ATRINXERATS A LA MASIA?
Darrerament més d’un fa broma netejant les espitlleres o traient rovell al trabuc del rebesavi. Els darrers robatoris i fets delictius al camp preocupen de veritat. Catalunya no disposa, encara avui, d’un sistema policial eficient per les zones rurals.
Els sometents, les milícies locals desarmades, més que una solució són un autèntic perill per a tothom. Cal saber que l’origen dels Mossos d’esquadra fou per frenar els guerrillers i bandolers dels segle XVIII, els “assaltacamins” i els “robagallines” al camp.
Què passa avui amb aquest cos de seguretat? 
Què passa amb aquesta primera policia moderna que avui ja no té cura dels seus orígens rurals?
Acceptem-ho. Mal que ens pesi, el model policial dels Mossos d'Esquadra no funciona i la se-guretat ciutadana s'escapa de control. Que ningú s'esveri per sentir això. És veritat, no funcio-na, i el major mal és que no es vol reconèixer. Quan hom acabarà reconeixent que no funciona serà tard.
El model policial del Mossos d'Esquadra respon a un cert error conceptual, fruit del temps quan es va reordenar el cos, excusable en origen; però no excusable en l'actualitat. Hem de situar-nos als anys 80, en un clima de seguretat ciutadana elevadíssim (llevat del terrorisme) i amb una delinqüència principalment urbana. En aquest context es va dissenyar una policia centralitzada a les capitals de comarques, perquè tampoc es previa una verdadera necessitat de repressió del crim rural. Aquest és un error de base que mai s'hauria d'haver comès. No s'hauria d'haver comès perquè hi havia antecedents històrics en el propi cos i en el del a Guàrdia Civil que advertien d'on eren les necessitats policials. 
Hem de fer memòria històrica per recordar que la fundació del Cos dels Mossos d'Esquadra, per mans de Pere Anton Veciana, batlle de Valls; neix sota la premissa de erradicar el bandole-risme rural. En aquella època l'exèrcit també exercia funcions policials, però quedava palès que només era efectiu en zones urbanes i que el model militar no solucionava bé els problemes del crim al camp i a les masies. Avui, successors d’aquesta noble família es dediquen al conreu de la fruita dolça al Pla d’Urgell. 
Hem d'estar orgullosos d'haver creat, des de Catalunya, la primera policia moderna, separada de l’exèrcit. Quan el duc d'Ahumada, crea cent anys després la Guàrdia Civil, s'inspira en aquest model.
Hi ha països que disposen de cossos de policia separada per les zones rurals  i per les zones urbanes. Guardia Civil - Policia Nacional, Gendarmerie - Police National. N'hi ha d'altres que tenen policia única. En tot cas, però, la repressió del crim és diferent en àrees urbanes o rurals. I Catalunya, actualment, no disposa d'un bon sistema policial per les zones rurals.
Els mals de la seguretat ciutadana al camp apareixen per diversos llocs: El primer un dis-seny que no contempla policia local en els municipis de menys de 10.000 habitants, dit d'una altra manera, el 88% dels municipis de Catalunya no disposen de forces de seguretat pública en el seu territori.
El segon dels mals és que el model del Cos dels Mossos d'Esquadra no cobreix bé aquest 88% de municipis perquè està centralitzat a les capitals de comarca. Són lents en accedir al lloc del crim i no coneixen amb profunditat el territori que se'ls assigna perquè, ben sovint, és massa extens. 
El tercer dels mals inherents al cos dels Mossos d'Esquadra és la manca d'empatia amb la població. Actitud distants, supèrbia, ulleres fosques, exhibició d'armes i manilles, uniformes d'estètica excessivaments paramilitar, molta patrulla amb cotxe i poca a peu i un excés de zel sancionador, no generen el clima d'empatia suficient per tal de forjar una bona relació amb la població. La manca de confiança que el té la població no els permet rebre informació suficient.
