La necessària revisió del Decret llei 20/2025, de 14 d’octubre, de mesures de suport al sector agrari i forestal
El passat 30 d’octubre la Conselleria d’Agricultura va promoure la publicació al DOGC d’un Decret llei per via d’urgència amb l’objectiu d’aprovar com més aviat millor unes mesures del tot necessàries pel sector ramader – afectat per la Dermatosi -, i per altres sectors com el forestal.
Malauradament, la pressa per aprovar el Decret va fer que les mesures forestals no passessin amb caràcter previ per la Taula Intersectorial Forestal, fet que va impedir arribar a un consens abans de la publicació del Decret llei al DOGC i que inevitablement ha comportat la mobilització de l’Institut Agrícola i d’altres entitats en defensa de la propietat privada i la continuïtat del sector forestal.
El conflicte va néixer amb el redactat de l’article 39.bis 5 (modificació de la llei forestal), que diu:
39 bis.5 Les persones titulars dels terrenys forestals tenen el deure de mantenir els terrenys en condicions adequades de prevenció, d’acord amb les determinacions dels plans i projectes aprovats. En cas d’incomplir aquestes obligacions, el departament competent en matèria de gestió forestal pot acordar l’execució subsidiària de les actuacions necessàries, i determinar-ne el caràcter onerós o gratuït de l’execució subsidiària.
Aquest redactat és del tot inacceptable per a la propietat considerant diversos elements que incorpora, especialment si tenim en compte que s’emmarca en l’article 39 bis que versa sobre els Perímetres de protecció prioritària (PPP) i projectes d’infraestructures estratègiques de prevenció d’incendis forestals, que depassen la propietat objecte d’actuacions.
Els projectes per a la prevenció d’incendis dels PPP són en realitat una afectació que li cau a la finca per protegir espais d’abast molt superior a les dimensions reals d’aquella propietat (de l’ordre de municipis i massissos sencers). No sembla, per tant, proporcional ni lògic que un propietari hagi d’assumir a càrrec seu la protecció d’un massís i fer-se alhora legal i penalment responsable en cas d’incendi dels danys a tercers un cop el foc hagi passat la seva propietat.
Per si aquest fet per si sòl no és prou desproporcionat, cal recordar que el deure de la propietat cal emmarcar-lo en les previsions de l’article 40.3 de la mateixa llei que preveu uns suports tècnics i econòmics que ha de facilitar l’administració i que mai han estat al nivell necessari. Cal tenir en compte que el cost d’aquestes tasques de prevenció molt sovint depassen el valor de la propietat i que, a més, requereixen un manteniment, sense que de tot això se’n pugui extreure un guany sinó més aviat una afectació.
Addicionalment, el fet d’instar l’execució subsidiària (quan a l’article precedent 39.bis.4 ja s’especifica clarament que aquestes infraestructures es declaren d’utilitat pública), és del tot incongruent, ja que aquest procediment implicaria que hi ha una responsabilitat de la propietat, quan en realitat és en aquesta a qui se li ha d’expropiar el vol de la finca objecte d’actuació per a la prevenció d’incendis i executar-se a càrrec de l’administració i sota la seva responsabilitat.
Davant aquesta diferència d’opinions i donat el risc jurídic inherent al text aprovat, l’Institut Agrícola i d’altres entitats es van mobilitzar perquè en el tràmit de convalidació del Decret Llei al Parlament de Catalunya, tot i aprovar-se, comportes la seva tramitació com a projecte de llei en via d’urgència, amb l’objectiu de rectificar aquest text i corregir-lo d’acord amb una proposta elaborada per l’àrea legal de l’Institut Agrícola i que, un cop acceptada per totes les parts (entitats i administració) en el marc de les reunions prèvies a la convalidació, té per objectiu suprimir l’execució subsidiària i acotar el deure de la propietat a la col·laboració amb l’administració.
En aquests moments el Decret llei es troba en la següent fase parlamentària, amb la intenció que pugui ser definitivament aprovat en un curt període de temps de manera que finalment el redactat de l’article 39.5 bis sigui esmenat i no causi greuges i perjudicis a la propietat forestal, que tot i la seva voluntat de gestió de les zones forestals, en cap cas pot fer-se responsable, des d’una finca particular, de la protecció de massissos forestals sencers.
