre la importància econòmica de rellevar als empresaris d'aquest país de fer peregrinacions a totes les ventanilles i confessionaris haguts i per haver, de forma que l'Instrument d'Ordenació Forestal pogués tenir un caràcter universal, llavors caldria plantejar una metodologia jurídica de validació.

A l'administració forestal li pertoca, també, d'una vegada per totes començar a definir una política forestal solvent. Sense pretensions exagerades, tocant de peus a terra i amb un marcat caràcter economicista. En la situació actual només es poden fer polítiques ambientals amb el retorn intagible de la gestió forestal econòmicamentviable.

Finalment, com a punt bàsic, queda la conveniència de revitalitzar la taula intersectorial de la fusta com a fòrum de diàleg del sector forestal amb l'administració.

 

Article publicat a la Drecera 128. Juliol - Agost 2011
INFORMATIU AGRARI DE L'INSTITUT AGRÍCOLA

Forestal