Una Fira de Lleida sense Arcàngels


John Ruskin, pensador i escriptor anglès del segle XIX, deia: “Distribuïu la terra com vulgueu, la qüestió principal continuarà inexorable: Qui haurà de cavar-la? Qui de nosaltres, en una paraula, farà pels altres tan  penosa i bruta tasca?(...) els considerats senyors vivim xuclant la sang com les mosteles, és a dir, mantenim cert bon nombre d’estúpids i beneits perquè cavin i obrin rases i, aturats com són, nosaltres ens en aprofitem alimentant-nos de franc a costa seva, gaudint de tot el pensar i tot el sentir només per a nosaltres. Malgrat tot, hi ha molt  a dir sobre el tema”.  Una versió, de frares a la catalana, entorn el mateix concepte de cavar, seria la d’aquell Prior que reuní la comunitat de germans i els digué: “El Pare Abat ordena que baixeu a l’hort i caveu, que després pujarem i menjarem”. Una adequada conjugació dels verbs és sempre profitosa, sobre tot pels Priors i afins... . Ara però sembla que, ja en ple segle XXI ,el profetes biotecnològics ens anuncien que: “Eso del cavar se va acabar” com aquell típic anunci de sabó per a rentadores automàtiques! Tal com s’està complicat tot, sembla que no hi serem pas a temps.  

Divendres de fira lleidatana, a mitja tarda, un creient i cristià Àngel Ros, present i hiperactiu, presidia l’acte titulat: “El Parlament Europeu Decideix”, frase escollida per pensar la Política Agrària Comunitària del 2013, per l’Oficina de la Comunitat Europea a Barcelona. Un lema que, penso, només se li podria acudir a la famosa senyoreta “Pepis”, encarnada en la seva actual secretària. En comptes clars i breus, va ésser una autèntica i maratoniana presa de pèl. Sobre tot, maratoniana. Com si, a més, tota aquesta gernació europea no hagués decidit mai res! Com si hores d’ara, encara no tinguessin prou decidit el que faran amb els diners de la subvenció agrària europea! A part d’encongir-los, és clar. 

L’ordre sembla ser: Seguiu entretenint democràticament el personal amb idees peregrines i fàtues esperances. Res de nou. Aquesta ha estat l’activitat principal, la pràctica més habitual, durant tots aquests anys de la maquinària comunitària. L’il·lustríssim alcalde i futura esperança blanca, o roja, del seu partit, segons es miri, compleix aguantant “el gran ciri d’en Pasqual”, de catalanitat obtusa, en temps d’autèntica desesperança socialista arreu. L’avui mediocre unió pagesa però, promet assegurar el càrrec a tothom. Mentre, un fantasmal Raimon Obiols, ja sense aquelles jovenívoles i característiques dents de conill animat, va i s’entendreix davant el discurs més pedestre i penós de la jornada; arborat per un conegut i rabassut rapinyaire del Delta de l’Ebre. A cau d’orella, aclareixen a en Obiols de qui es tracta, optant aquest, ràpidament, per una expressió seriosa i displicent. Mentre, el senyor Tremosa, ens demostra les seves excel·lents dots treballadores i de dandy incomprès per, si fos necessari, donat el cas, ballar amb la més lletja. 

