La necessitat d’una reforma agrària

 

Mateu Comalrena de Sobregrau i Esteve. Secretari Vocal de l'Institut Agrícola.



Al llarg dels temps, la reforma agrària ha estat un dels elements discursius més freqüent de la classe política. No només a Catalunya o Espanya, sinó que ho ha estat arreu del món. Si bé és cert que ha estat un element discursiu freqüent, també és cert que poques vegades s’ha portat a la pràctica.

Ja des de temps reculats, des de 1798, l’Informe sobre el Projecte de la Llei Agrària és un exemple d’aquesta voluntat de reforma agrària mai assolida. Hi ha hagut intents més o menys revolucionaris i intents més o menys conservadors, però tots ells han fracassat per manca d’una visió economicista de l’activitat agrària.

En termes generals, sempre hi ha hagut dos comuns denominadors en qualsevol política agrària. El primer és l’accés a la propietat de la terra, el segon dissenyar una activitat agrària formada per empresaris autònoms o, en pitjors casos, formada per empreses familiars. Ambdós comuns denominadors, des del pas de Catalunya per la Revolució Industrial, es vàren demostrar obsolets per la majoria d’empreses, fos quin fos el seu ram del comerç.

En el cas de l’activitat agrària, degut al fet que el capital terra ja estava amortitzat, puix que procedia d’herència i que el capital en maquinària era relativament barat, perquè només consistia en una arada o bé una fanga, l’antic model es va continuar perpetuant. A més, cal afegir-hi l’excessiva diversificació de l’activitat agrària en cadascuna de les empreses existents; ja que a Catalunya en una mateixa unitat de negoci hi conviu, normalment, l’activitat agrícola, la ramadera i  la forestal.

Finalment, la dimensió de les explotacions agràries, -degut al seu caràcter hereditari- ha quedat fixada a la dimensió que tenien al segle XVI. Quan després de la pesta negra es recolonitza el país.

La majoria de finques de finals del segle XVI, tenen els mateixos límits que avui; amb la diferència que la capacitat de treball de la maquinària moderna és abismalment superior a la maquinària disponible ara fa 500 anys.

Avui, en un context de globalització dels mercats agraris cal escometre, sense complexos, una reforma agrària. És evident que qualsevol reforma agrària que es pretengui fracassarà si es vol imposar  un model concret. Fracassarà, principalment, perquè l’activitat legislativa i política és massa lenta per adaptar-se als ritmes del mercat. Per tant, qualsevol reforma ha de passar per flexibilitzar, legalment i administrativament, l’estructura de l’empresa agrària per tal que, d’acord amb les necessitats del mercat, aquesta es pugui adaptar a les situacions canviants.

Poden argumentar-se moltes raons per justificar un replantejament de la política agrària catalana, però n’hi ha un de cabdal: La renda agrària, que ja de per sí es calcula d’una manera molt sui generis no para de baixar, any rere any, malgrat el maquillatge que incorpora la seva fórmula de càlcul. O sigui, que els empresaris agraris cada any són més pobres, amb impossible accés al benefici.

En la Catalunya actual, l’empresa agrària pateix de diversos mals. El primer és que són empreses de caràcter autònom emparat sota la falsa idea que qualsevol pagès pot ser, suposadament, un bon empresari. En un marc d’alta tecnificació de l’activitat empresarial i d’alta competència entre els diversos mercats, seguir assumint aquest postulat és, simplement, una entelèquia. No tots els pagesos tenen capacitats innates per a ser empresaris.

En segon
lloc hi ha un dimensionament de l’empresa agrària, entesa com a unitat de negoci, massa petita. L’estructura d’explotacions vinguda del segle XVI ja no dóna més de sí, i amb els marges comercials actuals dels productes agraris, aquest empresari agrari (autònom) no disposa de renda suficient, de manera que any rere any, la renda agrària baixa, malgrat els maquillatges que s’hi facin. Avui ja no és possible dissimular la caiguda en picat d’aquesta renda agrària. Malgrat qualsevol subsidi o subvenció.

