Barelona, 5 de març de 2022
- Impulsar amb Fons Europeus la construcció del Canal d’Urgell per impulsar el regadiu de 87.000 hectàrees que garantiran una part substancial del subministrament alimentari de Catalunya
- Instar la Generalitat a fer compatible l’agricultura ideal amb l’agricultura real amb mesures de mitigació i adaptació al canvi climàtic que suposin millores de productivitat i rendiment dels cultius
- No ampliar la ZEPA del Baix Llobregat per no arruïnar la indústria agroalimentària de proximitat a la conurbació urbana de Barcelona, sent una de les seves principals fonts de sobirania alimentària
- Executar un pla especial per reactivar i dinamitzar el Delta de l’Ebre com a zona clau de producció agroalimentària sostenible recuperant els plans d’ajuda
- Apostar per fonts d’energia renovable provinents del sector primari com la biomassa d’origen forestal com a fórmula de gestió eficient i sostenible del bosc i la generació d’energia neta que contribueixi a reduir la nostra dependència energètica
- Creació d’un gestor únic de l’aigua per garantir el subministrament de qualitat, un preu adequat per garantir la sostenibilitat econòmica i mediambiental amb una assignació correcta dels drets de propietat
La pandèmia ens ha donat lliçons sobre la importància de la independència alimentària a totes les parts de la cadena de valor, com ara també ho està posant de rellevància la guerra d’Ucraïna. El nostre sector agroalimentari segueix en la posició d’extraordinària importància en què la crisi sanitària i les mesures de contenció el van col·locar ja fa més de dos anys. La prioritat del subministrament alimentari suficient, de qualitat i a costos raonables continua sent present a la política econòmica europea i, per tant, a la d’Espanya i Catalunya. Però les dues crisis successives ens obliguen a repensar el futur per reduir la nostra dependència exterior i estar preparats davant de situacions que trenquin l’equilibri econòmic i geopolític i puguin generar desproveïment.
La major part del teixit productiu agroalimentari està format per professionals, microempreses i mitges empreses. El 42% de les explotacions agràries tenen una superfície útil inferior a 5 hectàrees, mentre que el 35% estan entre les 5 i les 20 hectàrees. Davant d’un sector productor atomitzat, també s’uneix un sector transformador, transportador i distribuïdor de productes alimentaris amb una forta implantació de pimes. En aquest sentit, el nostre objectiu principal és aconseguir no només l’enfortiment econòmic i empresarial de les pimes agroalimentàries, sinó molt especialment que siguin tractores de creixement, innovació, difusió de noves tecnologies i que prestin un servei de qualitat sempre i en tot moment.
Des de Foment del Treball i l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre considerem que el debat no només ha d’estar centrat en qüestions clàssiques com el “mida de l’empresa”, la regulació fiscal o les traves burocràtiques – totes qüestions rellevants – sinó que ha de centrar-se en una cosa més important: la capacitat d’interconnectar les pimes perquè hi hagi una integració més gran del mercat. En un mercat únic veritablement integrat, amb una forta presència a l’exterior i amb xarxes eficients de transport, distribució i comercialització amb qualsevol part del món. Variables com la mida de l’empresa o les dificultats tècniques en el compliment normatiu passen a un segon pla, es converteixen en variables “subsidiàries” de la veritat que és rellevant produir, crear ocupació i generar valor afegit. Tot plegat amb l’objectiu d’aconseguir la sobirania agroalimentària.
En això és on estem centrats, amb la col·laboració dels diferents agents del sector, molt enganxats i amb treball diari i constant amb les institucions europees i amb les mires posades en un sector que, encara que es vegi pressionat per la regulació verda, no només fa de la necessitat virtut, sinó que genera els mecanismes necessaris per modernitzar-se, situar-se a l’avantguarda de l’economia del territori i donar resposta a les demandes dels consumidors.
Amb aquests objectius, Foment del Treball i l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre presentaran a la Generalitat -sol·licitant una entrevista amb el president Pere Aragonés- aquest Pla Agroalimentari pensant en les noves relacions geopolítiques, el creixement de la població, les garanties de subministrament i la reactivació econòmica del territori, amb l’objectiu d’aconseguir una implicació i lideratge més gran del Govern de Catalunya.