John Ruskin, pensador i escriptor anglès del segle XIX, deia: “Distribuïu la terra com vulgueu, la qüestió principal continuarà inexorable: Qui haurà de cavar-la? Qui de nosaltres, en una paraula, farà pels altres tan  penosa i bruta tasca?(...) els considerats senyors vivim xuclant la sang com les mosteles, és a dir, mantenim cert bon nombre d’estúpids i beneits perquè cavin i obrin rases i, aturats com són, nosaltres ens en aprofitem alimentant-nos de franc a costa seva, gaudint de tot el pensar i tot el sentir només per a nosaltres. Malgrat tot, hi ha molt  a dir sobre el tema”.  Una versió, de frares a la catalana, entorn el mateix concepte de cavar, seria la d’aquell Prior que reuní la comunitat de germans i els digué: “El Pare Abat ordena que baixeu a l’hort i caveu, que després pujarem i menjarem”. Una adequada conjugació dels verbs és sempre profitosa, sobre tot pels Priors i afins... . Ara però sembla que, ja en ple segle XXI ,el profetes biotecnològics ens anuncien que: “Eso del cavar se va acabar” com aquell típic anunci de sabó per a rentadores automàtiques! Tal com s’està complicat tot, sembla que no hi serem pas a temps.   
Divendres de fira lleidatana, a mitja tarda, un creient i cristià Àngel Ros, present i hiperactiu, presidia l’acte titulat: “El Parlament Europeu Decideix”, frase escollida per pensar la Política Agrària Comunitària del 2013, per l’Oficina de la Comunitat Europea a Barcelona. Un lema que, penso, només se li podria acudir a la famosa senyoreta “Pepis”, encarnada en la seva actual secretària. En comptes clars i breus, va ésser una autèntica i maratoniana presa de pèl. Sobre tot, maratoniana. Com si, a més, tota aquesta gernació europea no hagués decidit mai res! Com si hores d’ara, encara no tinguessin prou decidit el que faran amb els diners de la subvenció agrària europea! A part d’encongir-los, és clar. 
L’ordre sembla ser: Seguiu entretenint democràticament el personal amb idees peregrines i fàtues esperances. Res de nou. Aquesta ha estat l’activitat principal, la pràctica més habitual, durant tots aquests anys de la maquinària comunitària. L’il·lustríssim alcalde i futura esperança blanca, o roja, del seu partit, segons es miri, compleix aguantant “el gran ciri d’en Pasqual”, de catalanitat obtusa, en temps d’autèntica desesperança socialista arreu. L’avui mediocre unió pagesa però, promet assegurar el càrrec a tothom. Mentre, un fantasmal Raimon Obiols, ja sense aquelles jovenívoles i característiques dents de conill animat, va i s’entendreix davant el discurs més pedestre i penós de la jornada; arborat per un conegut i rabassut rapinyaire del Delta de l’Ebre. A cau d’orella, aclareixen a en Obiols de qui es tracta, optant aquest, ràpidament, per una expressió seriosa i displicent. Mentre, el senyor Tremosa, ens demostra les seves excel·lents dots treballadores i de dandy incomprès per, si fos necessari, donat el cas, ballar amb la més lletja. 
La decisió que ha anunciat, unes setmanes després el Parlament Europeu, cap dels diputats assistents, ni dels alts funcionaris presents a la ilerdense jornada, s’atreviren tant sols a intuir-la o insinuar-la. Fantàstic! Sembla que el Parlament Europeu ha inclinat la seva decisió vers una quota fixa, una tarifa plana a l’estil “Movistar”. Per sort, el perceptor, no haurà de pagar un tant per hectàrea conreada a l’administració –que tot podria arribar a ser-, sembla ser  que cobrarà un tant fix per hectàrea i a córrer que fa molt fred! Les protestes no s’han fet esperar. Les tenim a tort i a dret i quasi tothom està ben enfadat, doncs aquests darrers anys només ens han interessat els diners, les subvencions, els crèdits i les finances. Mentre, seguim força cecs pel que fa altres aspectes prou més importants per a la supervivència de la societat.  
Al país d’Hu Jintao hi ha 800 milions de ciutadans que faran anar l’aixada i sense subvenció, almenys fins el 2050. Ells mateixos també ho fan a l’Àfrica, a l’Argentina i a d’altres països del món, sobre superfície agrària útil de reg, que compren o lloguen. La Xina, actualment gestiona fora del seu país la producció de seixanta milions d’hectàrees, literalment segrestrades als mercats internacionals. Tota aquesta matèria alimentària va directa a l’estómac del poble xinès, sense  cap necessitat de passar pel mercat d’oferta-demanda, ni de futurs, de bàsics alimentaris a Xicago, ni a cap altre de referència a Europa. Des de 1986, i amb un ritme progressiu durant les dues darreres dècades, han desaparegut dels mercats mundials la producció alimentària primera equivalent a 60 milions d’hectàrees de regadiu. Cal afegir-hi també els quasi 16 milions d’hectàrees, adquirides o llogades al món, per Aràbia Saudita i Corea del Sud. A diferència d’una Europa amb gran dependència alimentària exterior, tots aquest països, avui emergents, tenen en comú que potser no són massa o gens demòcrates, però tenen el seny de saber que no tenen prou superfície agrària útil (SAU) per poder alimentar adequadament la seva població i, que d’això en depèn l’èxit futur del seu poderós projecte econòmic. 
