UNA ESTRANYA UNANIMITAT IDEOLÒGICA

Per què tant d’èxit de la ideologia climàtica?

El “CLIMATISME” s’imposa perquè és una creença de recanvi. Els que creien en Déu creuen ara en el poder redemptor de la selva Amazònica i dels molins de vent.

 

El món sofreix una devastació: Orient Pròxim es dessagna pel terrorisme, l’Àfrica Occidental per l’Ébola, la guerra civil perdura al Congo i un terç de la humanitat malviu per sota del llindar de la pobresa.

 

No fa gaire més d’un mes que caps d’Estat i de Govern no han parat de reunir-se a Nova York, sota el paraigües de les Nacions Unides. Però en aquesta Assemblea no es va dedicar ni un sol moment a Siria, el Congo, a la fam... Tota la sessió va estar dedicada a la lluita contra el canvi climàtic que preocupa enormement, no en tenim cap mena de dubte, al sirians decapitats, als del Congo metrallats i a tots els famolencs de la terra. El canvi climàtic, només atormenta als homes d’Estat.

 

No es tracta aquí d’entrar en la disputa respecte la realitat de l’escalfament climàtic, sinó de reflexionar sobre aquesta estranya unanimitat ideològica. I és que tenim d’una part un debat sobre el clima i d’una altre una ideologia climàtica.

 

Els climatòlegs consideren que la terra s’escalfa, però no es posen d’acord en l’inici d’aquest escalfament, de la mateixa manera que no hi ha unanimitat en referència a  la velocitat, ni amb les causes ni amb les conseqüències.

 

Si ens concentrem en les causes, en general es senyala com a culpable el Diòxid de Carboni, principalment perquè es poden mesurar les emissions. Altres factors com el Metà o les taques sobre el sol no formen part del debat públic.

 

El Diòxid de Carboni és culpable perquè és mesurable  i a més està relacionat amb la història de la indústria, del capitalisme i del progrés material. El Diòxid de Carboni és l’element perfecte que ha permès la transició de la ciència climàtica  a la ideologia climàtica. Aquesta ideologia resulta molt atractiva perquè no apareix com una ideologia sino com una ciència.

 

A què es deu l’èxit de la ideologia climàtica? A la urgència de l’amenaça? De fet cap govern ha adoptat mesures concretes i dràstiques. El “climatisme” s’imposa perquè és una creença de recanvi. Els que creien en Déu, creuen ara en el poder redemptor de la selva de l’Amazonia i dels molins de vent. Els que creien en la gran nit “bolchevique” i a la que vàren d'haver de renunciar amb la caiguda del Mur de Berlín, recuperen l’esperança de derrotar el capitalisme per altres vies.

Contra aquest desig de creure no s’escolta cap crítica. És la raó per la que els polítics s’han unit a l’onada verda. És més senzill i no compromet a res.

 

Si els dirigents polítics volguessin controlar les emissions de Diòxid de carboni (CO2), encara que només fos per precaució, existeixen solucions tècniques per fer-ho, l’energia nuclear o la imposició d’un gravamen mundial sobre el Carboni.

Als climàtics, però, no els interessen solucions concretes. El que els interessa és qüestionar l’ordre existent, desfilar i estar al costat del “Be”.

Per tant, el “climatisme” té un bon futur. En quan al clima real, no ho sabem. Tots estarem morts abans de que d’aquí un segle un termòmetre emeti el seu veredicte i divideixi els creients i els escèptics.

 

Editorial La Drecera 147 setembre - octubre 2014

portada_147

Editoriales anteriores