L’INSTITUT AGRÍCOLA ha preparat una Petició al Parlament Europeu demanant  l’aplicació d’unes mesures i controls adequats a fi i efecte de mantenir la competència europea respecte de la importació de l’avellana de tercers països.

A “casa nostra” som fidels a un mateix criteri: la lliure competència i el lliure mercat en l'exercici de les activitats econòmiques. Traduït en altres paraules, creiem, com tots sabeu, en el manteniment de la llibertat i la iniciativa privada. Volem, i per això batallem, en una competència lleial i lliure, on tot empresari, per petit que sigui, pugui participar en el negoci que li sigui d’interès.

Precisament per això, un dels sectors que més ens preocupa, és el de l’avellana, doncs a Catalunya es produeix el 95% de tot l'Estat (veure el quadre annex). Siguem realistes: per a la lluita d’uns mateixos interessos, han de governar les mateixes regles de joc, a fi d’aconseguir un mercat just i responsable. Per tant, rebutjarem sempre, tot privilegi que ofegui i margini als petits i mitjans productors, i més si són els nostres. Com tot seguit us explicarem, el mercat de l’avellana a Catalunya pateix en pròpia pell, els avantatges gaudits per un país no comunitari com és Turquia.

Davant d’aquesta realitat, l’INSTITUT AGRÍCOLA, com a patronal agrària, representant dels empresaris, i vista la desídia dels governants ens hem compromès a cercar possibles solucions. El primer pas: presentar una Petició davant el Parlament Europeu, demanant la revisió de la normativa existent, amb la finalitat d’aconseguir uns criteris homogenis per a tots els països productors d’avellanes, ja siguin comunitaris com els que ens importen. Alhora, que es revisin els acords de la pròpia Unió Europea i Turquia per fer desaparèixer l'exercici del "dúmping" (vendre a preus inferiors del seu cost de producció).
 
Per afrontar nous horitzons, és una qualitat assumir els punts febles. Acceptem així que  Espanya és el cinquè productor mundial d’avellana (veure el quadre adjunt), desprès de Turquia, Itàlia, Estats Units d’Amèrica i Azerbaijan. I que, evidentment, al nostre territori no disposem d’uns elements externs beneficiosos o massa avantatjosos, alguns d’ells inevitables. Però si som els cinquens productors mundials d'avellana, alguna cosa ha de significar. Certament, Turquia presenta una conjuntura altament afavoridora per a la producció d’avellana:; un molt baix cost de la mà d'obra, unes cotitzacions laborals insignificants, ajudes molt substancioses i directes de l'Estat (recentment s'ha establert un subsidi d'ajuda equivalent a 700 euros per hectàrea), a més d'un clima envejable. Quedi clar per endavant, que en molts factors podem estar d’acord o no, però no ens hi posarem o poc podrem fer-hi; entenem que no és el nostre camp de batalla.

En canvi, sí que treballarem, i molt, per a solucionar aquells conflictes que ens pertanyen i que no estant directament relacionats amb factors ambientals o socials. El mercat de l’avellana a Europa, pateix una greu crisis de mercat, principalment perquè països tercers –veurem l’exemple de Turquia- realitzen exportacions a preus per sota del cost de producció del de la Unió Europea -amb costos laborals i dels mitjans de producció molt més alts-. Actualment, més del 95% dels intercanvis intracomunitaris per a l’avellana es realitzen a partir de mercaderies importades des d’aquests països no comunitaris. Això té com a resultat que els preus de mercat interior quedin fixats per aquestes importacions. Evidentment, tal i com ja ens hem referit, aquest preu tan econòmic és conseqüència d’uns “factors” que permeten abaratir les despeses, facilitant la competència deslleial en el nostre mercat. Si més no, som nosaltres, la pròpia Europa, qui ha creat dit conflicte. Us preguntareu, nosaltres? En efecte, el mateix legislador europeu ha creat una normativa laxa pels països tercers i estricte per nosaltres. Ens expliquem.

A finals dels anys noranta, Turquia i la Unió Europea varen adoptar un Acord bilateral  per la comercialització de productes agrícoles, subscrit mitjançant la Resolució número 1/1998. Amb el referit Acord, Turquia adquireix concessions en un gran nombre de productes –inclús per l'avellana- en forma d'exempció/reducció dels drets duaners amb quotes aranzelàries o bé sense cap restricció pel que fa a les quantitats. Per l’avellana, Turquia paga únicament uns aranzels dels 3%, postergant la previsió de producció i els seus nivells d'exportació a uns acords anuals amb la Unió Europea.

A dits efectes, el referit Acord, encara vigent, debilita enormement la demanda europea, afectant sobretot a les nostres terres, que es veuen envaïdes per grans quantitats d'avellana turca. Això, demés fa que els consumidors (ja sigui petits com els transformadors) quedin hipnotitzats més fàcilment per uns preus atractius, sense tenir present  d'on sigui el producte. Certament, ens falta la cultura de molts països europeus –com és el cas d’Itàlia- compromesos amb els productes de “casa”. Davant d’aquesta situació, Turquia adquireix uns avantatges sobre dimensionats que li permeten vendre el producte alimentari (l'avellana) a un molt baix cost en comparació amb els productors espanyols, incapaços de competir. I per tant, el productor d'aquí es veu cada vegada més desconsiderat, obligat a vendre a uns preus ruïnosos i que no compensen el cost de produir.