"A callar i a treballar!” deia el titular de l’article d’Antoni Puigverd el 16 d’agost passat a La Vanguardia.  Si no ho fem, potser ja no podrem dir als més petits de les nostres cases que: Mengin i callin! ... doncs difícilment tinguem menjar suficient a Europa en un futur no massa llunyà. Les nostres actuals exigències alimentàries i de consum, ni de bon tros, poden ser abastides per la nostra pròpia SAU. Fa més de cinquanta anys que Europa s’ha anat condemnant a dependre de matèria primera alimentària extracomunitària. Avui, ben difícilment podrà prescindir-ne d’aquesta i, mentre, els seus preus de compra segueixen a l’alça. Si hi ha un petit país “caçat” per aquesta situació, aquest és Catalunya. La seva potent indústria agroalimentària, la seva ramaderia intensiva integrada, tenen i tindran problemes seriosos.
Acabat i beneït l’acte d’adoració europeista perpètua, l’Àngel alcalde i Ros de cognom, canta amb orgull les absoltes i fa evidents les excelsituds del marc confortable i luxós que ens acollia: La nova llotja de Lleida! Un immens i caríssim tros de  roc amb penosa vocació d’arca de Noé civil, que resta varada vora el riu Segre per quan arribi el definitiu desastre. Possiblement serà com una mena de rubinada de Santa Tecla, però sense pluja ni aigua, com ha de ser, segons ens va el clima. 
Quan s’entra dins aquest temple ... mesopotàmic?, islàmic?, incaic?, ara, ben bé, no hi caic ..., et saluda en la límpida buidor d’accés, aquella del introibo ad altare Dei, la brillantor d’una solitària i llunyana placa de coure que, si un s’hi atansa, immortalitza la recent gesta personal i consistorial. No hi ha res més dins aquella bona porció de metres cúbics d’aire sagrat i, entre les portes d’accés, ni tan sols un trist banc per asseure’s i constipar-se per un mal corrent d’aire o per agenollar-se a resar davant de tan eternal iconografia de l’èxit i l’ambició, d’altra banda, tan humanes. Posant-hi força resolució i ganes d’encertar-ho, aquest edifici és com una mena de cementiri egipci laic, força inacabat però, -li falta l’avinguda d’esfinx o de lleons-. L’esplanada de terra i sorra que volta l’edificació seria un bon mini desert públic per poder resar ben orientats a la Meca, oi? Una buidor immensa que cerca una divinitat inexistent. Un sistema que demostra agonitzar seriosament als primers manteniments i que dóna, si més no, cruel angoixa ciutadana  al desencisant i miseriós moment que vivim. 
Serà per això que el musical “Els Miserables” té tant d’èxit a casa nostra. 
La moda, també miserable en el vestir, arribarà lligada amb aquesta mena d’arquitectura tan divina i portentosa, tan poc caritativa, tan poc humil, tan poc, cristiana? Serà per això, que fins els Arcàngels han fugit de Lleida cap a Roma per presentar objeccions serioses i de prou pes.        
La crisi rabeja arreu. Dissabte al matí toca Xarxa Natura al Palau de Vidre, que esdevé una expressió perfecta del deute i la ruïna pública actuals. N’hi ha per liofilitzar-se i desaparèixer, almenys, de Catalunya. Si la misèria del divendres era “caca de luxe”, la del dissabte esdevé directament depressiva, estil Pere Mata o Sant Boi. Un Palau de Vidre, més que mai, revellit i deixat anar. Una estructura de formigó deteriorada que no arriba ni a eufèmic Crystal Palace. 
Baranes intocables i més escrostissades que l’any passat, més vidres trencats i  grollerament enganxats amb silicona ‘transparent’ estil “Pepe Gotera i Otilio, chapuzas a domicilio”. Més rovell, brutícia i ronya arreu, seients sense folre deixant veure, esventrats, una escuma desintegrada i llardosa. El Club de l’Expositor buit, patrocinat per una important però despistada entitat financera, un element que contrasta per la seva pulcritud dins un entorn, literalment tan “cutre”. De fet sembla que, finalment, en aquesta Fira han  aconseguit l’impossible, fer un Club sense socis, un no-Club. 
Damunt els accessos a la principal sala on es celebrarà l’acte, joguines d’infant avariades i diversa ferralla i faramalla no identificable, tot cobert de pols. A les diferents jornades firals, la deteriorada imatge pública dels nostres representants polítics, professionals i sindicals, s’agermana amb la ja irreversible rancior, sovint desdentegada i calba, del propi sector agrari. Sort que la resta de l’amable i desconnectada societat lleidatana refresca l’ambient del parc amb joves passejants i nens juganers. 
