L’agricultura productiva i de mercat a Europa

 

La política agrària com a recerca de vots agraïts, ha estat una constant a Europa. L’any 1993, va ser el primer en què es van tramitar les sol·licituds d’ajuts de la Política Agrària Europea a Espanya. Els impresos eren tranquil·lament complimentats a mà, sovint pel mateix sol·licitant. Qui havia de pensar llavors que allò tenia que esdevenir una eina de control polític tan important i alhora de  premeditat control econòmic de la producció de matèria primera no transformada. Amb els anys i per rematar-ho, aquell creixent pressupost europeu, a més, s’anà omplint de paràsits i paparres, d’intermediaris, d’assessoraments innecessaris, de plans de gestió, també de complicacions i tramoies mafioses i no només en casos prou coneguts com els de l’alfals, el lli, els pèsols o el gira-sol. Durant tots aquests anys el que no ha canviat, sinó augmentat, és la sensació i la realitat d’ésser un sector intervingut i especialment marginat, continuadament apartat del lliure mercat. On ha estat obvia l’absència del ciutadà emprenedor i jove, malgrat totes les fàtues, falses i fracassades polítiques d’integració juvenil i de la dona al sector.

 

Aquell mandat del Conseller d’Agricultura F.X. Marimón, que llavors ja es passejava per la Segarra, i per tot Catalunya, canviant rendes de supervivència per vots polítics, també es va caracteritzar per la destrucció del patrimoni de les Germandats de Llauradors i per la convocatòria i realització de les primeres eleccions a Cambres Agràries a Catalunya. Una  manipulació política del camp català degut a la importància de la direcció del seu vot com a referència de les posteriors Eleccions Generals Catalanes, amb un vot ponderat territorialment que valia, i que val avui, més que els altres vots; i que era, i que és, fàcilment comprable amb les subvencions i ajudes, o amb l’amenaça i pena de ser inspeccionat a tort i a dret, dins un ambient cada cop més depenent i empobrit.

 

Això, a banda de les peculiaritats del sistema electoral català, no ha estat res massa diferent de com ho han fet, tots aquets anys, la majoria de polítics del sector a Espanya i a d’altres Estats europeus. No pas en va, aquest Conseller, havia estat format políticament i professionalment a Benestar Social. Llavors allò, dins una Catalunya Olímpica i Universal, semblava que era el millor que li podia passar a un sector ja minoritari, decrèpit i arcaic, per aquella moderna i emergent Catalunya dels serveis.

 

Aquells pagesos d’edat i generació pujoliana, llavors madurs i avui totalment jubilats com l’expresident, són ara el gruix principal, l’actiu productiu ‘en la foscor’ de l’agricultura catalana del 2012. Tots ells, -els encara supervivents, és clar- segueixen condemnats a treballar estoicament amb la discreció necessària que permet el camp i el bosc i amb 70 o 80 anys a l’esquena, enmig la boira, el fred o la calor, doncs la pensió no els dona pas per més. Aquest és un patent i trist secret a veus al rerepaís.

 

Aquest longeu gruix silenciós de professionals, en la que molts superen, saludablement, els 67 anys de l’actual jubilació,  avui s’endu bona part d’una feina que ningú, especialment cap jove, no vol. La subvenció europea que han anat sol·licitant i sol·liciten, any rere any, s’ha transformat, hores d’ara, en un imprescindible ‘complement de pensió de jubilació’. Quelcom més desitjat i necessari que l’aigua d’abril. Qualificar aquesta situació de precària, per bona part del sector agropecuari, és poc. El sistema fiscal espanyol ha acabat per fer periclitar un sector agrari productor i fora de mercat  cap a una economia decrèpita i ‘obligadament negra’. Amb la qual els Bancs no hi volen ni han volgut mai saber-hi gaire res.   El pitjor de tot, és l’absència total a Europa d’un factible ‘pla alternatiu’ a la manca evident d’un relleu possible per un forat generacional de tal magnitud. Tot això augmenta el risc de no poder trobar el que pugui esmorteir un més que previsible crack alimentari. L’encariment de productes alimentaris i els seus transformats, aquests propers anys. Una situació força més previsible i devastadora que el mateix canvi climàtic.

