De la Sereníssima República de Venècia a l'Atabalada Generalitat de Catalunya

Mateu Comalrena de Sobregrau. Vocal Secretari de l’Institut Agrícola



L'Evolució de la història econòmica de la Sereníssima República de Venècia sempre captivà Francesc Cambó fins fer buidar i traduir al seu col·laborardor J.B. Solervicens la totalitat de les seves "Relazioni e Transacioni". 

Avui aquesta mena de coneixements ens hauien d'èsser especialment útils a Catalunya per entrellucar les raons dels nostres persistens fracassos. Els governs pròxims han de saber facilitar les coses, no pas complicar-les fins l'abandó o fugida dels governats. 

Solucionar la falta d'empreses productives i l'escreix d'atur a Catalunya no passa per incrementar el nombre de jutges i menys  en l'augment de places als presidis

Tot plegat sembla que no hàgim entès que significa una autonomia; i el que és més greu, tot apunta  que l’arc parlamentari, en conjunt, no té clar com es pot fer servir l’autonomia en benefici de Catalunya.

Tradicionalment, fins allà on hi ha consens, el catalans com a col·lectiu s’han dedicat al comerç a gran escala amb notable èxit, i per tant semblaria que aquest seria el valor cabdal a potenciar per part de l’estament polític. Per contra, per falta d’aptituds dels estadistes i per condescendència dels ciutadans hem reduït Catalunya i la seva autonomia al joc del Monopoly.

En aquests moments, fruit d’una evolució començada ja fa més de 10 anys, hem perdut de vista que l’objectiu d’una autonomia és acostar al màxim el poder públic als ciutadans per tal que les relacions, necessàries, entre l’interès particular i l’interès general siguin properes, fluïdes i ràpides per tal de millorar la competitivitat del conjunt del país. En el cas de Catalunya té associat un altre valor en positiu que és la capacitat legislativa.

Teòricament aquesta relació àgil és element de competitivitat, ja que ha de permetre alleugerir els empresaris de tots els rams, i a la ciutadania en general, de les relacions feixugues que sempre s’estableixen quan existeixen grans Estats.. Per fer un símil familiar, les relacions amb la parella i els fills no necessiten de les formalitats de les relacions amb l’Ajuntament; i no per major facilitat vol dir que la llar familiar funcioni malament o sigui un desori.

Es pot afirmar, però, que d’uns anys ençà la Generalitat de Catalunya ha perdut la visió de la seva raó de ser i per què serveix. Provablement mai ho ha tingut clar, però la forta personalitat, com a estadista, del President Pujol suplia el fet que la Generalitat, en el seu conjunt, no conegués la seva raó de ser. En el moment que el país deixa d’estar liderat per un estadista i passa a estar dominada per buròcrates, la maquinària de l’autonomia es desboca i comencem a jugar al Monopoly.

En aquest desbocament ha col·laborat, per mal, la potestat legislativa de l’autonomia. El que és una potencialitat ha esdevingut un problema. En la voluntat de controlar-ho tot, el sector públic ha anat teixint un complex legislatiu i normatiu, que ha degenerat en un règim de terror sustentat sobre dues potes: la prohibició i la sanció. 

La majoria de l’entramat normatiu de la Generalitat de Catalunya és un conjunt de prohibicions, cada cop més doctrinàries; sota l’amenaça de sancions, cada cop més quantioses. En un país, la tradició del qual és el comerç, el principal enemic a batre haurien de ser els competidors comercials. Actualment els empresaris, agraris o no, quan es lleven al matí, enlloc de pensar en els competidors italians o canadencs, pensen com hauran de batre’s amb la Generalitat de Catalunya, i per tant, al vespre, pràcticament no ha quedat temps per pensar en la marxa comercial de l’empresa, i per extensió del país. Sorprèn que les estadístiques de les organitzacions empresarials i comercials estimin que els costos de relacions amb les administracions públiques, per a les PIMEs, siguin de com a mínim 25.000€ anuals. I això en un règim autonòmic on l’administració se suposa propera.

Un primer exemple: En el marc estatal, i àdhuc, en el marc de la Unió Europea, Catalunya està reconeguda com un bon clúster agroalimentari, on el porc i els seus productes manufacturats juguen un paper important. Semblaria lògic, doncs, que l’autonomia esmercés tots els esforços per potenciar aquest sector. Per contra hom observa accions inverses: Es fan plans per declarar tot Catalunya zona vulnerable als purins, amb fugida d’empreses cap a l’Aragó. 

Acceptem, per realitat evident, que hi varen haver algunes zones que es varen contaminar. Parat en cop, es va detectar que part de la contaminació venia del pèssim estat dels claveguerams de les zones urbanes amb topografia molt plana. Dit això, avui encara segueixen havent-hi dèficit de nitrogen a la majoria de la superfície agrària de Catalunya.

Una bona administració autonòmica, hauria d’estar analitzant aqüífers i sòls d’arreu de Catalunya per saber quin és l’estat real de les necessitats de nitrogen i en base a aquests resultats potenciar, en més o menys, la implantació de noves granges i empreses agroalimentàries. Avui la realitat és ben diferent. La Generalitat tira pel dret: Ho declara tot vulnerable, informa desfavorablement els plans de dejeccions ramaderes amb transport superior a 30km adduint impossibilitat econòmica (sense tenir en compte que el preu de l’adobat nitrogenat químic està relacionat amb el cost de l’energia). I si s’han de tancar granges i aquestes marxen a l’Aragó, mala sort. Gran manera d’impulsar l’economia del país! Gran èxit de l’administració autonòmica que se suposa propera!