El corporativisme professional enginyeril fa la seva, queda gratament sorprès de la variada i abundant assistència. Malgrat això, la majoria de cares són les habituals. L’esquerrà Mòdol posa cara dura a l’assumpte i la unió pagesa abassega amb les seves ànsies de control de la situació, amb la supèrbia d’un representatiu de la unió pagesa, amb ranci i potent currículum de pèrit del comerç –segurament per “l’Standford Global Yuniversity of Calinfàmia”-. Nivell i experiència sobradament suficients per fer front a tot els enginyers agrònoms del món mundial, inclosos els de Lleida, que gosin plantar cara a la seva impertèrrita i infinita sapiència. N’hi ha que viuen disposats a arravatar l’espasa de la justícia al propi Arcàngel Sant Miquel, és per això que aquesta tardor l’arcàngel ha fugit espaordit de la ciutat de Lleida. És que hi ha coses que, al final, són pecat! Encara que un no cregui en res.
Amb cara de Job o de Jobs, amb cara d’home pregonament esgotat, el sensat i humil investigador, el professor Joan Girona, fa una exposició adient al tema i finalment confessa que a l’Europa comunitària interessa ben poc això de regar. En llenguatge pagès: Que els importa un rave o una bleda! Queda inclòs també dins el mateix pack, intentar tecnificar el reg o res que s’assembli o s’hi pugui assemblar. Que si a Catalunya i a la Mediterrània la pluja no sap ploure, a Europa la tenen ensenyada i està aprovada ‘cum laude’. A Europa plou i prou! Allò de l’agricultura atlàntica i la mediterrània, són collonades de mal ciutadà europeu. Que els canals, a Europa, són per navegar, pescar i fer turisme, no pas per regar! Que el Segarra-Garrigues serà un parc temàtic ornitològic i navegable, tan exactament com l’estany de Ivars d’Urgell no serveix, ni mai servirà, per regular el sistema de reg dels seus canals. Ben mirat, queda clar que el Mediterrani, -allà on van quasi tots els europeus a fer-hi vacances d’estiu alguna vegada, o cada any-, només els serveix per reposar, fer bronze, i apilar els avis i/o jubilats en xalets o, millor, en luxoses residències. 
Amb ironia, pot ser l’únic avançat, l’únic empresari del ram agrari que avui queda a Lleida i que sap clarament per on van les necessitats i els negocis de la vella Europa, és el ja quasi ex-alfalsaire Vendrell. “Betula  Alba”, avui resulta la millor aposta i la millor residència per la tercera edat a Lleida, i una de les millors a Catalunya i a Espanya. Prenguin acurada nota el Grup Vall Companys i el Grup Agroalimentari de Guissona, d’on s’han de invertir els quartos pel que fa al territori! Pel que pogués passar...s’avisa.
El menjar...ves a saber!  
Avui, no només els ‘garrins humans’, els més porcs, s’estan quedant sense mamella on xumar, sinó que bona part dels autèntics animals, els mamífers de granja, estan en perill de ràpida desaparició. El model de ramaderia intensiva integrada i bona part de l’empresa agroalimentària catalanes depenen excessivament del mercat extracomunitari pel que fa al proveïment de matèries primeres, tenen un problema, que de no modificar-se radicalment, arrossega a la ruïna el 30% del PIB de l’economia catalana. 
És el que hi ha ... Allò escàs que encara funciona és a casa treballant, no fos que se’ls hi empeltés la mandra passejant, durant aquests estranyament solejats i calorosos dies de tardor, pels Camps Elisis lleidatans. ¿Auguri perillós d’una nova sequera sense precedents encara? Mentre, els quatre joves presents a les jornades enginyerils callen i aprofiten el break gratuït per prendre un cafè amb llet, afanar uns quants croissants i desaparèixer discretament. Són pocs els que aguanten unes sessions tan enganyadores i dislocades, amb tan de retard horari. Jornades on segueixen sovintejant els maratonians i ego maníacs soliloquis d’alguns assistents. Qüestions que mai són pregunta ni tampoc resposta a res ni de res. Una gent de ben difícil suportar. Així doncs, si no heu visitat aquest any la fira de Sant Miquel de Lleida, tampoc és que vos hagueu perdut gran cosa. Potser l’any vinent sigui ... millor?  Esperem-ho.
Article publicat a La Drecera. núm. 129. Setembre - Octubre 2011
INFORMATIU AGRARI DE L’INSTITUT AGRÍCOLL’ordre sembla ser: Seguiu entretenint democràticament el personal amb idees peregrines i fàtues esperances. Res de nou. Aquesta ha estat l’activitat principal, la pràctica més habitual, durant tots aquests anys de la maquinària comunitària. L’il·lustríssim alcalde i futura esperança blanca, o roja, del seu partit, segons es miri, compleix aguantant “el gran ciri d’en Pasqual”, de catalanitat obtusa, en temps d’autèntica desesperança socialista arreu. L’avui mediocre unió pagesa però, promet assegurar el càrrec a tothom. Mentre, un fantasmal Raimon Obiols, ja sense aquelles jovenívoles i característiques dents de conill animat, va i s’entendreix davant el discurs més pedestre i penós de la jornada; arborat per un conegut i rabassut rapinyaire del Delta de l’Ebre. A cau d’orella, aclareixen a en Obiols de qui es tracta, optant aquest, ràpidament, per una expressió seriosa i displicent. Mentre, el senyor Tremosa, ens demostra les seves excel·lents dots treballadores i dedandyincomprès per, si fos necessari, donat el cas, ballar amb la més lletja. 