Existeix un quart element, que està forjant una mala impressió dels serveis policials catalans. Davant d'aquesta onada de crim rural la resposta institucional és: "Posi alarmes, reixes, i no deixi res de valor sense control". Resposta equivocada entre les que possibles. La pitjor de totes. Si a sobre de poca empatia amb la policia, tot el servei públic que es presta es recomanar d'atrinxerar-se a casa; perquè cal la policia? 
Amb aquestes recomanacions es trasllada la sensació d'una manca de voluntat real de reprimir el crim per tal d'evitar complicar-se la vida, i carregar la responsabilitat d'aquesta tasca sobre el ciutadà. I la resposta del ciutadà és la formació de somatents, la formació de milicies populars. El ciutadà, amb  policia o sense, el que vol és viure en seguretat en el seu entorn.
La tasca de repressió del crim, i més en les zones rurals que en les urbanes, es basa en la su-ma de moltes informacions aparentment desconnexes. "Fa tres dies que volta una furgoneta que ningú no coneix, per aquí ha passat aquella furgoneta, per allà no hi ha passat, entremig han robat a tal masia, .... la sospita és que la furgoneta ha estat involucrada en el robatori." Pe-rò tota aquesta informació des del cotxe o la distància de la comissaria a la capital de la comarca és impossible de recabar.
Revertir el model de policia urbà cap un model amb variant rural, amb una presència més difu-sa sobre el territori és difícil. Hi ha països que ho han experimentat amb èxit. Així per exemple, al Canadà molts municipis i províncies han delegat les funcions policials pròpies sobre la Poli-cia Muntada, donant per resultat una policia amb diferents formes de treball però que cobreixen molt bé totes les necessitats de seguretat ciutadana.
A Catalunya això toparia amb diveros impediments. En primer lloc no està clar que el conseller de ram fos capaç de modificar l'estructura d'un cos públic excessivament privilegiat, laboral-ment, cap a models laborals més flexibles i amb major dedicació. No éstà clar que fos capaç de crear un cos dispers de mossos d'esquadra, amb residència local obligatòria, amb disposnibilitat les 24h, tal com ho és la Guàrdia Civil (amb una imposició estricta de la casa-caserna) o bé les policies rurals del Regne Unit (amb una obligació de residència en la plaça de destinació). S'albirarien problemes sindicals greus.
Tampoc està clar que amb caràcter immediat es puguin formar algunes unitats rurals eficients. Potser amb la incorporació d'elements procedents del sobredotat cos d'Agents Rurals seria possible a curt termini, però no sembla fàcil. En ambdós casos la formació com a policies rurals hauria d'existir.
La temptació, que en els darrers temps va creixent, de tolerar la formació de somatents és perillosa. Hom pot entendre que el govern es trobi entre l'espasa i la paret. Per una banda hi ha la pressió de la ciutadania rural per reprimir un crim que feia dècades que no patien i per altra banda hi ha la manca de predisposició professional dels cossos policials. 
El camí del mig, barat, que complau a veïns i no que altera els sindicats, són les milícies locals desarmades. Perillosa via. Perillosa perquè aquestes milícies, d'origen espontànies, tendeixen a acabar insubordinades; i cal recordar que no cal anar armat per occir algú. Perillosa perquè exculpa i encobreix la manca de competència dels cossos policials en la repressió del crim ru-ral. Perillosa perquè el govern fa deixació de funcions en l'exercici del monopoli de la violència.  I molt perillosa perquè pot acabar establint un corrent de pensament, en les zones rurals, on es consideri que les funcions governatives de la Generalitat de Catalunya, no només són prescindibles, sinó que són manifestament balderes.
Les autoritats governatives, a tot esforç, han de ser capaces de superar-se a si mateixes; i, sobretot, la tasca policial s'ha de mesurar pels resultats. És legítim que la població local es defensi davant de les incopetències del seu govern, però el govern ha de ser conscient que la perpuetuació d'aquesta situació és l'acceptació d'un fracàs.Atrinxerats a la Masia? 