1.- Convertir Catalunya en un hub agroalimentari per donar garantia de subministrament a costos raonables: Sobirania productiva
Al món post-Covid, la sobirania productiva agroalimentària és més important que mai, i més encara amb les tensions que els empresaris i els consumidors estan vivint amb interrupcions de les cadenes de subministraments, problemes seriosos d’inflació que es poden tornar persistents i pèrdues de competitivitat difícilment reversibles que ens baixen del camí de la convergència amb les grans economies globals. Aquesta situació s’ha agreujat de manera ostensible amb la guerra d’Ucraïna que pot posar en qüestió la garantia de subministrament per a la Unió Europea, una població de 500 milions d’habitants. A aquesta situació, s’afegeix la necessitat de dissenyar polítiques efectives amb què es puguin complir els objectius renovats a la COP26, on el sector agroalimentari ha de fer un ús més eficient de tots els recursos, qüestió que ara torna a ser més rellevant quan es depèn fortament de recursos de l’exterior que ara estan amenaçats amb el conflicte Rússia-Ucraïna, cosa que pugui passar amb la Xina i el paper d’altres territoris que s’han de convertir en fonts segures de subministrament (Amèrica Llatina).
En definitiva, Europa, i per tant Espanya i Catalunya, s’han donat de cara amb la nova realitat després d’una fortíssima crisi sanitària i econòmica per adonar-se de la importància de les capacitats estratègiques agroalimentàries, en un context d’importants restriccions al comerç mundial per canvis i tensions geopolítiques. Europa, Espanya i Catalunya han vist real el risc que allò que s’ha donat sempre per fet pot no ser així sempre.
Davant d’aquesta nova situació, Foment del Treball i l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre proposen un canvi d’orientació de la política europea, espanyola i catalana pel que fa al sector agroalimentari, amb l’objectiu de garantir el subministrament alimentari convertint Catalunya en un els hubs agroalimentaris més importants del sud d’Europa.
2.- L’aigua com a vector estratègic de creixement agroalimentari: el Canal d’Urgell
Tal com reflecteix el Pla Europeu de Recuperació i Resiliència, Espanya té l’oportunitat, dins del marc del ‘Nou Pacte Verd’, de presentar projectes i actuacions específiques en matèria de gestió integral de l’aigua. Prenent en consideració els diferents projectes, fins i tot alguns no executats des de fa anys per manca de finançament, i mesurant-ne l’impacte econòmic, social i territorial, un dels més destacats és la modernització del Canal d’Urgell, el qual passa per ser la més important obra d’enginyeria civil i mediambiental de Catalunya en els darrers anys. Es tracta d‟un projecte tractor tant per al‟economia catalana com per al‟economia espanyola.
El projecte de modernització dels Canals d’Urgell és més que només una inversió superior a 1.300 milions d’euros. És, probablement, el darrer tren en aquesta tercera dècada del segle XXI per anar cap a una revolució econòmica en zones especialment afectades per l’envelliment, la despoblació rural, la manca d’alternatives econòmiques que fixin població al territori o l’aïllament i manca de connexió amb altres parts econòmicament i socialment potents de l’Estat. El valor social, polític i econòmic de l’aigua és inqüestionable i la necessitat de fer una bona gestió recolzada en les tecnologies més modernes i l’ús eficient del recurs, una obligació política i moral de primer ordre a la nostra terra.
En aquest sentit, demanem a la Generalitat i al Govern d’Espanya la inclusió d’aquest projecte a les demandes de fons europeus per convertir una zona degradada i empobrida en una àmplia zona de producció agrícola que garanteixi el subministrament de productes bàsics perquè necessitem més superfície agrícola per poder produir de manera intensiva, eficient i sostenible . El Canal d’Urgell faria fèrtils un total de 87.000 hectàrees a les comarques Pla d’Urgell, Urgell, Noguera, Segrià i Garrigues. En definitiva, crear un hub agroalimentari que garantís la seguretat alimentària a Catalunya i serà un suport important en la capacitat productiva d’Espanya.