La decisió que ha anunciat, unes setmanes després el Parlament Europeu, cap dels diputats assistents, ni dels alts funcionaris presents a la ilerdense jornada, s’atreviren tant sols a intuir-la o insinuar-la. Fantàstic! Sembla que el Parlament Europeu ha inclinat la seva decisió vers una quota fixa, una tarifa plana a l’estil “Movistar”. Per sort, el perceptor, no haurà de pagar un tant per hectàrea conreada a l’administració –que tot podria arribar a ser-, sembla ser  que cobrarà un tant fix per hectàrea i a córrer que fa molt fred! Les protestes no s’han fet esperar. Les tenim a tort i a dret i quasi tothom està ben enfadat, doncs aquests darrers anys només ens han interessat els diners, les subvencions, els crèdits i les finances. Mentre, seguim força cecs pel que fa altres aspectes prou més importants per a la supervivència de la societat.

Al país d’Hu Jintao hi ha 800 milions de ciutadans que faran anar l’aixada i sense subvenció, almenys fins el 2050. Ells mateixos també ho fan a l’Àfrica, a l’Argentina i a d’altres països del món, sobre superfície agrària útil de reg, que compren o lloguen. La Xina, actualment gestiona fora del seu país la producció de seixanta milions d’hectàrees, literalment segrestrades als mercats internacionals. Tota aquesta matèria alimentària va directa a l’estómac del poble xinès, sense  cap necessitat de passar pel mercat d’oferta-demanda, ni de futurs, de bàsics alimentaris a Xicago, ni a cap altre de referència a Europa. Des de 1986, i amb un ritme progressiu durant les dues darreres dècades, han desaparegut dels mercats mundials la producció alimentària primera equivalent a 60 milions d’hectàrees de regadiu. Cal afegir-hi també els quasi 16 milions d’hectàrees, adquirides o llogades al món, per Aràbia Saudita i Corea del Sud. A diferència d’una Europa amb gran dependència alimentària exterior, tots aquest països, avui emergents, tenen en comú que potser no són massa o gens demòcrates, però tenen el seny de saber que no tenen prou superfície agrària útil (SAU) per poder alimentar adequadament la seva població i, que d’això en depèn l’èxit futur del seu poderós projecte econòmic. 

