Catalunya, pessebre vivent?

 

La Llei Òmnibus (del llatí omnis = tot, i per tant "llei per a tot") hauria de poder llevar molts dels llasts burocràtics de Catalunya.  Al menys això és el que s'ha intentat amb la seva aprovació. Ha costat un quart de legislatura, però ha arribat!

 

Si els anys d'autonomia han culminat en un sistema legislatiu espès, feixugament espès, la in-terpretació que n'ha fet l'Administració de la Generalitat encara és més opressiva. De fet, en conjunt, aquesta administració és un baluard contra qualsevol iniciativa. És la gran font de des-encisos, és la gran castradora d'idees. Catalunya és el país de les prohibicions.

 

D'ençà el darrer deseni, influït per la bombolla immobiliària, s'han induït unes dinàmiques en l'administració, especialment a través del l'extingit Departament de Medi Ambient (i Habitatge), on de forma sistemàtica s'ha estat cohartant qualsevol iniciativa. Per la manca d'una classe po-lítica ferma, amb el cap ben moblat, s'ha anat establint una dinàmica molt resilient, on davant de qualsevol iniciativa la resposta ha estat no i després ja en parlarem.

 

Mentre la situació econòmica era favorable, malgrat que la majoria de projectes fracassaven en l'intent, una petita part d'ells aconseguia imposar-se a l'Administració de la Generalitat i acaba-va reeixint. Avui qualsevol iniciativa es dilueix en els obstacles que apareixen a la primera de les finestrelles on hom truca. Tant se val de quin Departament sigui. L'administració actua ge-nerant un problema per cada solució que s'aporta. Qualsevol iniciativa s'abandona.

 

I no és un problema de complexitat legislativa. Encara que serà benvinguda qualsevol llei òm-nibus que llevi càrrega burocràtica, la subespècie d'Homo sàpiens catalanensis, està bastant ben adaptat al garbuix legislatiu. El que no suporta gens bé és la manca d'empatia de les Ad-ministracions Públiques, enteses com un conjunt, davant de qualsevol intent de reflotar el país.

 

Davant d'això, com que la subespècie té capacitat de desplaçar-se, els individus que sobreviu-ran seran, de ben segur, aquells que fugin de llur hàbitat original, o sigui Catalunya; per anar a hàbitats més favorables, o sigui a l’estranger.

 

Si transposem aquesta visió genèrica de manca de control polític sobre les administracions pú-bliques pel cas del medi rural, del rere-país, del hinterland de Catalunya, la situació és angoi-xant. Al llarg dels anys s'ha anat teixint una situació administrativa, (més que no legal, o un se-lecte grup de funcionaris escollits, uns funcionaris alfa), dedicada a jugar al joc dels "Colonitza-dors de Catan" amb el rere-país de Catalunya.

 

Enarborant la bandera de defensors d'uns excessos urbanístics, que mai han existit més ellà de 25 km de distància de l'AP-7, la N-II, o la N-340; o bé enarborant la bandera de defensors con-tra una degradació ambiental que tampoc mai ha existit en el hinterland, aquest col·lectiu d’escollits ha estat jugant, i encara jugen, a crear un rere-país a la mida del seu gust personal, que en termes generals està bastant tenyit de pintoresquisme i una gran dosi d'anti-evolucionisme a l'estil dels amish dels Estats Units.

 

De fet és un producte molt vendible a la població metropolina catalana perquè genera pau d'esperit. Genera pau d'esperit a una població metropolitana que sí que ha participat en els ex-cessos urbanístics, que sí que genera problemes ambientals, que sí que és consumidora insa-ciable de recursos naturals, que sí que deriva quantitats ingents d'aigua del Ter en detriment del seu sistema fluvial, que sí que implanta les centrals nuclears tant lluny com pot de la metrò-poli.

 

I genera pau d'esperit perquè creu que prohibint d'alterar allò que no ha estat alterat s'exculpa del dany per ells comès. La idea és certament suggerent per a ètiques simplistes. Si a això se li suma el romanticisme inherent al pintoresquisme la idea té bon mercat. En resum, exculpa els pecats carregant-los al proïsme.

 

És un corrent de pensament d'un gran relativisme moral, perquè perpetua, indefectiblement, a que la població que viu en aquest rere-país, sempre més endarrerit que la metròpoli, a perma-nèixer un estat de limitació d'accés al progrés. De fet és un corrent de pensament que divideix als ciutadans en dues classes. Un classe que viatja muntada a cavall del progrés social, eco-nòmic i material; i una segona classe obligada a fer de figurant en un pessebre vivent.