En aquest context és on es troba en augment la preocupació de les institucions europees per la seguretat del subministrament alimentari de 27 països i els seus 500 milions d’habitants, no perquè ja s’hagin produït restriccions importants, sinó per les que es poden produir en el futur . Les dues variables fonamentals per seguir complint amb un dels principis rectors dels Tractats de la UE referits a la PAC (Política Agrària Comunitària) com és incrementar la productivitat agrícola, garantir un nivell de vida equitatiu a la població agrícola, estabilitzar els mercats, garantir la seguretat dels abastaments i assegurar al consumidor subministraments a preus raonables (article 39 del TFUE) són, per una banda, la generació permanent d’excessos d’oferta als principals productes agroalimentaris (suficiència d’abastament alimentari unida a la contribució de la UE al subministrament alimentari mundial) i, per altra banda, mantenir sota control els preus a l’origen dels aliments.
3.- Harmonitzar la coexistència de la indústria agroalimentària i els espais protegits: NO MÉS AMPLIACIONS DE SUPERFÍCIE PROTEGIDA
El sector agroalimentari al Baix Llobregat suposa el 7,2% del PIB, amb un pes que ha anat creixent al llarg dels darrers anys conforme la tecnificació de les explotacions ha avançat i s’han introduït nous cultius.
Ampliar la ZEPA del Delta del Llobregat obliga a abandonar amb una intensitat diferent l’agricultura intensiva i d’alta eficiència, atès que és incompatible mantenir una activitat d’aquestes característiques sota aquest règim de protecció. En aquest sentit, partint dels càlculs realitzats a l’informe “Valoració dels costos de conservació de la Xarxa Natura 2000 a Espanya” publicat el 2013 pel llavors Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, a euros constants del 2007, una decisió d’aquestes característiques genera dues conseqüències pràctiques: d’una banda, una reducció de la producció agroalimentària entre un 7,5% a l’escenari menys restrictiu i un 30% a l’escenari més restrictiu. A l’escenari central (limitació del 50% de la producció), les pèrdues són del 15%.
D’altra banda, l’ampliació de la ZEPA provoca un augment molt significatiu dels costos de producció per les limitacions a l’ús de fitosanitaris, plaguicides i fertilitzants. Concretament, amb base a l’informe anteriorment esmentat, l’augment de costos oscil·la entre un 3,12% a l’escenari menys restrictiu i un 12,5% a l’escenari més restrictiu. En un escenari central, l’increment de costos puja al 6,25%. L’efecte combinat, en conseqüència, aboca als comptes de resultats de les empreses agroalimentàries a la ruïna ia la fugida d’inversions, com s’han registrat els darrers mesos.
En resum: la suma de pèrdues en el valor de la producció i l’augment dels costos fa inviable l’existència d’agricultura competitiva al Delta del Llobregat, provoca la desaparició d’empreses agroalimentàries, allunya inversions productives, impedeix la incorporació de joves empresaris a l’agricultura i compromet la seguretat alimentària del seu entorn més proper, especialment dels nuclis urbans més poblats densament com és el cas de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
Foment del Treball i l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre demanen a la Generalitat que no ampliï la zona ZEPA del Baix Llobregat perquè la millora del medi ambient no passa pel deteriorament de la indústria agroalimentària de proximitat. La Generalitat ha de tenir en compte que a partir de la construcció d’un “ideal” agrícola i mediambiental, la política pren decisions que sobre el paper poden suposar una contribució positiva per a aquest “ideal” cercat. No obstant això, hi ha un error de base en aquest plantejament: l’enorme distància entre el “model ideal” i el “model real” d’agroalimentació. Per descomptat que cal que es produeixin canvis importants, però no s’han de fer sense tenir en compte el punt de partida i les condicions existents de competitivitat, productivitat i estabilitat de mercat.
