El petit poble, la tribu i el règim tribal

 

Vam aprendre dels romans el règim tribal. Els tribuns representaven ordenadament, sota la Lex i la Pax romana,tot allò que de bo té l’autogovern i les llibertats civils. Si avui ens carreguem l’autogovern dels petits pobles, enscarreguem l’estructura que ens ha educat durant més de dos mil anys. Les coses grans, a Catalunya, sempre han sortit de la unió lliure i independent volguda i cimentada de les tribus petites. El trencadís d’en Gaudí és això; ésper això que, fins inconscientment, agrada tant.

Ens agrada tant, cada peça és cada peça, dins la ridiculesa, la seva capacitat d’unió amb d’altres aconsegueix,mitjançant el ciment, quelcom preciós, nou. Potent i alhora antic i arrelat, respectuós i respectat. Cal respectar elspobles petits que són majoria, cal repensar l’estructura municipal dins el marc de les responsabilitats que cadaciutadà ha d’assumir pel fet de ser-ho. Sense ciutadà no hi ha poble, ni gran ni petit, que valgui res.

 

L'estructura municipal, tant a Catalunya com a Espanya és fruit d'un procés lent i sostingut d'adquisició dellibertats civils. És fruit de més de 500 anys de transiciódel feudalisme cap a la democràcia, començant perles estructures locals. En alguns casos, com a la Valld'Aran i altres zones isolades, els municipis deriven dela vertebració dels règims tribals, puix que mai varenquedar subjectes a un verdader règim feudal.

Aquest procés lent i sostingut genera, en la població, un fort sentiment de pertinença al grup. És normal, perquè són moviments de base. No es tracta de divisions artificials com la divisió dels estats de l'Àfrica al segle XIX. Són divisions administratives creades per consens i costums.

A Espanya hi ha 8.116 municipis, 947 dels quals a Catalunya. D'aquest total de 8.116 municipis n'hi ha 6.779, el 83%, que tenen menys de 1.000 habitants. A Catalunya 479, el 50%. Vora el 90% del territori de l'Estat està dins de municipis de menys de 1.000 habitants.

 

És normal que davant d'un escenari de restricció pressupostària hi hagi la temptació de dir que els petits municipis són estructures administratives cares. Res més allunyat de la realitat.

 

Els petits municipis poden considerar-se estructures administratives poc eficients, però en cap cas cares. De fet resulten molt barates.

 

 

La pregunta cabdal és: què pretenem d'un municipi? La primera resposta és: tenir un control institucional sobre el territori de l'Estat. Dit d'una altra manera: evitar que el 90% del terriori de l'Estat esdevingui territorio comanche. 

 

Avui, a l'Estat i les Comunitats Autònomes els és molt difícil de controlar el rere-país, aquell hinterland que tantes vegades hem parlat. Amb l'actual estructura municipal com a mínim hi ha, bons o dolents, uns interlocutors locals. Davant d'un escenari de supressió massiva de municipis la situació derivaria en un mapa de poblets i llogarets, sense referents institucionals. 

 

Suposem, ara, dos escenaris molt similars. Les urbanitzacions i els poblets del Pirineu. Ambdós comparteixen la mateixa característica. Són nuclis de població i col·lectius desunits de la capital de municipi. En les urbanitzacions (llevat de Valldoreix i Bellaterra) l'administració es porta centralitzada des de la capital del municipi. A molts llocs del país hi han entitats locals menors (les antigues pedanies). 

 

El resultat en quant a conflictivitat és manifestament oposat. En les urbanitzacions els col•lectius poblacionals s'uneixen per actuar bel·ligerantment contra els Ajuntaments, mentre que en els en locals menors, l'autonomia pròpia els corresponsabilitza de forma que la governança resulta més calmada.

 

La primera conclusió pràctica és que l'administració eficient d'un territori i, sobretot, poc conflictiva, passa per estructures espontànies locals. Els sistemes excessivament centralitzats deriven en ineficiències i sobretot, en una impossibilitat material de control efectiu sobre el territori. 

 

Els sistemes centralitzats tendeixen a voler-ho informatitzar tot. Però la informació informatitzada, en ser binària, és molt vulnerable, i al final s'acaba en una situació on les bases de dades no coincideixen amb la realitat. Acabaria, doncs, abocant-nos a una situació on la realitat institucional i la realitat real serien molt divergents.