Posem un segon exemple: també centrat en el sector agroalimentari: És evident que Catalunya té una combinació de sòls i clima, que unit a la disponibilitat d’aigua dóna una bona expectativa per les fruites i les hortalisses. La comercialització d’aquest productes, frescos i especialment els processats, dins l’Unió Europea és interessant per tal com que, pel fet de ser producció interior, té superats els standards sanitaris i el consumidor se sent més còmode amb la seva adquisició. 

Tot això apuntaria a que l’ampliació de la zona regable del Segre, amb la construcció del regadiu del Segarra – Garrigues ha d’ésser un puntal bàsic per a la millora de la competitivitat del sector, podent esdevenir, fàcilment, un el centre geoeconòmic de les fruites i algunes hortalisses, no només de la zona de Lleida sinó de tots els regadius de la vall de l’Ebre. I tot això amb possibilitats reals per tal com ni Saragossa ni Osca han estat capaces, fins ara, d’esdevenir un potent centre de les conserves, com ho és Navarra.

Per contra l’actitud de la Generalitat és més que sorprenent, no tant perquè hagi abandonat el projecte, sinó perquè simultàniament l’està construint, alhora que prohibeix de regar més de la meitat del superfície. Amb aquest antecedents algú pensa que cap empresari observarà expectatives suficients per implantar-se? En el millor dels casos, vista la situació, fugirà d’un país on els governs pateixen de trastorns bipolars, on alhora impulsen un projecte i per no fer-lo servir!

Un tercer i últim exemple: Prohibir per prohibir. Resulta que ara, les autoritats prohibeixen l’ús de plaguicides en espais protegits (això vol dir més del 40% de la superfície de Catalunya). Només en casos excepcionals es podrà autoritzar-ne l’ús. Acostumats al funcionament de les nostres administracions, això vol dir que no obtindrem la preceptiva autorització administrativa fins passats tres mesos (com a mínim), i dit d’una altra manera, això serà quan la collita estarà arruïnada. 

Són normals actituds administratives com aquesta; més quan l’autorització de productes fito-sanitaris passa per controls tant o més estrictes que els productes medicamentosos? És normal aquesta actitud amb productes aprovats per comitès científics de renom internacional? Quina autoritat o funcionari, poca-solta, d’una regioneta del món, pretén arrogar-se una autoritat científica que no té? Només la ignorància d’un  provincià pot permetre’s creure’s superior en aquest grau!

Són tres exemples. En podríem omplir pàgines, i fóra bo de fer-ho si hom vol saber on estem. Els exemples en altres rams de l’economia de Catalunya no només omplirien pàgines sinó volums sencers. La reflexió de fons, però, és saber per a que serveix l’autonomia. Semblaria lògic de pensar que el govern autonòmic, d’un país eminentment comercial i empresarial, hauria de practicar una política que facilités el llançament de la seva economia. 

Catalunya, per la seva conformació, dimensió i amb la seva autonomia, no és gaire diferent de les Ciutats-Estat del Renaixement a la península d’Itàlia.. A hores d’ara tot està inventat, i l’actitud hauria d’ésser la de la Sereníssima República de Venècia en la seva època d’esplendor: Una política i un govern que centra els seus esforços en garantir la projecció de la seva economia a nivell internacional, removent tots els obstacles interiors que limiten l’expansió de les pròpies empreses. 

Catalunya, en el brevíssim temps de la Mancomunitat (10 anys),  va practicar aquesta política i sense tenir potestat legislativa. En l’àmbit rural va ésser cabdal els esforços que es feren. Es va posar al servei de l’economia agrària centres de referència com l’Escola Superior d’Agricultura, amb una gran tasca del que avui anomenaríem transferència tecnològica. Una expansió de les telecomunicacions telefòniques en zones rurals, millora de vies, i un llarg etcètera. En altres àmbits i llista fóra llarga. Una autonomia per servir als seus ciutadans enlloc de subjugar-los.

Sempre se sent el mateix plany: “És que les condicions administratives per produir verdures al Marroc són més laxes que a Catalunya i per això ens estan envaint!” La resposta és senzilla: Si les verdures marroquines es poden vendre a la Unió Europea, vol dir que algú, pel camí, ha afegit condicions als productes catalans, que són balderes i destorben. Tenint capacitat normativa, la solució és fàcil: Llevar-les!. I si les verdures s’han de destinar a tercers països, deixem tranquils els empresaris catalans; ja seran les autoritats sanitàries d’aquests tercers països qui diran el què volen!




Si Catalunya té una autonomia amb potestat legislativa, aquesta potestat s’ha d’utilitzar en benefici de les necessitats de Catalunya i en detriment de les potencialitats d’altres economies competidores. Si té potestat legislativa, no és per legislar més severament en contra els interessos propis, sinó que ha de legislar traient dels textos normatius tots aquells obstacles que hi ha a les normes no-bàsiques.

I pel que fa a l’Administració, cal inculcar al conjunt de les autoritats i funcionaris la necessitat de treballar pel progrés d’una unitat econòmica i social que és Catalunya. Cal abandonar les tàctiques de joc de taula, de Monopoly, on ara poso pals a aquesta roda, i ara poso pals a l’altra roda. 

Si un agricultor té problemes se l’ha d’aconsellar la via més fàcil per tal que assoleixi els seus objectius, no pas enfonsar-lo en les sancions. I és que en posant pals a les rodes dels de dins a casa, les rodes que giren són les que no abasta la Generalitat i són les de les regions i els països competidors nostres. 



Article publicat a La Drecera 123. Setembre - Octubre 2010
Informatiu Agrari de l'Institut Agrícola.