El Comunisme "a la txecoslovaca" a Catalunya. Oda a les llibertats perdudes.

 

Mateu Comalrena de Sobregrau i Esteve. Secretari Vocal de l'Institut Agrícola.



Al principi, la qüestió feia broma i fins i tot podia semblar simpàtic. Després de tants anys, un govern progressista i d’esquerres. I per què no? El que mai vam preveure és copsar fins a quin punt els socis minoritaris del govern podrien arribar a condicionar-lo.

Espanya, banyada fins la freixura del dret romà, i Catalunya terra d'il·lustres jurisconsults, redactors del dret civil espanyol i defensors del dret civil propi. Tot semblava indicar que la qüestió de la propietat privada estava més que garantida.

Només hi havia l’article 33.2 de la Constitució que parlava, vagament, de la funció social del dret a la propietat privada i de l’herència, on la majoria de juristes coincidien que això significava que potser caldria pagar impostos.

Aquests principis assentats per la tradició històrica del nostre dret civil, varen començar a trontollar en la reforma que es va fer durant el mandat del primer tripartit. El dret civil de Catalunya, consuetudinari fins a la data, va començar a patir una forta erosió socialitzant.

La primera esquerda fou en el dret de la família. Els poders públics es varen atribuir potestat de retirar la custòdia dels fills. Aquesta, era raonable, dins d’uns límits, però no deixa de ser una forma de detenció. Hauria estat lògic que hi hagués d’haver un pronunciament judicial en les 72 hores preceptives. Però com que això només afectava als “mals pares”, la qüestió va passar.

Una segona esquerda fou en el dret a la propietat privada, on a efectes pràctics propietat privada va esdevenir un element residual del que no era públic.

Curiosament la Declaració dels Drets Humans, en el seu article 17, parla del dret a la propietat (individual o col·lectiva), però no fa referència a la propietat pública. Dit d’altra manera, fins a la data el centre de gravetat estava en la propietat privada, des de fa ja cinc anys el centre de gravetat està en la propietat pública (que no col·lectiva).

També resultarà curiós que Txecoslovàquia s’abstingués, l’any 1948, en la votació de la Declaració dels Drets Humans.

A partir d’aquest punt la qüestió va començar a trontollar i fort. La part més notòria va venir amb l’expropiació de l’ús (figura rebuscada entre les possibles) dels habitatges desocupats. Després del rebombori inicial, la qüestió es va calmar, però la llei va quedar. Ara fa un mes, la part més escorada a l’esquerra del tripartit tornava a marcar posicions i demanava l’activació d’aquest precepte de la llei. Mai ningú va plantejar una reforma seriosa de llei d’arrendaments urbans on ningú, ni la Generalitat (amb Adigsa al capdavant), és capaç de fer creure un llogater penques.

Malgrat tot, el marge de maniobra polític era escàs. La propietat urbana és molt delicada quant a nombre total de votants es refereix.

Quedava un altre front, el de les finques rústiques. Abandonades dels medis de comunicació i de la societat urbana. Aquí s’hi varen aplicar fort. En primer lloc es va promulgar una llei amb força  reminiscències històriques: Llei de contractes de conreu. Una llei, l’actual (no pas la de la segona república) que estableix que pel simple fet que dues persones particulars pactin arrendar una finca, la Generalitat de Catalunya té el dret de compra en condicions preferents a l’arrendatària i a títol d’”agricultor”!

Per dir-ho clar: Pel simple fet que hom vagi a dinar a un restaurant, i pacti amb el cuiner una paella d’arròs, el funcionari de torn de la Generalitat té dret a treure’t del restaurant i menjar-se-la ell per el mateix preu. El cuiner, evidentment, no té dret a exercir allò de “Es reserva el dret d’admissió”. Això ja comença a semblar la Txecoslovàquia comunista, on els restaurants estaven obligats a reservar taules pel partit. Avui, a 20 anys de la caiguda del règim, fora dels circuits turístics, quan hom entra en un restaurant, i va sol, et fan seure amb l’altre gent que va sola per “no ocupar massa taules”, encara que ja no se n’hagin de reservar.

Ens ha arribat una Xarxa Natura 2000 on ha quedat afectada més d’una tercera part del país. Tot un seguit de corredors ecològics. Una Xarxa Natura 2000 que ha fet caure el 60% del Segarra – Garrigues encara que l’article 130 de la Constitució digui, literalment: “Los poderes públicos atenderán a la modernización y desarrollo de todos los sectores económicos y, en particular, de la agricultura, de la ganadería, de la pesca y de la artesanía, a fin de equiparar el nivel de vida de todos los españoles”. Sort, perquè si no arriba a dir això cau tot el Segarra – Garrigues!

Hem continuat amb un Avant-projecte de Llei de la Biodiversitat on, bàsicament, la Generalitat s’apropia de tot el res nullius, la caça, entre altres. S’irroga el dret de violar el domicili que constitueix les explotacions agràries privades, encara que les Corts de Cadis de 1810 –14, que aboliren l’antic règim, ja reconeguessin el dret a tancar, fins i  tot en abstracte les finques rústiques. El famós “coto redondo acaserado”.