 

Davant d'aquest escenari els Estats han abordat el problema de diverses maneres. Països de l'ex-òrbita soviètica (però també el Marroc) diferencien entre el que podríem anomenar municipis urbans i municipis rurals. La divisió no és estrictament poblacional, sinó que hi ha altres components. Així doncs poden haver municipis urbans amb menys població que municipis rurals, i viceversa. 

 

En aquest cas també les competències són diferents. Un municipi urbà pot tenir més competències en matèria de salut que un de rural, però un de rural pot tenir més competències en matèria ramadera que un d'urbà. Hi ha models competencials diferents per municipis diferents.

 

Una altra manera d'abordar el problema és el model francès. L'estructura de competències administratives és la mateixa (com en el cas d'Espanya), per bé que en els darrers anys s'ha impulsat, via incentius pressupostaris, l'establiment de mancomunitats de serveis interns administratius. Cada municipi té els seus representants electes; o sigui, cada municipi, cada "tribu", decideix autònomament que vol fer. Decideix si vol gastar els diners amb clavegueres o en enllumenat. 

 

Ara bé. Aquests municipis francesos manuncomunen els serveis administratius. Disposen d'un bon lletrat per als municipis de la comarca. Disposen d'un bon interventor de comptes. Disposen d'un bon enginyer. Disposen d'un bon urbanista. Disposen d'un bon higenista. Però el disposen en conjunt, el disposen compartit. 

 

La diferència rau en que se supera el handicap del nostre país on, en un Ajuntament, hom s'hi troba amb una secretària habilitada que també fa d'interventora, un arquitecte que calcula instal•lacions d'aigua i un metge que fa de prefecte local de sanitat i informa sobre la salubritat de les granges de conills. I amb aquest model tant nostrat quan ve una pedregada administrativa tot acaba com el rosari de l'aurora perquè s'evidencia la incompetència administrativa dels seus funcionaris. Saben poc de res i gens de tot.

 

L'evolució cap al model francès, en les comarques on la capital de comarca no és desproporcionada respecte el seu rere-país (llegeixis, per exemple, el Solsonès), s'està produint de forma espontània. En comarques com el Vallès Occidental això resulta impossible. En el cas aragonès aquesta evolució, positiva, encara resulta major, ja que han establert mancomunitats pures de serveis municipals, amb un pes polític molt baix.

 

En el cas català, els Consells Comarcals podrien esdevenir una bona plataforma de sortida per acostar-nos al model francès; però en tot cas hauria de produir-se algunes modificacions substancials perquè el model evolucionés correctament.

 

Es podrien resumir en el següent:

 

  • La càrrega política dels Consells Comarcals ha de quedar reduïda al Consell d'Alcaldes i suprimir els Consellers Comarcals.
  • La mancomunació dels serveis administratius (que no vol dir l'atenció al ciutadà) ha d'ésser real i efectiva, de forma que les oficines municipals esdevinguin finestretes úniques d'uns serveis administratius potents, solvents, tecnificats i mancomunats. Les mancomunitats no han d'atendre al ciutadà. Els funcionaris mancomunats han de ser de primera fila professional. 
  • Un cop iniciada la conversió dels Consells Comarcals en Mancomunitats de s'ha de donar total llibertat per tal que s'adaptin territorialment. Hi ha Consells Comarcals on llurs límits geogràfics i etnogràfics s'ajusten bé als límits polítics (com el cas del Ripollès) o bé casos com Osona on s'observa una forta dinàmica cessionista per part de Lluçanès. El que és important és que els municipis se sentin còmodes en llur mancomunitat i no s'hi trobin forçats. 

 

Ben cert que acabaríem amb més Mancomunitats que Consells Comarcals. Potser algun Consell Comarcal desapareixerà del mapa.

 

El que és imprescindible és que el serveis administratius (i cal no confondre amb l'atenció al ciutadà) siguin de primera, digne d'un país de la Unió Europea i no pas de “república bananera”.

 

Article publicat a La Drecera 134. Juliol - Agost 2012

Revista de la Patronal Agrària de Catalunya