Masos, hereus, cabalers i usufructuàries


En ple debat sobre l’impost de successions és interessant fer alguna reflexió a l’entorn de l’heretament i en especial com afecta, i ha afectat en l’aspecte social i econòmic del nostre país. Sempre són reflexions incòmodes ja que actualment es tendeix a ometre qualsevol discurs relatiu a la mort, convertint-lo en un tema tabú i, per tant ,camp adobat perquè la classe política hi faci els seus tripijocs.

Històricament l’impost de successions és una ingerència anormal de l’Estat en la propietat i que se circumscriu a períodes de descontrols financers públics, en l’època imperial romana (i només afectava un 10%) i en el cas d’Espanya moderna cal trobar-lo en el regant de l’incompetent Carles IV a partir de la dècada dels 1790.

Durant l’època baix-medieval hi va haver uns impostos anàlegs, relacionats a la llista dels Mals Usos coneguts com a Intestia i Eixorquia que gravaven les herències intestades o sense descendència directa en un 1/3.. D’aquests impostos o Mals Usos Catalunya se’n va alliberar gràcies a les accions del Sindicat Remença i recollides en la Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486.

En l’imaginari col·lectiu l’impost de successions se sol associar amb una visió idealitzada de la figura de l’hereu com a perceptor de grans fortunes plogudes del cel a la mort del seu pare. És una imatge, certament bucòlica i romàntica, però històricament allunyada de la realitat.

La confecció del dret civil s’ha d’entendre com un reflex de la societat que l’aplica, i sobretot com un reflex de la societat en el moment de la seva promulgació. Per tant, el nostre dret civil reflecteix una societat rural i baix medieval, en un entorn d’absència absoluta de cap mena de prestació social pública, més enllà de la caritat cristiana a les portes de les esglésies.

En aquest marc, es perfila un model molt efectiu de prestació de protecció social privada, amb magnífics resultats sobre l’economia del país, que al llarg dels segles l’aboca a entrar al món contemporani, a la revolució industrial i a la modernització del país quasi cent anys abans que la resta d’Espanya.

Per explicar-ho en paraules entendores i modernes, aquest sistema privat de protecció social, es basa en el que podríem descriure com una fundació privada per al progrés familiar. Funcionaria de la següent manera: Aquesta fundació és propietària d’una empresa agrària que coneixem com a mas (del llatí mansum => permanèixer), la qual està regida per un home relativament jove, atesa l’esperança de vida de l’època.

Aquest home ha rebut aquesta fundació com una herència, en propietat, del seu pare, amb una obligació socialment imposada. La de mantenir aquesta empresa que anomenem mas en un estat de rendibilitat econòmica màxima per tal que generi prou ingressos, no tan sols per mantenir als seus fills mentre són petits, sinó que a més ha de generar uns ingressos extraordinaris per tal que els fills puguin disposar d’un prima econòmica d’emancipació i orfandat, o sigui, la legítima. A cobrar en el moment de la mort, però en molts casos la pràctica també avançava aquest pagament, especialment en el cas de les filles per mitjà de dots generosos. En termes generals el primer èxit social de la mesura és que el pare no deixa, a la seva mort, fills orfes sinó que deixa cabalers.

Aquesta legítima inicialment estava fixada en 1/3 de la massa total en herència, però era sobredimensionada per la rendibilitat de les empreses lligades a la fundació familiar i provocava que a la llarga s’anés perdent capital de la fundació, abocant-la al fraccionament de l’empresa (altrament dit mas) i derivant a microempreses inviables, palpables, actualment, en el minifundi gallec.

En el cas de Catalunya, aquesta situació es va corregir per dos motius, un imposició natural i l’altre fruit d’una acció política encertada. La imposició natural va venir per la Pesta Negra que va deixar molts masos, ja de dimensions molt reduïdes, deshabitats i rònecs, els quals es van fusionar i altres masos (o empreses) varen recollir-ne les deferres, provocant un augment general de la dimensió d’aquestes empreses. L’acció política encertada va provenir de les Corts de Montsó de 1585 on definitivament va imposar  la reducció de la legítima a ¼, acord que ja havia estat proposat a les Corts de Montblanc de 1333.