Per tant cal abordar un redimensionament de les explotacions agràries. Si el segle XIX i el segle XX la concepció política passava per afirmar que els empresaris agraris (autònoms – o sigui pagesos-) havien de posseir la terra, al segle XXI aquesta afirmació ja és més relativa. Si ja s’accepta, plenament, que les empreses, per a llur funcionament, no els cal disposar del capital de maquinària en règim de propietat sinó que el poden disposar-ne en règim de leasing o renting, no hi ha cap motiu raonable que no permeti afirmar que, pel cas de les empreses agràries, el capital terra es pot disposar, també, en algun règim de lloguer o arrendament.

Avui no és tant important que les empreses agràries disposin del capital terra en propietat sinó que disposin d’accés al capital terra. La filosofia de l’actual llei de contractes de conreu és massa anacrònica i segueix tenint per objectiu fonamental possibilitar l’accés a la propietat de la terra per part de l’empresari agrari i només sota l’opció de compra per retracte; rectracte el qual és molt incert per part de l’empresari agrari puix que, per la seva naturalesa mai es pot saber quan es produirà la possibilitat de retracte.

Aquest objectiu de la llei, tant encorsetat, fa que quedin fóra de possibilitat una munió d’altres  models d’accés al capital terra, com ara podria ser un lloguer sostingut i de baix perfil de compromís entre les parts, el lloguer amb opció de compra, o qualsevol altre model que encaixés en el punt de trobada de les necessitats de l’empresari agrari i del propietari del capital terra. I per aconseguir això cal flexibilitzar la llei de contractes de conreu i fer-la supletòria del que les parts no pactin lliurement. La flexibilització de formes d’accés al capital terra és bàsic per tal que les empreses agràries pugui augmentar llur dimensió.

El tercer dels elements a abordar és l’estructura dels costos de l’empresa agrària. El nivell de tecnificació del sector agrari ha portat a que la disponibilitat de maquinària específica sigui imprescindible. Però per contra, l’escassa dimensió de l’empresa agrària fa que, avui per avui, la maquinària arribi a la seva obsolència tecnològica sense haver estat amortitzada. Massa explotacions agràries amb 50 ó 60 hectàrees de secà disposen de més d’un tractor. De fet el parc de tractors comença a estar al límit de depassar la quantitat de pagesos existents a Catalunya; o dit d’una altra manera, no hi ha prou pagesos pels tractors de què disposa Catalunya.

Si a sobre dels tractors, s’hi suma la maquinària agrícola, les instal•lacions ramaderes, i en menor mesura la maquinària forestal, la majoria d’empreses agràries tenen un immobilitzat (terra apart) que volta valors d’inventari de vora d’un milió d’euros, xifra manifestament desproporcionada per les rendes que s’obtenen d’aquest capital.

Per tant cal abordar la rendibilització de la maquinària i de les instal•lacions agràries. Aquesta rendibilització passa per dues vies: La primera és l’especialització de l’activitat agrària i la segona és la intermobilitat de les explotacions agràries.


L’especialització de l’activitat agrària passa per que el “pagès – empresari autònom” es dediqui, cada cop més, a una sola activitat. Si es dedica a fer de tractorista ha de procurar obtenir un rendiment de seu tractor procurant que cada any acumuli més de 5000 hores de treball, mal que impliqui contractar altres tractoristes i que comenci a esdevenir empresari de labors agrícoles. En tot cas, pel balanç general de país no és admissible que tractors de més de 50.000 euros es morin de vells i no s’hagin amortitzat. Per altra banda altres pagesos s’han d’especialitzar a labors de ramaderia, encara que cada dia manegin més d’una granja, però el cost de formació i especialització d’un bon granger no es pot malbaratar destinant les seves hores laborals en fer de tractorista.

La intermobilitat és una conseqüència de l’especialització. Si hom pretén que els “pagesos – empresaris agraris” s’especialitzin, la terra que ha deixat aquell pagès per dedicar-se a fer de granger l’ha de cultivar un altre pagès que ha decidit a especialitzar-se com agricultor. Per fer això es necessita inexorablement una flexibilització en les figures d’arrendament del capital terra que ja s’han exposat. Sense especialització no es possible una reducció de costos, alhora que l’especialització requereix una flexibilització, de tipus mercantil i intermodal, dels actius de producció, capital terra inclòs.

Conseqüència de l’especialització s’obre la porta a una especialització en la formació agrària dels empresaris. L’especialització permet concentrar-se en adquirir coneixements específics i per tant serveix alhora per ser més competitiu en el segment de mercat que hom s’especialitza.

