Punt i apart. Heus aquí el que cal:


Les crisis, siguin del tipus que siguin solen tenir uns trets comuns. Un de freqüent és posar de relleu els punts febles. És l'efecte positiu de les crisis ja que permet, mirat des de fora, saber per on fallen (o fallaran) les coses. L'efecte negatiu és que moltes vegades qui forma part de la baula feble, bé ho passa malament, bé sucumbeix a la situació.


No és pas diferent al Departamet d'Agricultura.

 
En primer lloc cal reflexionar sobre un aspecte important i que obviem moltes vegades. D'ençà de l'any 1939 a l'any 1975 hi van 36 anys. Del 1975 al 2012 n'hi van 37! Tothom qui ho va viure us afirmarà que l'antic règim va acabar caient per caduc i per falta de renovació. Potser el sistema administratiu i polític de la democràcia pateix del mateix mal i requereix d'un aggiornamento. 


La Generalitat de Catalunya va rebre per herència del règim franquista, principalment, el Servicio de Extensión Agraria (SEA) i els residus (encara vigorosos) del Servicio Nacional del Trigo llavors anomenat Servicio de Producción Agraria (SEMPA). Sobre aquestes bases, més algun altre afegitó com ara l'ICONA, i els Servicios Provinciales es va constituir el Departament d'Agricultura. 


Aquests dos serveis tenien dos objectius diferenciats. El primer, el SEA, estava encarat a la transferència tecnològica. Avui pot ser, fins i tot hilariant, pensar amb quins mitjans es feia la transferència tecnològica, però aquell era un país que no tenia ni xarxes telefòniques i les que hi havia no eren automàtiques i era un país on els pagesos encara no havíem comprat el primer LandRover. Aquest model, basat en dispersar formadors pel territori aprofitant la xarxa de mercats ramaders fou prou encerta. 


El SEMPA, per contra, era fruit de la necessitat de controlar la producció de menjar. Aquesta necessitat de controlar la producció de menjar venia inscrita en la doble cadena de l'ADN del moment. Per una banda complia amb el trasfons de l'autarquia i el control estatal de les mercaderies en el moment de la venda al consumidor final (com a model econòmic del franquisme). En l'altra cadena hi havia la por atàvica, extesa per tot Europa, que la població pogués tornar a patir fam i que en l'Europa democràtica va servir per fundar el Club de Roma, becerola de la Unió Europea.


Així, doncs, es va construir un Departament sobre relíquies del passat. Emprar la paraula relíquia és procedent, perquè en el moment de les tranferències de competències ambdós organismes ja eren més que relíques administratives. El decurs de la història ja les havia superat. Per una banda la transferència tecnològica no es feia, i no es fa, a través de formadors dispersats en el territori amb residència fixa. Per altra banda el menjar ja no es controlava a través de l'Estat sinó dels mercats; i, a Rússia, ara fa uns 20 anys, es varen retirar les darreres llibretes de raccioament (encara en queden, però, a Cuba i Corea del Nord).


La transferència de competències va arribar en un moment cojunturalment desavinent. Era una època que no existia el fax i el tèlex estava reservat per les redaccions dels diaris. A això se li va unir l'entrada a la Unió Europea. Amb encert pel moment, però en un gravíssim error a llarg termini, es varen reconvertir les oficines del SEA en les actuals Oficines d'Agricultura. Es va abandonar la tranferència tecnològica (i de fet ja era poc necessària); i de retruc va semblar decaure tota necessitat de fer política agrària. Per contra es va reforçar moltíssim la funció fiscalitzadora de la producció agrària a través de la Declaració de la PAC (Antecessora de l'actual DUN).


I a partir d'aquí es va iniciar un divorci que, amb aquesta crisi, s'ha consumat. L'Administració va començar a entrar en un ball de xifres, números, estadillos, quadres-resums, declaracions i sobretot va obviar verificar la realitat sobre el terreny. L'activitat agrària, per contra, es va apuntar al lliure mercat i va donar l'esquena als estadillos  de l'Administració Agrària. Va esdevenir una relació intensament burocràtica suportada per part del sector privat pel fet de cobrar unes subvencions anuals. Va ser la típica relació tant ben resumida en l'expressió: "Afarta'm i digue'm moro!".  


A l'entorn de l'any 2000 els indicadors d'emergència ja llambrejaven en els quadres de control. Estava en marxa la denúncia davant de la Unió Europea per la contaminació de purins i va esclatar una pesta porcina a Osona. Es va posar de relleu un secret a crits: Els estadillos oficials eren paper mullat. El Departament declarava a la Unió Europea que no podia existir contaminació ramadera amb tan poca capacitat de bestiar i alhora sacrificava, a les granges empestades, tres i quatre vegades més porcs que no pas els que figuraven en el cens oficial. Ningú es va immutar.


Es va pretendre solucionar els problemes de purins manu militari fent uns plans de dejeccions ramaderes que es varen incomplir des del primer dia (de fet sempre s'ha fomentat el seu incompliment). El registre ramader continua anant desajornat, i la desconnexió de les subvencions agràries de la producció agrària real va completar el panorama. En el sector forestal els Plans Tècnics de Gestió i Millora Forestal no es varen informatitzar fins fa molt poc, les comunicacions final d'aprofitaments forestals reals es varen deixar de fer.