 

Cert és que hi ha grans actors que es guanyen bé la vida, però la realitat és molt diferent. Amb el decurs dels darrers 30 anys s'ha anat observant com en un país que pretén ser del primer món, les diferències socials entre la població metropolitana i la població del rere-país, s'han anat eixamplant. La renda agrària s'ha separat respecte a la renda de la població urbana, la bretxa en la facilitat d'accés als serveis bàsics (aigua, electricitat, telecomunicacions, gas, etc..) també s'ha eixamplat. La supressió d'escoles locals i el desplaçament forçós d'estudiants, a vegades a més d'una hora del seu domicili, ha estat la gran solució metropolina a l'organització d'un país que és un contínuum de pobles i llogarets.

 

La desídia de la classe política fomenta el  joc dels "Colonitzadors de Catan". Juguen a fer el seu pessebret. Un pessebret curt de mires, perquè el model que s'inspiren és el dels contes d'en Patufet de quan eren petits, que per cert ja era bastant bucòlic a principis del segle XX, quan s'escrivia.

 

Si la qüestió s'aborda per la banda de l'urbanisme, d'ençà a la primera llei del sòl de 1956, s'ha anat observant una evolució molt lesiva pel hinterland. Des de les posicions incials on el no-urbanitzable era considerat un territori no-planificat, s'ha evolucionat fins a les posicions actuals on el sòl no-urbanitzable és un territori a perpetuar com a verge. Estrictament el redactat de les lleis no difereixen especialment al llarg de mig segle, però el que sí que ha canviat és llur inter-pretació.

 

Aquesta evolució de pensament se sustenta sobre ètiques molt simplistes. No s'allunyen gaire d'aquelles visions molt pròpies del primer món que reclamen la preservació de les cultures "in-dígenes". Són tots ells corrents d'opinió que, tot defensant la pantalla visual pintoresca dels salts, els vestits vermells i els ramats de cabres dels massai, no s'adonen que pretenen obligar a un col·lectiu de persones a no accedir al coneixement i la universitat, a viure en un permanent estat de malnutrició o bé a sojornar en unes barraques de fang que no assolirien la cèdula d'ha-bitabilitat en cap dels barris més marginals de Catalunya.

En resum , una ètica d'una solvència molt qüestionable. De fet no difereix gaire d'aquells parcs zoològics de finals del segle XIX establerts en les capitals de les potències colonials i on s'hi exhibien, darrera les reixes, poblacions indígenes de l'Àfrica, vivint en recreacions de poblats, amb barraques de toves i amb grups familiars malvivint com les mones. I a la cleda un cartell dient "prohibit llençar menjar als negres". Tot es repeteix.

 

Aquest és el mateix substrat intel·lectual que redacta catàlegs de masies per anar amb barretina i cagar el tió. Uns catàlegs de masies que primen l'aspecte estètic de l'edificació davant de la necessitat de viure-hi (i llavors arquitectes municipals no permeten modificacions de les obertu-res per tal que hi passi una cadira de rodes); on s'hi prohibeix l'activitat ramadera perquè "con-tamina"; on tothom s'ha de dedicar al turisme rural encara que l’excés de places estigui arruï-nant el sector.

Són uns planejaments que, mentre la llei obliga a pavimentar totes les vies públiques, prohibei-xen de pavimentar els camins rurals, i per extensió obliguen a la població resident a conviure i marxar, diàriament en el fang i els reguerots.

Són aquells planejaments, que incorporen parcs agraris com el de Sabadell on l'autoritat urba-nística pretén determinar les varietats de cereals a plantar; que han d'ésser, sobretot, tradicio-nals i que per descomptat, tenen una productivitat baixíssima i el mercat no les accepta. Però, si les figures del pessebre vivent malviuen en la pobresa, poc importa.

Són parcs agraris com el del Baix Llobregat on es fan cursos de llaurar amb cavall com a gran pintoresquisme. (Però el que amaguen els funcionaris el que imposen). Per llaurar amb cavall 1 hectàrea, el pagès, a les portes del segle XXI, ha de caminar 30 km, a peu, darrera la bèstia.

 

Són planejaments urbanístics com els del Penedès que protegeixen el "paisatge de les vinyes", encara que els sector vitivinícola s'estigui enfonsant i requereixi urgentment una transformació de la seva superfície als cereals de secà o a la doble collita de cereal amb regadius de suport. Però algú fa 20 anys, va idear un pessebre vivent com el de Falcon Crest i va decidir fer una tele-sèrie com Nissaga de Poder. La població d'aquest hinterland va creure que el país tenia una política vitivinícola i que podia plantar vinyes perquè es garantiria la venda del producte fi-nal. Avui observen, arruïnats, que només és pintoresquisme d'alguns polítics.

 

Són planejaments com el d'Ullastrell on es determinava quines espècies de fruiters es podien plantar en cada camp. Què feien els funcionaris representants del Departament d'Agricultura a la Comissió d'Urbanisme apart de cobrar dietes?