"A callar i a treballar!” deia el titular de l’article d’Antoni Puigverd el 16 d’agost passat a La Vanguardia.  Si no ho fem, potser ja no podrem dir als més petits de les nostres cases que: Mengin i callin! ... doncs difícilment tinguem menjar suficient a Europa en un futur no massa llunyà. Les nostres actuals exigències alimentàries i de consum, ni de bon tros, poden ser abastides per la nostra pròpia SAU. Fa més de cinquanta anys que Europa s’ha anat condemnant a dependre de matèria primera alimentària extracomunitària. Avui, ben difícilment podrà prescindir-ne d’aquesta i, mentre, els seus preus de compra segueixen a l’alça. Si hi ha un petit país “caçat” per aquesta situació, aquest és Catalunya. La seva potent indústria agroalimentària, la seva ramaderia intensiva integrada, tenen i tindran problemes seriosos.

Acabat i beneït l’acte d’adoració europeista perpètua, l’Àngel alcalde i Ros de cognom, canta amb orgull les absoltes i fa evidents les excelsituds del marc confortable i luxós que ens acollia: La nova llotja de Lleida! Un immens i caríssim tros de  roc amb penosa vocació d’arca de Noé civil, que resta varada vora el riu Segre per quan arribi el definitiu desastre. Possiblement serà com una mena de rubinada de Santa Tecla, però sense pluja ni aigua, com ha de ser, segons ens va el clima. 

Quan s’entra dins aquest temple ... mesopotàmic?, islàmic?, incaic?, ara, ben bé, no hi caic ..., et saluda en la límpida buidor d’accés, aquella del introibo ad altare Dei, la brillantor d’una solitària i llunyana placa de coure que, si un s’hi atansa, immortalitza la recent gesta personal i consistorial. No hi ha res més dins aquella bona porció de metres cúbics d’aire sagrat i, entre les portes d’accés, ni tan sols un trist banc per asseure’s i constipar-se per un mal corrent d’aire o per agenollar-se a resar davant de tan eternal iconografia de l’èxit i l’ambició, d’altra banda, tan humanes. Posant-hi força resolució i ganes d’encertar-ho, aquest edifici és com una mena de cementiri egipci laic, força inacabat però, -li falta l’avinguda d’esfinx o de lleons-. L’esplanada de terra i sorra que volta l’edificació seria un bon mini desert públic per poder resar ben orientats a la Meca, oi? Una buidor immensa que cerca una divinitat inexistent. Un sistema que demostra agonitzar seriosament als primers manteniments i que dóna, si més no, cruel angoixa ciutadana  al desencisant i miseriós moment que vivim. 

Serà per això que el musical “Els Miserables” té tant d’èxit a casa nostra.

La moda, també miserable en el vestir, arribarà lligada amb aquesta mena d’arquitectura tan divina i portentosa, tan poc caritativa, tan poc humil, tan poc, cristiana? Serà per això, que fins els Arcàngels han fugit de Lleida cap a Roma per presentar objeccions serioses i de prou pes.  

La crisi rabeja arreu. Dissabte al matí toca Xarxa Natura al Palau de Vidre, que esdevé una expressió perfecta del deute i la ruïna pública actuals. N’hi ha per liofilitzar-se i desaparèixer, almenys, de Catalunya. Si la misèria del divendres era “caca de luxe”, la del dissabte esdevé directament depressiva, estil Pere Mata o Sant Boi. Un Palau de Vidre, més que mai, revellit i deixat anar. Una estructura de formigó deteriorada que no arriba ni a eufèmic Crystal Palace

Baranes intocables i més escrostissades que l’any passat, més vidres trencats i  grollerament enganxats amb silicona ‘transparent’ estil “Pepe Gotera i Otilio, chapuzas a domicilio”. Més rovell, brutícia i ronya arreu, seients sense folre deixant veure, esventrats, una escuma desintegrada i llardosa. El Club de l’Expositor buit, patrocinat per una important però despistada entitat financera, un element que contrasta per la seva pulcritud dins un entorn, literalment tan “cutre”. De fet sembla que, finalment, en aquesta Fira han  aconseguit l’impossible, fer un Club sense socis, un no-Club. 