 

Que és avui el Departament d'Agricultura?

 

En primer lloc s'assembla bastant al servei d'informació de la policia de les darreries del franquisme. Una gran base de dades amb totes les dades falsificades. Al cim de tot això un munt de funcionaris que aspiren a muntar quelcom semblant a un servei d'intel·ligència agrària però que no ho poden aconseguir perquè la contrainformació s'ha infiltrat fins a la freixura del sistema.


En segon lloc és una gran gestoria pública de subvencions públiques. Cara i ineficient. Reparteixen un gruix de diners sobre premises falsificades. Cap sector econòmic de Catalunya té una ratio funcionaris/empreses tant alta com el sector agrari, i a sobre ningú sap on realment estem.


Hi ha un tercer descriptor del Departament d'Agricultura: És la gran seu del món virtual agrari de Catalunya. Amb els anys s'ha anat produint una diglòssia entre les empreses agràries i l'Administració agrària. El món empresarial ha decidit mirar de guanyar diners malgrat el Departament. El Departament, a tots els escalafons, s'esforça a posar ordre al garbuix de dades que té i als diners que reparteix. Per fer-ho va promulgant normes que intenten obtenir informació com més verídica millor. Però la mentida és tant gran que fa vergonya exposar la veritat. De fet, l’únic punt de trobada entre els empresaris agraris i l'Administració agrària és l'intercanvi de documents falsejats.


Un quart element de l'Administració agrària catalana és que ha adquirit un món virtual propi i els seus serveis i els seus funcionaris se’n alimenten. Això no és exclusiu d'aquest Departament. També és molt acusat en el Departament d'Interior, el Departament d'Ensenyament i/o el Departament de Salut. Són Departaments que viuen immersos en llurs abstractes problemes enlloc d'estar abocats al servei dels ciutadans de forma tranquil·la i real.

 

I mentrestant, qui fa política agrària? Ningú.

 

Heus aquí el gran mal. Les terres regables del Segarra-Garrigues no es posen en irrigació malgrat ser potencialment regable i haver estat executades les obres. La producció forestal catalana s'ha de vendre a l'estranger perquè no s'aconsegueix consolidar un mercat interior (que seria molt més rendible); el preu del raïm cau mentre que les vendes de vi procedent de Nova Zelanda inunden els mercats estat-unidencs en competència amb el pack de 6 cerveses d'en Homer Simpson. 


I tot això passa mentre el Departament d'Agricultura compta i recompta tots els estadillos. Al final "¡el estadillo cuadra!", tots els soldats són a la caserna; ara bé, a la nit les habitacions són buides i els burdells plens.


L'avançament electoral i la crisi són un bon moment per un punt i apart. L'administració agrària catalana necessita un aggiornamento urgent. La solució és multicairada. Cal emprendre un conjunt d'accions simultànies. En primer lloc cal una voluntat política per establir una Administració agrària desvinculada del clientelisme de la subvenció. La subvenció ha d'ésser una eina de la política agrària i no pas la raó de ser de l'Administració agrària.


Cal formar equips de persones que actualment visquin a cavall del món real i el món virtual oficial.
 S'ha de cercar qui conegui els lligams entre ambdues realitats i han d'ajudar a desmantellar l'aberració actual. Qui haurà d'ostentar el càrrec de conseller del ram (no necessàriament nou) hauria d'evitar caure en mans de la dinàmica interna del Departament i haurà de tenir clar que l'objectiu del Departament ha d'ésser estar al servei del sector i no pas el sector al servei del Departament. No serà tasca fàcil. Tots els Consellers ho han intentat i tots han sucumbit en major o menor mesura. El Departament treballa a esquenes del sector agràri o fins i tot amb independència del sector.


Cal aconseguir centrar l'obsessió per acaparar dades. Les dades del Departament, l'estadillo, ha de servir per poder fer política agrària, han de tenir més funció que la merament estadística. Per tant, s'ha de procedir a sanejar tota la informació falsejada. Per fer-ho calen diverses coses. 


La primera passa per establir una recollida de dades a telemàtica àgil, tot abandonant el suport paper i sobretot abandonant la "inscripció" administrativa. L'empresari que vol bellugar un porc el bellugarà sí o sí. Si li cal una "autorització" administrativa i no li donen, el bellugarà igualment i les dades oficials seran falses. Si només ha de "declarar", telemàticament, que el belluga probablement ho farà i les dades oficials i reals seran les mateixes. 


En aquest àmbit els programadors informàtics de la Generalitat han d'establir unes plataformes que compleixin els requeriments i les necessitats del sector agrari i no pas intentar imposar que els sector agrari s'adapti a les plataformes telemàtiques que els destigen i somien. L'exemple més clar seria comprendre que les comunicacions telemàtiques en les zones rurals encara són molt deficients i per tant les imatges i el logotipus de la Generalitat de les pàgines web poden resultar ser molt "amigables" i poden tenir molt "disseny" però dificulten enormement el flux de dades importants. Cal, fins i tot aquí, abandonar el món virtual i tocar de peus a terra.