No obstant però, les facilitats per Turquia no s’acaben aquí. També hi entra en joc l’espinós assumpte dels productes fitosanitaris.  La normativa europea imposada al respecte és molt estricte i exigent, restringint cada vegada més als Estats Membres, la utilització de substàncies actives dels productes fitosanitaris. La difusió de reglaments europeus impedint dites substàncies és constant i freqüent (Reglament CE 396/2005, Reglament CE 1107/2009, la Directiva 2009/127/CE i la Directiva 2009/128/CE) . A resultes de tot plegat dues terceres part de les substàncies actives de les que disposaven els agricultors ja han desaparegut.

Si més no, la finalitat del legislador europeu –despresa de les Directives Comunitàries- no és altre que la protecció rigorosa del consumidor, evitant que certes substàncies tòxiques o danyoses per la persona, entrin dins la cadena alimentària. Però nosaltres ens preguntem, de què serveixen aquestes restriccions si un país tercer com Turquia, utilitza per a la producció de l’avellana moltes de les substàncies prohibides? El sistema organitzat és desproporcionat i injust. Les limitacions imposades a Europa, augmenten el cost de producció per a l’avellana, ampliant el marge diferencial amb el cost de l’avellana turca. Inconscientment, donem un motiu de més per motivar l’abandó de l’activitat. Sens dubte, es produeix una desigualtat injusta e intolerant derivada dels paràmetres legislatius instaurats.

Coexisteix un clar desavantatge dels productors europeus que han de sotmetre's a una important restricció i control ferri en l'ús de productes fitosanitaris, mentre que això no passa amb les produccions importades de tercers països. En el cas de l’avellana, Turquia utilitza productes fitosanitaris estrictament prohibits a Europa. Alhora és increïble no trobar en la normativa comunitària suficients controls respecte als productes (fruits) importats a la Unió Europea des de països tercers. El consumidor -de productes comunitaris o extracomunitaris- és el mateix, però els efectes que es poden produir sobre ell, clarament no. Aquest mecanisme no respon a la lògica i desestabilitza el sentit de les Directives i les successives Decisions que revisen, autoritzen i prohibeixen les substàncies actives. Entenem, doncs, que existeix una clara incoherència derivada de normes incomplertes, que no només perjudiquen el consumidor sinó que afecten el mercat europeu, creant una competència deslleial dels països tercers.

Davant d’aquestes desigualtats, l’INSTITUT AGRÍCOLA treballa per exigir al Parlament Europeu unes normes uniformes per a tots els Estats membres i especialment per a tots aquells dels que importem. Clarament, la normativa actual ens perjudica; l’excessiva protecció se’ns ha tornat en contra, una vegada més. Reclamem així la imposició d’uns controls constants sobre els productes importats de països tercers amb la finalitat de no atorgar privilegis indeguts i garantir una seguretat alimentària eficient i clara. I es que és totalment incoherent que sigui la pròpia Europa, qui es tiri pedres al seu terrat.  L’estratègia a seguir és afavorir el mercat europeu, no el contrari.

 

Però, no ens  desesperem,  no tot està perdut, hi han solucions. Nosaltres en tenim varies i per això ens arremanguem i ens hi posem de valent. Per tant, la petició que es fa al Parlament Europeu inclou:

  • Augmentar el control sobre els residus fitosanitaris -la normativa existent no aconsegueix solucionar el problema d'origen.
  • Limitar els ports d'entrada impedint que les avellanes turques aplicades amb productes fitosanitaris prohibits a Europa siguin importades.
  • Augmentar l'exigència de compliment dels límits residuals -molt dels productes fitosanitaris permesos a Turquia, aquí no ho són.
  • Revisar l'Acord de comercialització entre la Unió Europea i Turquia per tal d'igualar les posicions de mercat i estabilitzar els preus de l'avellana -prohibint el "dúmping"-, tancant, si escau, l'entrada d'avellana.
  • Dur a terme una política activa per a negociar amb contundència acords favorables pels productors d'avellana europeus.
  • Endegar campanyes de promoció del consum dels productes produïts a la Unió Europea, com a elements per a revitalitzar el mercat interior, per al manteniment de la producció agrària pròpia i demostrar que les limitacions i controls sanitaris atorguen un valor afegit al producte que cal compensar.

 

Per tant, és evident que la normativa i la política europea pot, i ha de, canviar. És qüestió de motivació, empenta, consciència de país i desig de millorar. I nosaltres tenim tots aquests ingredients i treballarem tant com puguem per aconseguir-ho. 

* previsió
FONT: Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí, Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO)

 


Article publicat a la Drecera 126. març - Abril 2011
INFORMATIU AGRARI DE L'INSTITUT AGRÍCOLA