Damunt els accessos a la principal sala on es celebrarà l’acte, joguines d’infant avariades i diversa ferralla i faramalla no identificable, tot cobert de pols. A les diferents jornades firals, la deteriorada imatge pública dels nostres representants polítics, professionals i sindicals, s’agermana amb la ja irreversible rancior, sovint desdentegada i calba, del propi sector agrari. Sort que la resta de l’amable i desconnectada societat lleidatana refresca l’ambient del parc amb joves passejants i nens juganers. 

El corporativisme professional enginyeril fa la seva, queda gratament sorprès de la variada i abundant assistència. Malgrat això, la majoria de cares són les habituals. L’esquerrà Mòdol posa cara dura a l’assumpte i la unió pagesa abassega amb les seves ànsies de control de la situació, amb la supèrbia d’un representatiu de la unió pagesa, amb ranci i potent currículum de pèrit del comerç –segurament per “l’Standford Global Yuniversity of Calinfàmia”-. Nivell i experiència sobradament suficients per fer front a tot els enginyers agrònoms del món mundial, inclosos els de Lleida, que gosin plantar cara a la seva impertèrrita i infinita sapiència. N’hi ha que viuen disposats a arravatar l’espasa de la justícia al propi Arcàngel Sant Miquel, és per això que aquesta tardor l’arcàngel ha fugit espaordit de la ciutat de Lleida. És que hi ha coses que, al final, són pecat! Encara que un no cregui en res.

Amb cara de Job o de Jobs, amb cara d’home pregonament esgotat, el sensat i humil investigador, el professor Joan Girona, fa una exposició adient al tema i finalment confessa que a l’Europa comunitària interessa ben poc això de regar. En llenguatge pagès: Que els importa un rave o una bleda! Queda inclòs també dins el mateix pack, intentar tecnificar el reg o res que s’assembli o s’hi pugui assemblar. Que si a Catalunya i a la Mediterrània la pluja no sap ploure, a Europa la tenen ensenyada i està aprovada ‘cum laude’. A Europa plou i prou! Allò de l’agricultura atlàntica i la mediterrània, són collonades de mal ciutadà europeu. Que els canals, a Europa, són per navegar, pescar i fer turisme, no pas per regar! Que el Segarra-Garrigues serà un parc temàtic ornitològic i navegable, tan exactament com l’estany de Ivars d’Urgell no serveix, ni mai servirà, per regular el sistema de reg dels seus canals. Ben mirat, queda clar que el Mediterrani, -allà on van quasi tots els europeus a fer-hi vacances d’estiu alguna vegada, o cada any-, només els serveix per reposar, fer bronze, i apilar els avis i/o jubilats en xalets o, millor, en luxoses residències. 

Amb ironia, pot ser l’únic avançat, l’únic empresari del ram agrari que avui queda a Lleida i que sap clarament per on van les necessitats i els negocis de la vella Europa, és el ja quasi ex-alfalsaire Vendrell. “Betula  Alba”, avui resulta la millor aposta i la millor residència per la tercera edat a Lleida, i una de les millors a Catalunya i a Espanya. Prenguin acurada nota el Grup Vall Companys i el Grup Agroalimentari de Guissona, d’on s’han de invertir els quartos pel que fa al territori! Pel que pogués passar...s’avisa.
El menjar...ves a saber!  

Avui, no només els ‘garrins humans’, els més porcs, s’estan quedant sense mamella on xumar, sinó que bona part dels autèntics animals, els mamífers de granja, estan en perill de ràpida desaparició. El model de ramaderia intensiva integrada i bona part de l’empresa agroalimentària catalanes depenen excessivament del mercat extracomunitari pel que fa al proveïment de matèries primeres, tenen un problema, que de no modificar-se radicalment, arrossega a la ruïna el 30% del PIB de l’economia catalana. 

Article publicat a La Drecera. núm. 129. Setembre - Octubre 2011

INFORMATIU AGRARI DE L’INSTITUT AGRÍCOLA