Què fer-ne del Rere-País?



Per a les societats urbanes, el rere-país, el hinterland, ha esdevingut un problema cabdal. Totes les societats modernes tenen dubtes existencials sobre que fer-ne d’aquest rere-país.

Tradicionalment, el rere-país havia servit, principalment, com a fornidor, a la metròpoli de referència, de productes del sector primari, en especial aliments, i en menor mesura productes forestals, mineria, i més recentment aigua i, en alguns casos electricitat. En els estadis industrials també va servir de fornidor de mà d’obra.

D’un temps ençà, i especialment a Catalunya, s’ha implantat en el col·lectiu de la classe dirigent, la idea progre que l’agricultura és una qüestió menor, i el fa vergonya explicar que el país dedica esforços institucionals al sector primari. Els fa por de fer el pagès. Amaguen activament que el 15% del PIB de Catalunya procedeix del sector agro-alimentari; i a hores d’ara ja creuen que els aliments per a la població metropolitana apareixen, cada dia, per generació espontània a Mercabarna. Pocs dels polítics de l’arc parlamentari o membres de la societat civil de Catalunya passarien un test de coneixements mínims al voltant de com s’aconsegueix, cada dia, alimentar, set milions de persones.

Quan la classe dirigent refusa, per principis i no pas per raonament, de destinar el rere-país a la producció agrària, s’obre un nou dubte. A què hem de destinar el rere-país? Sobre aquesta qüestió hi ha models per al gust de tothom.

Hi ha països, com ara el Canadà, que el seu rere-país s’ha convertit en una mena de gran finca particular de l’Estat, on promou concessions forestals i mineres, de les quals n’obté rendes. Però alhora, aquest rere - país, aquests territoris, no tenen estructura administrativa, no tenen alcaldes ni jutges, no hi ha districtes electorals.

Hi ha països, Mauritània per exemple, que el rere-país, el desert, simplement és el no res. No hi ha res, és un buit en el mapa.

Hi ha països  que converteixen el seu rere-país en un parc temàtic. Kènia n’és un exemple. Hi ha el gran parc nacional Massai, amb els seus habitants fent de figurants, vivint en cabanes enlloc de viure en cases, i fent de saltimbanquis pels turistes enlloc d’estudiar. Tot són opcions.

Hi ha països, França per exemple, que el seu rere-país, segueix destinat a servir de fornidor de productes del sector primari a les zones urbanes, i amb tota la dignitat i suport institucional.

Aquests són alguns exemples, n’hi ha molts. N’hi ha tants com països. I a Catalunya què?

Doncs Catalunya no té clar el model de rere-país. Aquest dubte permanent crea una de les situacions més incòmodes que poden existir: el desgovern. Quan es debat qüestions que afecten al rere-país el resultat pot ser dispar i arbitrari. Posem-ne exemples recents.

L’exemple estrella: El Canal Segarra – Garrigues. Es planifica i s’executa un canal per 70.000 hectàrees de regadiu i només se’n reguen 30.000. Hi ha una lluita, sorda i constant, sempre en seu metropolitana, entre els que defensen un model basat en el parc temàtic de l’estepa, i els que defensen el menjar de la població urbana.

El magatzem de residus nuclears d’Ascó: On la metròpoli no fa fàstics a consumir energia elèctrica barata, però no vol el magatzem dels residus al pati del darrera de la fàbrica de corrent. De fet, quan es rasca la crosta del debat a les hemeroteques, la metròpoli està molesta perquè no li han deixat ficar el nas a la qüestió, i sobretot, perquè no pot controlar els dinerons que deixarà aquest magatzem. Rasquin una mica en les declaracions i veuran que el debat de fons és si només el pobles circumdants han de rebre diners, o s’han de repartir entre tota la comarca, o posats a fer a tota la província; i posats a fer més, ja ho farà la Generalitat.

I, malhauradament, des de 10 anys ençà, Generalitat que vol dir Barcelona. Abans existia Catalunya i Barcelona. Ara existeix un sinònim Catalunya – Barcelona i “el Territori”. Facin una prova i escoltin els telenotícies. Es parla, des de la metròpoli, de la independència política dels Ajuntaments i del “territori”, a condició que facin el que es determini des de la metròpoli. Visca la democràcia i la independència política!

Volen analitzar la dessalinitzadora del Baix Llobregat? Després d’inaugurar-la amb tota la pompa hem decidit parar-la, perquè sinó l’aigua de Barcelona surt massa cara. L’aigua surt més barata expoliar-la del rere-país. Tant se val que l’embassament de Sant Ponç el paguessin els pagesos del Llobregat, amb els llurs diners, per tal de poder-la emmagatzemar i dedicar al regadiu i  produir aliments. Ara el que compta és que a Barcelona l’aigua surti barata.

