LA CURA DE L’ÀNIMA

 

El problema de l’educació està ben ordenat a la Constitució, que garanteix la llibertat del pares per escollir l’educació dels seus fills, però la realitat marxa a la deriva. I existeixen motius. La manca de suficient reconeixement social dels mestres contrasta amb la noblesa i la dificultat del seu treball. Cap treball s’ocupa d’un objecte tan valuós; ni la medicina. El veritable mestre no només ensenya coses, sinó que té cura de l’ànima.

Sobre l’educació planeja l’amenaça de les ideologies i la voluntat de manipular-la en favor d’interessos particulars. Si existís un sol bé comú aquest residiria en l’educació, tot el demès és secundari i derivat. I quan la ideologia transita cap a assajos d’enginyeria social, l’educació mor i amb ella la llibertat i la dignitat de la persona. Aquí resideix la causa de que l’educació es polititzi i no es tracti com una alta qüestió d’estat. Tota ideologia és enemiga de la llibertat, però unes més que altres. Llibertat, sí i llibertat d’ensenyança també, però no hem d’oblidar que sense veritat no hi ha llibertat.

Per altre banda, no és possible educar si no es posseeix una idea clara de l’ideal de la persona que s’ha de formar. Educar és conduir. Però no té sentit conduir si no sabem on anem. Per tant es tracte d’una tasca impossible sense una concepció de la persona, en definitiva, sense una filosofia. En el fons es tracta de la vella idea del vell Plató: Europa no és una altra cosa que la platònica cura de l’ànima, pura pedagogia. I aquí sorgeixen les dues grans escoles pedagògiques: la socràtica i la sofista. La primera busca la cura de l’ànima i el be del deixeble, mentre que la segona busca el comerç dels bens de l’ànima i l’interès , el fals mestre. Tota educació ideològica és necessàriament sofista.

Deia Juan Ramon Jimenez en un pròleg d’una edició infantil del llibre “Platero y yo”: “On hi ha nens, existeix una edat d’or”. I és aquesta edat d’or la que en bona part posem en mans de l’escola.

Encara queden i, espero que no en siguin pocs, mestres que pensen que la seva tasca no és únicament instruir, sinó educar. I educar no és només ensenyar valors constitucionals i regles d’urbanitat sinó  sobretot tenir cura de l’ànima.

Hem d’exigir la llibertat d’ensenyança, però no únicament. També hem de recordar que la funció dels governs en l’educació es limita a garantir el dret a l’educació, però no ha impartir-la ni molt menys a decidir el seu contingut científic, religiós, filosòfic o moral. Els parlaments produeixen lleis però no veritats. Si s’educa a la persona la formació del ciutadà ja hi està inclosa. Educar per la ideologia no és educar; és manipular o oprimir.

Ens aclapara la crisi, però ens quedem en la superfície. Però cap crisi important sol ser política. És necessari mirar al fons. Potser sabem el que passa però ignorem per què ens passa. És possible que la solució no es trobi en els pactes postelectorals, sinó en els llocs on els nens juguen. Almenys hauríem de defensar aquesta edat d’or on habita la felicitat i germina el futur.

Editoriales anteriores