Aquesta fundació privada es completava amb una altra figura, molt avançada en el seu temps, consistent en l’usdefruit conjugal, especialment femení. Aquest usdefruit donava com a resultat que, malgrat que el president nominal de la fundació fos el fill hereu, l’administració de la fundació requeia, de forma vitalícia, en mans de la mare, per la qual cosa es creava una figura de co-gestió temporal que permetia juxtaposar l’emprenedoria de la joventut i la prudència de l’edat, incorporant, alhora la dona en el rol de la presa de decisions.

El resultat d’aquesta mesura, a llarg termini, en termes socials i econòmics, fou espectacular. En primer lloc les fundacions no es descapitalitzen sinó que comencen a créixer. En segon lloc les empreses (o masos) donen majors rendes a aquestes fundacions de forma que les legítimes finals que es paguen (o sigui les primes d'orfandat i emancipació) augmenten considerablement, de manera que al principi del segle XVIII la majoria dels fills s’estableixen, dignament, com a menestrals a les ciutats i a les viles. Creen nous negocis establint una societat preindustrial potent, malgrat el daltabaix de la Guerra de Successió.

Durant el segle XVIII, aquest augment general de les rendes de les fundacions, permet avançar ampliar la cobertura social que presten, tot incorporant l’ensenyament elemental a les cases de pagès. Al segle XVIII s’observa una florida de beneficis eclesiàtics a l’entorn de les capelles dels masos, a condició que el capellà es dediqui a la instrucció dels infants, per la qual cosa a final del segle XVIII els masos estan emancipant fills que ja accedeixen a places de notaris, advocats, metges i altres professions lliberals.

El segle XIX esdevé el màxim esplendor d’aquestes fundacions familiars i l’inici del seu declivi. Les primes d’orfandat i emancipació assoleixen imports considerables, i permeten als cabalers fundar fàbriques (la majoria de colònies industrials són fundades per cabalers) o bé embrancar-se en l’aventura americana amb un capital considerable enlloc d’embarcar-s’hi amb una mà al davant i una mà al darrera. Aquests cabalers que arriben a Amèrica amb un capital inicial considerable, tornen a la metròpoli convertits en indianos amb capitals que permetn fundar les grans empreses catalanes actuals.

I els hereus? Doncs a gestionar, mantenir i conservar la fundació familiar, tasca gens senzilla cara a l’opinió pública. O sigui, malgrat l’espectacularitat aparent del patrimoni, els grans beneficiaris del sistema d’heretament universal no són els hereus sinó cabalers, que generació darrera generació aconsegueixen recollir un capital net corresponent a 25% de la massa patrimonial. Ja la voldrien aquesta xifra mitjana molts dels fons d’inversió actuals!

El segle XIX però dóna un cop fatal sobre aquestes fundacions. La reintroducció de l’impost de successions. Si les corts de Montblanc l’any 1333 ja havien apuntat que 1/3 de la massa hereditària era massa i empobria la base del capital de la fundació i per altra banda la història permet comprovar que ¼ permetia ampliar la base del capital, la diferència és molt subtil, només d’un 8,5%. La introducció de l’impost comença a afectar greument aquest sistema de previsió social privat.

Aquesta afectació és més greu a Castella on segueix havent una legítima d’1/3 i per tant no ens ha d’estranyar que sigui per allí on s’ha començat a suprimir efectivament. Però això tampoc és excusa per tal que Catalunya no esmeni ràpidament aquesta situació, encara que li sigui menys gravosa. Paradoxalment aquest dubte permanent que alguns partits polítics tenen en quant a la supressió de l’impost, resulta una veritable ofensa històrica als esforços del Sindicat Remença i a les Corts de Catalunya. El seu posicionament no és més que fruit de la incultura històrica, d'una visió bucòlica de la figura de l’hereu i sobretot d’una pretensió irresponsable de pensar que l’Estat pot ampliar, sense límits i indefinidament, les cobertures de protecció social pública.



ARTICLE PUBLICAT A LA DRECERA. núm. 118. Novembre - Desembre 2009

Informatiu Agrari de l'Instiut Agricola.