La temprança

 

Mentre Maquiavel deia en el Príncep, de l’home obligat a dirigir,  “que tingui l’ànim disposat a canviar segons els vents de la fortuna i segons vinguin les coses. Prospera aquell que s’adapta als temps que corren i de la mateixa manera fracassa el que actua a contracorrent”. En canvi, en una concepció radicalment distinta d ela política, trobem l’escriptor i expresident xec Vaclav Havel, que expressa: “Ensenyem als demés i a nosaltres mateixos que la política no pot ser  l’art del possible, especialment si el possible inclou l’art de l’especulació, del càlcul, de la intriga, dels negocis secrets i de la pragmàtica manipulació, sino que ha de ser l’art de l’impossible, l’art de millorar el món i a nosaltres mateixos”.

Dues visions oposades, dos escoles de pensament antagòniques. Maquiavel representa el cínic que refusa parlar de bons sentiments, de causes nobles, aspira a se eficaç sense atendre a principis morals de rang superior. Havel és l’idealista, l’home que s’aixeca per sobre de la mediocritat regnant, que no es resigna a acceptar la realitat. Treballa per un somni, per un ideal. L’única manera d’estar a l’alçada de les circumstàncies  é ser un mateix, autèntic, no deixant que les veus de l’exterior ofeguin la pròpia, personal i intransferible.

Si la democràcia es baralla amb la intel·ligència i l’honestedat, si guanya la sense raó, perdem tots. Un dilema crucial, ciutadans lliures informats, crítics i independents o súbdits dòcils, dependents, gregaris. La democràcia requereix dels primers, els segons encaixen be en una immensa llar d’infants.

És per això que en moments convulsos no podem fer servir la indignació per superar les pors. Si realment volem construir una societat més justa, més igualitària i sustentables necessitem del sentiment oposat a la indignació, la TEMPRANÇA. La indignació alimenta la confrontació social, el tribalisme, al contrari que la temprança que alimenta la cooperació i la solidaritat necessitem aparcar el llenguatge grandiloqüent de la “lluita” i les “conquestes socials” i abraçar el llenguatge humil del consens i el pacte.

Les situacions de crisi no requereixen ciutadans indignats sino tot el contrari, persones que fomentin la tranquil·litat l’assossec, la reflexió, l’alegria sensata de canviar les coses amb petits passos, ja que els grans passos solen acabar amb grans caigudes. 

 

Editorial La Drecera 155. Gener - Febrer 2016

 

Editoriales anteriores