Tant se val que del Ter s’estigui fent un transvassament d’aigua cap el Besòs, derivant més aigua que la que permet la Llei (una llei franquista, per cert), encara que sigui a costa de salinitzar el Baix Ter o de prohibir regar les zones d’aquest Baix Ter com a mal menor. Però és que la dessalinitzadora surt massa cara. Ah! i sobretot, en aquest debat, que ningú gosi comparar el transvassament del Ter amb el de l’Ebre. L’aigua del Ter s’ha de repartir entre tots (que vol dir la majoria, que també vol dir la metròpoli). L’aigua de l’Ebre només és pels catalans que evidentment són els de Barcelona. Ja es va veure el llautó quan la sequera! Certament, un debat una mica esbiaixat.

Si algú ha visitat Viena s’haurà adonat que enmig de la ciutat hi ha una torre amb un bolet al cap d’amunt. No és pas el dipòsit d’aigua de la ciutat. És el crematori d’escombraries. En aquesta decisió hi va haver un debat, ètic, en relació al rere-país. Si el productor de deixalles era la metròpoli vienesa, aquest inconvenient no es podia carregar sobre el hinterland . La brossa vienesa se l’havia de menjar els propis vienesos.



I Barcelona? L’abocador del Garraf a rebentar i el de Vacarisses a vessar. Han pensat mai què passaria si algú plantegés fer un abocador a la vall de Santa Creu d’Olorda, en terme municipal de Barcelona ciutat, al mig del massís de Collserola? Els crits se sentirien fins la Vall d’Aran! Ara els crits de la Vall d’Aran no se senten mai des de  Barcelona.

Volen parlar dels parcs temàtics? Analitzem-ne tres: L’ós al Pirineu, el Parc Agrari de Sabadell i les vinyes del Penedès. La Xarxa Natura 2000 no cal comentar-la perquè és la suma de tots els exemples anteriors, elevats a l’enèssima potència i dissenyat per ments paranoiques sense coneixement de cap de les realitats que pretenen defensar.

La reintroducció de l’ós al Pirineu havia de ser la gran solució de tot. Temps a venir havia de ser l’exemple modèlic del retorn a l’ecosistema pre-històric. El turisme a l’entorn de l’ós havia de fer trontollar, comparativament, Baquèira – Beret, com ho farà l’observació de les aus estèpiques de l’Urgell. Els ingressos havien de ser com el corn de la Fortuna. De problemes no n’hi havia d’haver cap, perquè l’ós, com els óssos de peluix, eren suaus i bons.

Fins a la data ningú ha presentat el balanç oficial de l’economia induïda per l’ós. Tampoc ningú ha presentat els comptes del bestiar mort i indemnitzat per causa de la presència de l’ós. I el mal que feien es va haver de demostrar amb una càmara oculta, i al final va resultar que els óssos no deixaven sencera ni una sola arna ni buc d’abelles.

Davant del fracàs; el segon gran experiment previst , la reintroducció del llop al Cadí va quedar aturada oficialment. Altra cosa és que, extra-oficialment, també s’hagin fet alliberaments. Davant de l’evidència de la seva presència, algú va pretendre justificar que era de dispersió natural procedent de Castella, però el material genètic provava que procedien de poblacions italianes. Vés per on! Ara els llops viatgen, de forma espontània, 1.500 kilòmetres en tren o cotxe per establir-se al Cadí!

Caldria demanar als empresaris del turisme rural del Berguedà que n’opinen. Algú afirma avistaments a la zona de Moià, a 30 kilòmetres en línia recta de la metròpoli. Veurem què passa amb els anys, però els experiments és recomanable fer-los a casa i amb gasosa.

El Parc Agrari de Sabadell, és un altre exemple pintoresc, allí on n’hi hagin. Governativament s’ha decidit de fer un parc temàtic agrari, sobre sòl privat (mai públic). Els seus estatuts preveuen que, governativament, s’ha de decidir quins conreus han de sembrar els empresaris agraris, amb multes per la desobediència. I governativament s’ha omès assumir cap responsabilitat pública pel fracàs econòmic de les decisions preses. Visca l’economia de mercat que propugna la Constitució!

El darrer dels parcs temàtics a analitzar és el de paisatge de les vinyes del Penedès. Amb carta de paisatge i tota la parafarnàlia que es vulgui. Ara, en tota aquesta moguda ningú ha pensat com s’ha de mantenir, econòmicament, aquest paisatge. El sector del vi ja fa anys que porta una ferida greu al costat. L’Administració agrària subvenciona l’arrencada de vinyes per reduir la sobreproducció. I per altra banda, la mateixa Administració obliga a conservar les vinyes, a qualsevol cost, sempre que paguin els privats.