 

Atrinxerats a la Masia?


Darrerament més d’un fa broma netejant les espitlleres o traient rovell al trabuc del rebesavi. Els darrers robatoris i fets delictius al camp preocupen de veritat. Catalunya no disposa, encara avui, d’un sistema policial eficient per les zones rurals.Els sometents, les milícies locals desarmades, més que una solució són un autèntic perill per a tothom. Cal saber que l’origen dels Mossos d’esquadra fou per frenar els guerrillers i bandolers dels segle XVIII, els “assaltacamins” i els “robagallines” al camp.Què passa avui amb aquest cos de seguretat? Què passa amb aquesta primera policia moderna que avui ja no té cura dels seus orígens rurals?

 

Acceptem-ho. Mal que ens pesi, el model policial dels Mossos d'Esquadra no funciona i la se-guretat ciutadana s'escapa de control. Que ningú s'esveri per sentir això. És veritat, no funcio-na, i el major mal és que no es vol reconèixer. Quan hom acabarà reconeixent que no funciona serà tard.


El model policial del Mossos d'Esquadra respon a un cert error conceptual, fruit del temps quan es va reordenar el cos, excusable en origen; però no excusable en l'actualitat. Hem de situar-nos als anys 80, en un clima de seguretat ciutadana elevadíssim (llevat del terrorisme) i amb una delinqüència principalment urbana. En aquest context es va dissenyar una policia centralitzada a les capitals de comarques, perquè tampoc es previa una verdadera necessitat de repressió del crim rural. Aquest és un error de base que mai s'hauria d'haver comès. No s'hauria d'haver comès perquè hi havia antecedents històrics en el propi cos i en el del a Guàrdia Civil que advertien d'on eren les necessitats policials. 


Hem de fer memòria històrica per recordar que la fundació del Cos dels Mossos d'Esquadra, per mans de Pere Anton Veciana, batlle de Valls; neix sota la premissa de erradicar el bandole-risme rural. En aquella època l'exèrcit també exercia funcions policials, però quedava palès que només era efectiu en zones urbanes i que el model militar no solucionava bé els problemes del crim al camp i a les masies. Avui, successors d’aquesta noble família es dediquen al conreu de la fruita dolça al Pla d’Urgell. 


Hem d'estar orgullosos d'haver creat, des de Catalunya, la primera policia moderna, separada de l’exèrcit. Quan el duc d'Ahumada, crea cent anys després la Guàrdia Civil, s'inspira en aquest model.


Hi ha països que disposen de cossos de policia separada per les zones rurals  i per les zones urbanes. Guardia Civil - Policia Nacional, Gendarmerie - Police National. N'hi ha d'altres que tenen policia única. En tot cas, però, la repressió del crim és diferent en àrees urbanes o rurals. I Catalunya, actualment, no disposa d'un bon sistema policial per les zones rurals.


Els mals de la seguretat ciutadana al camp apareixen per diversos llocs: El primer un dis-seny que no contempla policia local en els municipis de menys de 10.000 habitants, dit d'una altra manera, el 88% dels municipis de Catalunya no disposen de forces de seguretat pública en el seu territori.


El segon dels mals és que el model del Cos dels Mossos d'Esquadra no cobreix bé aquest 88% de municipis perquè està centralitzat a les capitals de comarca. Són lents en accedir al lloc del crim i no coneixen amb profunditat el territori que se'ls assigna perquè, ben sovint, és massa extens. 


El tercer dels mals inherents al cos dels Mossos d'Esquadra és la manca d'empatia amb la població. Actitud distants, supèrbia, ulleres fosques, exhibició d'armes i manilles, uniformes d'estètica excessivaments paramilitar, molta patrulla amb cotxe i poca a peu i un excés de zel sancionador, no generen el clima d'empatia suficient per tal de forjar una bona relació amb la població. La manca de confiança que el té la població no els permet rebre informació suficient.