El desenvolupament de les premisses anteriors porta a una terciarització de l’activitat agrària; que en principi no hauria de constituir cap problema, a no ser de l’existència de figures anacròniques com la d’agricultor a títol principal o la d’explotació agrària prioritària.

Avui, degut a la visió decimonònica del sector agrari, la classe política i la llei només reconeixen la plenitud de drets, en el marc del sector primari, als agricultors a títol principal. És a dir, només es reconeixen drets a aquells que només es dediquen al sector primari, alhora que cada dia, aquests empresaris del sector primari són més pobres, compte tingut l’evolució de la renda agrària. En resum, aquesta acció política tant romàntica del sector primari està abocant, activament i deliberadament, a l’empobriment d’un sector de la població. És un fenomen vergonyant del segle XXI en el marc d’un estat social, que alhora proclama activament en la seva constitució la necessitat de l’increment de la renda agrària.

En quart lloc, cal abandonar, en la mesura que sigui possible, els conceptes d’agricultor a títol principal i explotació agrària prioritària. En la mesura que legalment no sigui obviable, cal fer esforços per bandejar aquests conceptes que la quotidianitat de l’administració agrària.

Cal anar a anàlisis més avançades, fent èmfasi en altres conceptes com els balanços empresarials de l’activitat agrària, la rendibilitat de les empreses, el volum d’economia induïda dins el sector i un llarg etcètera molt més economicista.

Alhora en el cas de repartiment de subvencions, que haurien de ser les menys (i que ho seran degut a la retracció de l’economia) el que cal garantir és que les subvencions agràries no serveixin per fornir altres sectors de l’economia, cosa que s’assoleix per mitjà de comptabilitats separades en unitats de negoci, agrari i no agrari. La situació actual de no poder diversificar, si hom vol, el risc empresarial fora de l’activitat agrària, o bé compatibiltzar l’activitat agrària amb qualsevol altra branc del comerç, és simplement aberrant en el marc d’una economia de mercat.

En cinquè lloc
, cal parlar de la política de subvencions. Cal anar abandonant el subvencionament directe a un i cadascun dels empresaris agraris, perquè en termes generals s’acaba subvencionant als que no tenen dimensió empresarial suficient en detriment d’aquells que tenen majors potencials empresarials i permetrien un retorn de les subvencions concedides a l’erari, via impostos sobre l’activitat que generen.

En aquest sentit, seria preferible un model d’inversió pública que primés l’obra pública rural, generadora d’economia induïda, reductora de costos i facilitadora de l’accés als serveis generals. Per tant seria preferible destinar els fons públics a posades en regadiu de grans superfícies, millora de la xarxa viària rural, portada d’aigua, electricitat i telèfon als masos, sense interferir, econòmicament, en l’activitat empresarial com a tal, tot subvencionant la compra de maquinària o instal•lacions, com s’ha fet fins ara.

La política agrària ha de procurar que tots els emprenedors agraris puguin emprendre en igualtat i bones condicions. Els empresaris agraris també s’han d’acostumar a assumir la seva quota de risc i ventura.

En sisè i darrer lloc
, queda analitzar quin podria ser el pal de paller de la reforma. A priori, semblaria que l’opció més interessant passaria per fomentar la creació d’un parc d’empreses agràries amb massa crítica suficient per tal que puguin ser competitives, sens perjudici de la persistència d’algun productor “artesanal”.

En aquest marc caldrà abordar la situació de les cooperatives. O bé salten de cooperatives de transformació i comercialització a cooperatives de producció, tot assumint la gestió quotidiana de les explotacions de llurs socis; o bé se les ha d’ajudar a ben morir. El que no es pot seguir aguantant és un conjunt de cooperatives presoneres d’un preu taxat de compra i un preu taxat de venda dels productes que mercadegen; i amb una estructura de costos impossible de rebaixar.

Objectivament tampoc és admissible, en una economia de mercat, seguir mantenint un sistema cooperatiu que quan les vendes van bé es reparteixen dividends i quan les vendes van malament, amb diners de l’erari nodrit dels impostos dels empresaris societaris, s’eixuga el dèficit de les primeres. Fet i comptat els empresaris societaris acaben tributant per ells i pels altres i a sobre els fan competència deslleial.



Article publicat a La Drecera 122. Juliol - Agost 2010
Informatiu Agrari de l'Institut Agrícola.