Algú pot explicar com es paeix aquesta sopa tant espessa? Algú pot explicar com un govern pot defensar, alhora, el parc temàtic de les vinyes, i ensems subvencionar-ne el seu abandonament?

De tots aquests exemples hi ha un denominador comú, decisions unilaterals metropolitanes. No només s’observa una tendència a imposar decisions, sinó que la imposició d’aquestes decisions sempre tenen una prèvia que ha de ser favorable als interessos de Barcelona, i una final que és la última paraula metropolitana.

El marge del debat amb el rere-país, sempre comença des d’aquesta prèvia, la qual és inqüestionable i amb una conclusió final que és la imposició unilateral de la decisió final des de Barcelona. L’exemple recent més clar ha estat tot el debat sobre el cicle de l’aigua que ha organitzat l’Agència Catalana de l’Aigua amb els suport de la Direcció General de Participació Ciutadana.

Els temes ha debatre venien prefixats des de la jerarquia. En les reunions de debat, organitzades en els diferents territoris, apareixen sempre un denominador comú de participants, sempre les mateixes persones, que des del “públic” defensaven les tesis prefixades de la jerarquia. I les conclusions eren les que ja s’apuntaven en el document inicial de treball. Els congressos a la búlgara eren, evidentment, més legítims que això!

Quin és el resum de la situació? Tres elements bàsics: Decisions unilaterals metropolitanes, reducció del rere-país a un parc temàtic, amb excepció de les zones estratègiques (abocadors, autovies, etc) i silenciament de la població local.

Ha passat com un fet menor la llei electoral catalana. Però aquesta llei havia de furgar en aquest debat i al final s’ha aparcat. No hi ha hagut el capteniment suficient com per proposar una cosa tant simple com la doble majoria poblacional i territorial (com el cas del Congrés i Senat dels Estats Units). Sempre apareixien fórmules polinòmiques per fer veure que es representava el rere-país sense que aquesta representació pugui ser mai efectiva. Vergonya, por i manca de mires polítiques.

Quina ètica hi ha en la classe dirigent envers al rere-país. Una vegada, preguntat, un costa-riqueny sobre si el país tenia o no població indígena; la resposta va ser d’alt nivell, més pel seu trasfons que pel seu contingut. I la resposta fou: ”Sí que hay población indígena: en los parques nacionales”.

Cal un posicionament clar en aquesta matèria. Cal determinar si l’objectiu real és buidar el rere-país de població per deixar-lo balder a favor dels interessos de la metròpoli, per fer això cal un programa actiu de supressió de municipis, i de trasllat i enderroc de nuclis de població. Que ningú s’exclami. Aquesta és una pràctica que, subterfúgiament, s’ha començat a practicar a través de la Comissió d’Urbanisme de Lleida.

També fóra una opció agafar tots les territoris de més enllà de 20 kilòmetres de la línia de la costa catalana i declarar-los municipi únic. Resultaria una municipi de 2 milions d’habitants. Fóra una mida raonable. Per què no?

Cal determinar si, alternativament, i l’objectiu és mantenir un rere-país poblat com a custodis del mateix o bé com a productors d’aliments, aigua i energia; però per assolir aquest objectiu calen serveis a la població, cal internet, telefonia mòbil, àdhuc electricitat, bones carreteres (no les de fa 150 anys) escoles i serveis mèdics.

Cert que és una decisió purament política i és arbitrària, perquè qualsevol opció és tant defensable com l’altra. La part difícil d’aquesta decisió és part ètica i moral. ¿La decisió ha de procedir de la imposició de la dictadura de la majoria o ha de procedir del consens entre la metròpoli i el rere-país?

¿És ètic mantenir un rere-país, i les persones que hi viuen en la incertesa d’un model clar. És moralment acceptable deixar que les famílies i els empresaris d’aquest rere-país s’embarquin a models de vida i inversions que, arbitràriament, poden ser suspeses o alterades des de la metròpoli? És admissible l’absència d’un projecte i la callada per resposta? És professionalment admissible el simple silenci de la classe dirigent davant de la revisió de la política agrària europea d’aquí a dos anys vista? La resposta rau en la consciència dels dirigents.

Fa uns anys a Còrsega es va generar un debat públic sobre la conveniència o no d’acollir-se al règim d’ultramar o seguir sota el règim metropolità. Anys a venir, potser el rere-país de Catalunya haurà d’acabar reclamant l’aplicació de la Carta de les Nacions Unides pels Pobles Indígenes, com a instrument, no tant per defensar els seus drets, sinó que bàsicament per conèixer el seu futur.


LA DRECERA. núm. 120. Març - Abril 2010
Informatiu Agrari de l'Institut Agrícola.