 

I entre les formes d’immobilisme, la Xarxa Natura 2000 ha estat la més gran bajanada perpe-trada pels alts funcionaris i avalada pels governants ignorants en la matèria. No cal dir-ne gaire res, més enllà que entre el que preveia la Directiva Europea i el tinglado  que s'ha muntat a Ca-talunya hi ha un absime, puix que la Xarxa Natura 2000, a Catalunya, ha estat una jugada dels "Colonitzadors de Catan" durant un vespre d'alienació mental.

 

I per cert, avís als navegants: El tractat de Lisboa preveu que les despeses de gestió de la Xar-xa Natura 2000 vagin a càrrec dels estats membres. Per tant de Brussel·les no n'arribarà ni un ral (perquè els tractats de la Unió ho impedeixen), de Madrid tampoc (perquè ja és habitual que no n'arribin) i a Barcelona la bossa ja està escurada. Ara facin comptes i a veure qui paga la festa.

 

Tot plegat, mirat des de la distància, no és un problema legal. És un problema moral; més ben dit, d'immoralitat. És un problema d'immoralitat perquè una minoria, que no són ni tant sols re-presentants dels ciutadans, sinó que són servidors públics; han pujat al gep dels governants i que porten temps bellugant els fils del hinterland català com si la seva població no fossin ciuta-dans. I mentrestant la classe governant mira a una altra banda: cal recordar-los que per omis-sió també es peca.

 

Les conclusions són diverses. En primer lloc el govern ha de tenir clar la diferència existent en-tre les lleis i les polítiques. Malgrat que sigui necessari reduir el corpus legislatiu de Catalunya, i per extensió el corpus normatiu agrari, això no impedeix que amb la mateixa llei es puguin dur a terme polítiques diferents. Per tant, cal entendre el hinterland català com una font de recursos primaris per a la metròpoli on els  habitants del rere-país són tant ciutadans de primera com els ciutadans metropolitans. No són figures de pessebre vivent ni salvatges de l'Àfrica exposats en el parc zoològic de la Ciutadella.
Aquest rere-país té dret de viatjar en el mateix tren que la metròpoli. Té dret a guanyar-se la vi-da. I, mentre exercir de figurant en un pessebre vivent no generi una renda neta de 3.000 euros mensuals per càpita, els ciutadans d'aquest rere-país han de tenir la llibertat absoluta de no ha-ver de participar del parc temàtic que alguns responsables del país pretenen imposar i fins i tot de guanyar-se la vida en el si de la comunitat local on hi tenen les seves arrels.
El desenvolupament sostenible, el nom ho indica, implica desenvolupament i progrés de les comunitats que afecta. Ha de tenir llibertat per decidir el seu futur sense imposicions d'estil co-lonial. De continuar així, el rere-país de Catalunya haurà d'acabar reclamant l'exercici actiu de la Declaració de las Nacions Unides sobre els drets dels pobles indígenes del 2007.

 

En segon lloc és imprescindible que el Departament d'Agricultura faci catarsi de la seva pròpia raó de ser. D'una vegada per totes ha de decidir si fa política agrària i rural o continua mantenint una mega-gestoria, inoperant i cara, dedicada a comptar i recomptar vaques i porcs, i re-partir subsidis, vestits de subvencions, per a indigents agraris creats pel propi aparell de la Ge-neralitat.

 

I en aquest marc, els governants del Departament d'Agricultura han de ser políticament incorrectes i, en pujant a les tribunes d'oradors, han d'explicar com la política que s'ha dut a terme fins a la data ha portat a una divergència de la renda rural respecte de la renda urbana, una reducció de serveis i un increment del desequilibri territorial. I, tot denunciant això, han d'exigir l'aplicació d'esmenes i aportar solucions versemblants.

 

Finalment, i la situació de crisi ho requereix, la població del rere-país de Catalunya ha d'ésser intransigent amb qualsevol imposició limitativa. Un rere-país en regressió, social i econòmica, no pot tolerar que les prohibicions derivades de les opinions d'alguns, segueixin coartant les iniciatives individuals de progrés que, si al final reeixeixen, esdevenen col·lectives.

 

La població vinculada al medi rural ha de ser activa en exigir la derogació de les limitacions ar-bitràries, injustificades o no objectivables. S'ha de passar d'una actitud defensiva a una actitud ofensiva. Pensar que hi haurà compensació econòmica per les limitacions arbitràries és il·lús. I si no hi poden haver compensacions econòmiques, reals, que permetin una renda més que digna, no només cal denunciar les limitacions arbitràries, sinó que cal promoure'n l’eradicació.

 


Article publicat a la Drecera 130. Novembre - Desembre 2011
Revista de la Patronal Agrària de Catalunya