Existeix un quart element, que està forjant una mala impressió dels serveis policials catalans. Davant d'aquesta onada de crim rural la resposta institucional és: "Posi alarmes, reixes, i no deixi res de valor sense control". Resposta equivocada entre les que possibles. La pitjor de totes. Si a sobre de poca empatia amb la policia, tot el servei públic que es presta es recomanar d'atrinxerar-se a casa; per què cal la policia? 

 
Amb aquestes recomanacions es trasllada la sensació d'una manca de voluntat real de reprimir el crim per tal d'evitar complicar-se la vida, i carregar la responsabilitat d'aquesta tasca sobre el ciutadà. I la resposta del ciutadà és la formació de somatents, la formació de milicies populars. El ciutadà, amb  policia o sense, el que vol és viure en seguretat en el seu entorn.


La tasca de repressió del crim, i més en les zones rurals que en les urbanes, es basa en la su-ma de moltes informacions aparentment desconnexes. "Fa tres dies que volta una furgoneta que ningú no coneix, per aquí ha passat aquella furgoneta, per allà no hi ha passat, entremig han robat a tal masia, .... la sospita és que la furgoneta ha estat involucrada en el robatori." Pe-rò tota aquesta informació des del cotxe o la distància de la comissaria a la capital de la comarca és impossible de recabar.


Revertir el model de policia urbà cap un model amb variant rural, amb una presència més difu-sa sobre el territori és difícil. Hi ha països que ho han experimentat amb èxit. Així per exemple, al Canadà molts municipis i províncies han delegat les funcions policials pròpies sobre la Poli-cia Muntada, donant per resultat una policia amb diferents formes de treball però que cobreixen molt bé totes les necessitats de seguretat ciutadana.


A Catalunya això toparia amb diveros impediments. En primer lloc no està clar que el conseller de ram fos capaç de modificar l'estructura d'un cos públic excessivament privilegiat, laboral-ment, cap a models laborals més flexibles i amb major dedicació. No éstà clar que fos capaç de crear un cos dispers de mossos d'esquadra, amb residència local obligatòria, amb disposnibilitat les 24h, tal com ho és la Guàrdia Civil (amb una imposició estricta de la casa-caserna) o bé les policies rurals del Regne Unit (amb una obligació de residència en la plaça de destinació). S'albirarien problemes sindicals greus.


Tampoc està clar que amb caràcter immediat es puguin formar algunes unitats rurals eficients. Potser amb la incorporació d'elements procedents del sobredotat cos d'Agents Rurals seria possible a curt termini, però no sembla fàcil. En ambdós casos la formació com a policies rurals hauria d'existir.


La temptació, que en els darrers temps va creixent, de tolerar la formació de somatents és perillosa. Hom pot entendre que el govern es trobi entre l'espasa i la paret. Per una banda hi ha la pressió de la ciutadania rural per reprimir un crim que feia dècades que no patien i per altra banda hi ha la manca de predisposició professional dels cossos policials. 


El camí del mig, barat, que complau a veïns i no que altera els sindicats, són les milícies locals desarmades. Perillosa via. Perillosa perquè aquestes milícies, d'origen espontànies, tendeixen a acabar insubordinades; i cal recordar que no cal anar armat per occir algú. Perillosa perquè exculpa i encobreix la manca de competència dels cossos policials en la repressió del crim ru-ral. Perillosa perquè el govern fa deixació de funcions en l'exercici del monopoli de la violència.  I molt perillosa perquè pot acabar establint un corrent de pensament, en les zones rurals, on es consideri que les funcions governatives de la Generalitat de Catalunya, no només són prescindibles, sinó que són manifestament balderes.


Les autoritats governatives, a tot esforç, han de ser capaces de superar-se a si mateixes; i, sobretot, la tasca policial s'ha de mesurar pels resultats.

És legítim que la població local es defensi davant de les incopetències del seu govern, però el govern ha de ser conscient que la perpuetuació d'aquesta situació és l'acceptació d'un fracàs.

 

Article publicat a la Drecera 134. Juliol - Agost 2012

Revista de la Patronal Agrària de Catalunya