29.06.2023
Per sobre de les discussions polítiques, hi ha dos elements equivocats d’ arrel en aquest projecte. D’una banda, fa un mal diagnòstic sobre com restaurar la natura i què fer per restaurar-la. Per aconseguir el seu objectiu utilitza una única via: el creixement de les masses forestals, sense especificar quin tipus de creixement es desitja, amb quines qualitats i com compatibilitzar-lo amb les zones cultivables. Si alguna cosa és inexistent a Europa és la desforestació, i menys encara per deixar terres lliures per a ús agrícola. Tot el contrari. La dada incontestable és que les masses forestals creixen de manera ininterrompuda a Europa des de fa dècades: un 9% des de 1990. Més impressionant és la dada d’Espanya: un 35% en el mateix període. De què estem parlant llavors? Sembla que una reflexió tan simple com aquesta no s’ha fet en cap dels estadis de la tramitació d’aquest projecte legislatiu.
I, d’ altra banda, no enfoca correctament on són els riscos reals de la pèrdua de biodiversitat, inherents a la mala gestió tant de les zones verdes en general com de les protegides en particular. La Comissió posa tot l’èmfasi en objectius quantitatius difícils d’aconseguir, i que alhora són contraproduents, anteposant la “quantitat” a la “qualitat” del medi ambient. Per exemple, la llei estableix un objectiu: cobrir el 10% del territori agrícola amb vegetació que dóna suport a la diversitat. Com no hi ha més terra que la que hi ha, obligaria a la reconversió d’ algunes terres cultivables en forests o vegetació.
Franz Timmermans, vicepresident de la Comissió Europea, vol convertir en un jardí salvatge una bona part del territori europeu. Ho sap bé, però en el seu projecte ara rebutjat prima una ideologia verda irracional davant el criteri tècnic i la racionalitat. Des de l’Institut Agrícola no ens oposem a un pla de conservació i potenciació de la natura, faltaria més. Precisament un pla exitós és aquell que potencia la gestió, inverteix en l’eficiència de les captures de carboni de l’atmosfera i enriqueix la biodiversitat. És a dir, provocarà tot el contrari del que en el fons (que no en la “forma” aparent) pretén la Llei de Restauració de la Natura.
En el vessant econòmic del projecte ens trobem una llei inflacionista que resta sobirania productiva agroalimentària a la Unió Europea. Ni tan sols la llei conté una anàlisi fi de què es pot fer amb terrenys improductius, amb zones d’ especial estrès de la terra que esdevenen no aptes per al conreu o amb la problemàtica mediterrània. Però fins i tot no mereix una anàlisi d’impacte (com sempre destaca la Comissió) sobre altres polítiques que la UE està posant en marxa per garantir la sobirania productiva després de la crisi de la pandèmia i la guerra d’Ucraïna.
Aquesta és la gran incoherència d’ aquest projecte.
No hi ha coherència entre aquests dos projectes. Un persegueix conservar el proveïment agroalimentari i la posició exportadora internacional d’aliments de la UE i l’altre pretén eliminar el 10% de la producció global a escala europea. Es pot i s’ ha de buscar una alternativa al compromís signat a les Cimeres del Clima passades de restaurar el 30% de les terres degradades. Precisament el que es considera com a “degradat” no es qualifica d’una forma clara en l’articulat de la llei.
En definitiva, el projecte mereix ser retornat a la Comissió. Per reformular-ho, Timmermans va assegurar que no hi ha tornada enrere, però la realitat s’imposa sobre la ficció del jardí que defensa el vicepresident de la Comissió. El problema és que el camp europeu no és el jardí particular de Timmermans, ni la UE pot creuar-se de braços davant l’increment del risc d’incendis, sequeres i inundacions mal gestionades a l’Europa mediterrània. Hem anat massa lluny amb l’agenda verda, la qual ara es rebel·la molt complexa de manejar. És hora de parar, pensar, dialogar i acordar.