La Unió Europea actual, lluny de treballar per  una solució a la present i evident necessitat d’una matèria primera barata per a la industria agroalimentària al vell continent, es manté d’esquenes al sector extractiu que necessita. Segueix acceptant una agricultura minvant i sota mínims, que perd, cada cinc anys, milions d’actius i milions d’hectàrees. Només a Espanya, per exemple, els darrers deu anys hem perdut més de 300.000 explotacions i  3’5 milions d’hectàrees de SAU.

 

Lluny d’aspirar a un augment general i competitiu de la producció agrícola comunitària, es segueix adoptant l’habitual i còmoda posició mercantilista en clar servei dels grans transformadors alimentaris europeus, actualment ja en postura ben delicada. Cada any que passi, a partir d’aquesta crisi energètica i de matèria primera alimentària, els és i els serà més difícil d’aconseguir uns preus assumibles pel seu mercat de consumidors a Europa.

 

Seguint la tònica habitual, el Parlament de la Unió Europea ha autoritzat aquest gener, la signatura d’un acord preferencial amb Mercosur (Països Sudamericans), per valor de tres mil milions d’euros, que ha de facilitar a la indústria agroalimentària europea la importació de carn, cereals, farratges, fruites i sucs de fruita, en condicions suposadament avantatjoses.

 

Al mateix temps que uns polítics autoritzen aquesta feina, d’altres declaren i aconsellen als respectius ministeris d’agricultura europeus la necrofílica política a seguir amb els seus jubilats i actius agraris. A tall d’exemple, valen les següents posicions que, ja de ben segur, aquests dies heu sentit a la televisió o llegit als diaris: “Aconseguirem la exempció de l’agricultura pel que fa al compliment de les normes de la competència” “Regularem totalment els mercats agraris” “Assegurarem unes rendes dignes pel sector”...  Aquests darrers vint anys, Europa ha fet exactament el mateix. Treballar ben poc per la emancipació i la fortalesa econòmica de la seva agricultura. La situació actual segueix sense preveure i invita francament a un incontrolable augment de preu de la matèria primera autòctona i també de la importada.

 

El conflicte transgènic europeu dins l’agricultura, que no és tal dins la medicina, la farmacologia i a d’altres disciplines, segueix llastrant i dificultant aquesta realitat de modernització del sector, avui més necessariament productiu que mai. Fruit d’aqueta posició tancada i obsoleta, BASF, finalment, ha traslladat el total de les seves investigacions genètiques als Estats Units i Canadà.

 

Tristament, a la legal i segura Europa del benestar segueixen morint els més febles. Ben sovint, moren a guitzes d’una estampida de bípedes mig quadrúpedes que els passa per sobre. Deu ser que, tan naturals i ecològics com arribem a ser, només ens cal que sobrevisquin aquells ‘animals humans’ més ben dotats i resistents. Definitivament, resulta ben clar que ens sobren moltes lleis d’obligat compliment i que encara ens manquen massa valors i virtuts per assumir.

 

Les atractives i alhora sospitoses ‘classes mitges europees’, han passat meteòricament de La Barbacoa al  Crucerito, abduïdes irremeiablement pel ritme hipnòtic de l’etern Georgie Dan. Així doncs, pel que fa a aquells comportaments individuals i col•lectius que dignifiquen la societat humana, sembla que continuem tan animalons, degenerats i cafres, com quan començàrem a les cavernes. El desastre del vaixell Costa Concòrdia ha retratat com actua socialment l’europeu davant les dificultats imprevistes. Ben igual a la ximple reacció d’un remat d’ovelles enmig d’una tempesta d’estiu: La d’amuntegar-nos i trepitjar-nos, insensatament atabalats, fins aconseguir l’ofec d’aquells ciutadans i/o corders més dèbils. És aquesta la sabia Europa del benestar?

 

Malgrat pugui no semblar-ho, l’actual situació de producció d’aliments primers a Europa és alarmant i ens anuncia la necessària arribada d’uns quants anys de canvis profunds i irreversibles dins de les seves desfasades estructures. No hi ha més alternativa que produir allò que hem deixat de produir.

 


 
Article publicat a La Drecera 131. Gener - Febrer 2012
Revista de la Patronal Agrària de Catalunya