La necessitat d'una reflexió profunda al sector forestal

 

Els escenaris econòmics immediats no semblen pas ésser esperançadors. Això aboca a una reflexió profunda a l'entorn del sector forestal.

 

Si durant els anys de vaques grasses, per aquest sector, la consignació pressupostària era més aviat escassa; cada cop més s'evidencia que el futur més proper serà el d'una consignació pràcticament nul·la. Davant d'aquesta evidència cal obrir un període de reflexió profunda en el sí d'aquest sector.

 

La pràctica supressió de les subvencions pot ser que sigui, en el fons, un element que assereni la situació del sector. Fins ara, tot semblava que el sector forestal i les subvencions públiques eren el mateix, mentre que la realitat era prou diferent. De fet les subvencions forestals han tingut, a nivell territorial, una incidència mínima puix que la seva destinació geogràfica ha estat molt localitzada, principalment a la Catalunya Vella, deixant àmplies zones de la Catalunya Nova i l'Alt Pirineu sense subvencions.

 

D'una vegada per totes el sector forestal català ha de pensar què vol ser el dia de demà. Ha de pensar què vol ser el dia que sigui gran; aquell dia que es començarà a guanyar la vida sense comptar amb la setmanada del papà-govern. Potser ara que el papà-govern no pot pagar la setmanada serà un bon moment per eixir del niu i començar a volar per compte propi.

Cal, en primer lloc, que el sector forestal defineixi, amb molta més concisió que el que pugui determinar el Pla de Política Forestal, a què vol designar la producció forestal. Cal determinar a què vol dedicar una producció espontània dels boscos. Per la mida que té el país nostre no hi ha lloc a crear més de tres o quatre formes de consum principal. Ni de lluny cal pensar en solucions localistes ad hoc perquè a nivell de grans traços de país és impossible de sostenir massa models.

 

En segon lloc, al sector li cal fer una anàlisi econòmica seriosa de la viabilitat d'aquest segment del mercat. Cal, doncs, que el sector destriï quins models de producció i quins productes són realment viables i quins productes i models de producció són inviables. Els que siguin inviables econòmicament caldrà relegar-los a l'armari de romanticisme i centrar-se en aquells models que siguin realment viables. Viables, econòmicament, vol dir aquells que ho puguin ésser sense l'ajut de les subvencions.

 

En tercer lloc, i abans de relegar-ho tot allò que no és viable a l'armari del romanticisime, caldria fer una anàlisi de les possibilitats de "salvar" algun model. Aquest intent de salvament hauria de sortir d’una exploració de costos vinculat, potser, a les tècniques productives i extractives. Entre aquests costos cal incloure-hi, indistintament, els costos materials i els costos administratius. El cas més típic és el de les rendes cinegètiques, que ben portat, i superant l'antiquadíssim model de societats de caçadors actual, podria derivar vers un cert turisme de caça que, apalancat en el turisme rural, podria permetre discrets nous ingressos a determinades comarques.

 

Els costos administratius, derivats d'una administració forestal antiquada i doctrinària, tenen l'aparença inicial de ser rellevants i per tant caldria incidir-hi a fons. La superació de limitacions atàviques o dogmàtiques hauria de ser un dels pilars de la reflexió a l'entorn del sector forestal. En aquest nivell seria recomanable no tenir por de plantejar-se, obertament, la conveniència de recol·leccions forestals mitjançant tallades arreu, la modificació de les estructures d'algunes masses forestals, o bé la selecció de cultivars i varietats genèticament més adaptades.

 

Un quart element de reflexió, i derivada de l'anterior, hauria de centrar-se en la necessitat d'una administració forestal tant intervencionista. Cal posar sobre la taula si realment és necessària una administració forestal de la magnitud de la que tenim o es pot evolucionar cap a models on la corresponsabilització del sector privat és major, tal i com passa en sectors com ara l'aeronàutic o el sector elèctric.

 

Aquesta reflexió ha d'abastar a certs apèndix avui considerats intocables però que vist amb mirada crítica, avui, presenten molts dubtes sobre llur utilitat administrativa. Qualsevol tempesta d'idees a l'entorn de l'administració forestal hauria de permetre de parlar, desapassionadament, sobre el redimensionament del cos d'agents rurals; la duplicació d'intervencions amb l'Agència Catalana de l'Aigua; la conveniència, o no, de la privatització del Centre de la Propietat Forestal; o la influència perniciosa, o no, de tantes figures superposades de protecció ambiental. Tots aquests tabús i més, han de poder-se posar sobre la taula per analitzar-los de manera realista.

 

En cinquè lloc s'hauria d'analitzar les estructures de mercat, i ara més que mai, l'efecte derivat de la manca de diversitat en la demanda i com aquesta manca de diversitat afecta als preus de compra-venda de la fusta. El foment estructurat de més indústries de primera transformació i la competència en la demanda matèria primera semblari, a priori, que podria derivar en una pujada de preus en origen.

 

En sisè lloc cal reflexionar sobre  el futur d'unes masses forestals no viables econòmicament. Aquells masses que havíem dit de rel·legar a l'armari del romanticisme, però que al cap i a la fi estan allí. D'aquestes masses quelcom se n'haurà de fer. La seva simple existència implica despeses, la primera de totes la seva gestió cara a desequilibris naturals, el principal dels quals els incendis forestals. Fins i tot per aquestes masses caldria pensar una estratègia de futur.

 

Són masses que generalment estan ubicades en llocs remots on, fins i tot, llur orientació cap a produccions forestals no fustaneres (com ara bolets) o bé lleure paisatgístic pot ser difícil. En aquests casos caldrà acceptar models de gestió de baix cost, amb resultats millorables, però inasolibles econòmicament. Pràcticament s'haurà de plantejar una estratègia de mínims encarada a la no-desertització i a la protecció contra l'erosió.

 

En setè i darrer lloc el sector forerstal, administració apart, ha de fer un esforç de consens important i auto-imposar-se una política forestal per a tot el país. Una producció tant dilatada en el temps (els torns forestals de Catalunya estan entre 60 i 80 anys) són incompatibles amb el curt termini de quatre anys que disposa la classe política (i encara). Així el sector productor ha de ser capaç de traçar un full de ruta, consistent i sòlid, cap a una nova política forestal; i sens perjudici de llimar-ne les arestes, caldria que fos invulnerable a les pressions externes de fora del sector.

 

 

Article publicat a La Drecera 136. Novembre - Desembre 2012

Revista de la Patronal Agrària de Catalunya

Forestal