En segon lloc cal una reforma profunda del marc normatiu agrari de Catalunya. Seria desitjable un Codi Rural, on s'aglutinin en un únic corpus legislatiu totes les normes agràries del país. Actualment la dispersió normativa és molt àmplia, agreujada, a més, per la gran ingerència de una normativa ambient molt doctrinària i involucionista i, avui, parcialment separada del Departament.


La codificació de les normes agràries hauria de cercar diversos objectius. El primer és replantejar-se quantes de les obligacions legals són prescinidbles. De totes les obligacions prescindibles no n'ha de quedar cap. La relació de les empreses amb l'Administració (és a dir: papers amunt i papers avall) costa a l'entorn de 25.000 euros l'any a cada empresari. Reduir les obligacions legals i per extensió la relació amb l'Administració és una manera molt barata de reduir costos tant per l'empresariat agrari com per l'administració agrària i agrmentar la competitivitat.


Un segon objectiu que hauria d'incloure una bona codificació agrària seria eliminar les "capelletes" de l'Administració. Al llarg de més de 30 anys d'autonomia, la falta de secretaries generals fortes ha derivat en la creació de "capelletes" i "reietons" que cadascun d'ells ha aconseguit fer aprovar la seva norma particular amb l'objectiu d'esdevenir imprescindible en el dia a dia del sector agrari. El resultat és una legislació, moltes vegades prescindible, i contradictòria.


Aquesta legislació de "capelletes" tendeix a ser kafkiana. Per exemple: La "capelleta" A legisla dient que si no se sembra el mes de juliol cal la seva autorització. La "capelleta" B legisla dient que si no se sembra quan neva cal la seva autorització. La "capelleta" C legisla dient que si no se sembra quan el sol surti per ponent cal la seva autorització. Davant de la imperiosa necessitat empresarial de sembrar, l'agricultor sol tirar pel dret i declara haver sembrat en plena nevada, el mes de juliol, aquell dia que el sol va sortir per ponent. A la pràctica sembra un dia assolellat de novembre que el sol ha sortit per llevant (com sempre).


En un context informatitzat i globalitzat el Departament d'Agricultura hauria de tendir a que la quotidianitat sigui automàtica, sense intervenció administrativa i a poder ser sense intervenció humana. Cal posar fi també a l'excés de zel, o fins i tot analitzar si el zel és produent o contraproduent. Posem per cas. Un vedell a Gòsol, al Berguedà. Els vedells morts cal lliurar-los a un gestor de cadàvers. Hi ha oficines comarcals que no tramiten defuncions de vedells si no es lliura el rebut del gestor de cadàvers. Aquest zel pot semblar encertat, però resulta que hi ha vegades que és difícil de retirar un cadàver d'un barranc de la muntanya. Però com que el funcionari de torn s'aplica a l'excés de zel, la via per superar l'escull administratiu passa per retirar-li els crotals, declarar que ha estat enviat a l'escorxador i "perdre" la seva carn entre les moltes hamburgueses. La realitat és que segeuix estant al fons del barranc. 


Potser menys zel i més realitat sobre el terreny hagués pogut permetre saber que el vedell no havia mort d'accident sinó que l'havia mort l'atac d'un llop, potser això hagués pogut permetre de saber que hi ha llops al Cadí misteriosament arribats des dels Alps italians i potser hagués pogut permetre de saber que alguna partida pressupostària va encobrir un transport i la introducció irregular d'espècies en un ecosistema i potser s'hauria pogut saber que algú havia comès un delicte contra el medi ambient. Però novament la realitat real a pla terreny i la realitat virtual administrativa són oposades. En un cas el vedell està en el fons d'un barranc i en l'altre forma part d'una hamburguesa del McDonald's.


Cal que la col·lectivitat del Departament d'Agricultura prengui consciència que estan al servei del ciutadans i no pas els ciutdans al seu servei. Potser el terme anglès civil servant com a traducció de funcionari és més il·lustrativa.


Finalment, d'una vegada per totes cal posar el Departament al servei del país, tot desenvolupant una verdadera política agrària. Actualment ni el 10% del personal del Departament està dedicat a la política agrària. La major part del Departament es dedica a funcions exclusivament burocràtiques, la majoria d'elles improductives per tal com es corresponen a la realitat real, la necessitat de les quals es dubtosa. Al final potser és veritat la màxima dels funcionaris del govern central "nosotros planificamos y las autonomías administran" . Trist....


Si fabricar unes espardenyes requerís tanta ingerència administrativa com engreixar un vedell tots aniriem descalços. De quasevol manera el tercer aportador d'ingressos al PIB català mereix un departament modernitzat a 30 anys de la seva fundació. Avui que no hi ha diners per repartir i per tant poca feina als despatxos de l'Administració potser fóra l'hora de reformar-la.

 

Article publicat a La Drecera 135. Setembre - Octubre 2012

Revista de la Patronal Agrària de Catalunya.