Un avantprojecte que permet a l’administració de determinar el conreus en funció de suposades “cartes de paisatge”. Decidir quin bosc es pot tallar o quin bosc, després d’haver-lo cultivat durant 80 anys s’ha de quedar sense beneficiar, tot en detriment de les rendes dels propietaris. Limitant les activitats rústiques, quines granges s’han de tancar, i un llarg etcétera..

La Generalitat pretén irrogar-se el dret de “pasearse como Pedro por su casa”  per tota la propietat rústica de Catalunya, en benefici dels animalons del bosc.

I tot aquest avantprojecte de llei, amb una d’aquestes participacions ciutadanes tant progres, on només hi han participat ecologistes. Ni una paraula dels sindicats agraris, ni una paraula de les patronals del país, dels sectors econòmics implicats, de les indústries agràries, de les indústries extractives, dels salts hidroelèctrics, Ni una paraula a ningú. Només hi han pogut participar  els de “la corda”. Formalment hi podia participar tothom, el mal és que algú es va oblidar de cursar totes les invitacions.

Algú dirà: Això no és possible! Doncs tant possible com que en el Parc Agrari de Sabadell, normativa en mà, l’Ajuntament s’ha irrogat totes aquestes potestats. Es reserva el dret de dir què es pot sembrar i què no, es reserva el dret d’expropiar per incompliment de les obligacions i, sobretot, renuncia a l’obligació d’indemnitzar als empresaris agraris si s’arruinen per les males decisions de l’Ajuntament.

I què té a veure això amb Txecoslovàquia? Txecoslovàquia era un país, culturalment, molt semblant a Catalunya. De fet era el motor industrial i burgès de l’Imperi Austro-hongarès (més Txèquia que Eslovàquia), era una mena de motor d’Europa de l’època. En un país així, imposar criteris de nacionalització de la propietat era difícil.

La solució va passar per formes subtils. Ningú fou privat de la seva propietat. Simplement, estava obligat a posar-la a disposició de la cooperativa de torn, sota el control, evidentment de l’Estat i el partit. L’oposició a la mesura implicava l’incompliment de la funció social de la propietat i la confiscació. Massa semblant al cas de la Llei del Dret a l’Habitatge. Amb aquesta mesura, formalment, hom seguia tenint un títol de propietat, que només servia per emmarcar-lo en un quadre i penjar-lo damunt la llar de foc.

I a partir d’aquí comença, a casa nostra, una teranyina, lenta i constant. El govern, per via administrativa, sense el consentiment del propietari i sense la tutela judicial, pot inscriure càrregues “ambientals” el en Registre de la Propietat. Es dóna ordre de suprimir el Centre de la Propietat. Els Mossos d’Esquadra comencen a crear un arxiu policial, amb “fitxes” de les cases de pagès, on hi figura quanta gent hi viu, d’on obtenen l’aigua, si disposen de telèfon, i un altre llarg etcètera, que ratlla la vulneració de la intimitat. Una Agència Catalana de l’Aigua que s’irroga competències fins de les cunetes dels camins i els canalons de les teulades, com i quan s’han d’adobar els camps; i tants altres exemples com hom voldrà.

També és cert que, en tot això, la ciutadania rural (perquè malgrat no visquin a la ciutat també són ciutadans) ha estat massa passiva. Per quatre subvencions ha callat. Ha practicat aquell joc tant perillós que es diu “afarta’m i digue’m moro”. Ara ens diuen moro, no ens afarten, i ens tracten malament. Pot ser que ja sigui massa tard? Aquesta és la realitat de l’escorament socialitzant, en el sentit pejoratiu del terme, de la Catalunya actual.

Pot semblar estrany però, al final, la població rural de Catalunya haurà d’invocar, activament, l’exercici dels drets que reconeix la Declaració de les Nacions Unides sobre els Drets del Pobles Indígenes per la qual no poden ésser desposseïts de llurs terres (art.8), per la qual tenen dret a determinar les seves prioritats i polítiques de desenvolupament (art.23) i a utilitzar les terres i recursos naturals que han posseït (art.26).

On ens hem de veure. A l’Europa del Segle XXI reclamant una carta de drets que va ser redactada  i pensada pels pobles ameri-indis.

La història ens explica que l’establiment del feudalisme a Catalunya fou lent. Més de tres-cents anys. Però aquells pagesos una hora lliures, amb el rei Pere I, a les Corts de Cervera, varen acabar com a serfs amb dret a ser maltractats per llurs senyors (ius maletrectandi).

Els ciutadans de Vall d’Aran s’hi varen oposar, i van donar un cop de puny sobre la taula. I quan els nobles van començar un joc massa perillós i un intent d’asserviment de la gleva, varen recórrer al rei Jaume I. El resultat fou que 500 anys després encara es varen escapar del decret de Nova Planta i encara avui gaudeixen d’un notable grau d’autonomia. Decisions encertades en moments encertats.

És cert que hi ha línies vermelles que són molt compromeses de passar. El dret civil de Catalunya, i els drets civils dels catalans, ja fa jorns que avancen per un pendent cada dia amb més declivi. I és ben cert que la inseguretat jurídica és la pitjor aliada pel moments que travessa Catalunya i és un escenari poc recomanable eixir airós d’una crisi.

¿A qui li toca, ara, donar el cop de puny damunt la taula?


ARTICLE PUBLICAT A LA DRECERA. núm. 121. Maig - Juny 2010

Informatiu Agrari de l'Instiut Agricola.