Però quan es parla de “producció agroalimentària” no es pot caure en el simplisme de només pensar en l’aliment final: cal pensar en totes i cadascuna de les baules de la cadena de valor alimentària, on hi ha consums intermedis on Europa és àmpliament deficitària com en la producció de fertilitzants, els productes químics i farmacèutics necessaris per garantir la sanitat vegetal i animal o fins i tot la tecnologia.
Un dels elements fonamentals del Delta del Llobregat que queden ocults pel debat sobre l’ampliació de la ZEPA és el problema de les inundacions cícliques que es produeixen a la zona per l’absència de gestió per part de l’Agència Catalana de l’Aigua que porta 17 anys sense donar solucions sobre aquest problema endèmic.
4.- Una aposta activa per la gestió sostenible i professional dels boscos com a font denergia renovable i en favor de minimitzar els riscos associats al canvi climàtic: la biomassa
La gestió activa dels excedents de biomassa dels ecosistemes naturals ha de trobar les cadenes de valor necessàries per ser una font de primeres matèries renovables i d’energia neta per a sectors industrials. A Catalunya, després de dècades on patim forts incendis, els darrers anys hem tingut una incidència relativament baixa, amb algunes excepcions. No obstant això, l’eficàcia dels sistemes de prevenció amaga una realitat.
A Catalunya només s’aprofita el 15% del creixement anual de les masses forestals, cosa que implica any rere any que el bosc creix i s’acumula un 85% de biomassa, cosa que implicarà en els propers 20 o 30 anys una forta despesa per a la prevenció i la conservació del bosc. Per contra, una gestió activa als boscos permetria fitar el risc d’incendi i fomentar energies renovables.
En aquest sentit, sol·licitem a la Generalitat una aposta decidida per aprofitar la immensa potencialitat dels boscos catalans per generar energies netes, amb el consegüent impacte al CO2 i facilitar la prevenció d’incendis. Cal impulsar una reforma administrativa i fiscal que permeti als propietaris forestals posar en valor una producció clau per potenciar fonts d’energia neta com la biomassa d’origen forestal, a més d’altres productes i subproductes obtinguts dels boscos. Així mateix, Foment i l’Institut demanen accelerar el mecanisme que permeti als propietaris forestals obtenir una compensació a preus de mercat per la tasca d’embornal de CO2 que fan els seus boscos, tal com estableix la Llei de canvi climàtic.
5.- Un regulador únic de l’aigua per garantir el subministrament, l’estabilitat de les infraestructures i el Cicle Integral de l’Aigua
Foment i l’Institut són ferms partidaris d’afavorir un règim legislatiu estable a l’àmbit de l’aigua i insten la Generalitat a establir:
- Un marc regulador “únic” i estable i que permeti la sostenibilitat econòmica de les importants infraestructures que necessitarem per fer front a aquest important repte en els propers anys, afavorint instal·lacions modernes que afavoreixin el Cicle Integral de l’Aigua aprofitant fins a la darrera gota, afavorint el desenvolupament sostenible i generant energia neta.
- Especialment en el moment actual en què s’està revisant la superfície susceptible de ser declarada com a domini públic hidràulic, és més important si cal defensar el ple exercici dels drets de propietat especialment a les zones regables més desafavorides i més afectades per la sequera.
- Un sistema de preus al sector de l’aigua que reflecteixi de la millor manera possible el cost real de generar, transportar i posar a disposició l’aigua en forma de recurs econòmic productiu per als diferents usos. Això és important tant per a l’ús urbà de l’aigua –per assegurar un bon consum– com en l’àmbit agrícola i industrial perquè és un input bàsic per accelerar i incentivar la innovació, un ús eficient dels recursos i una inversió contínua en millors sistemes de reg. El cas d’Israel, per exemple, constitueix un exemple magnífic de com els preus actuen com a poderós incentiu.
- Aquest marc legislatiu estable i sistema de preus eficient ha de reflectir el cost real de l’aigua, element central i imprescindible per al bon ús d’aquest recurs al llarg de totes les fases del cicle de vida: des de la generació fins a la distribució minorista. Això exigeix una correcta assignació dels drets de propietat i un marc regulador que permeti la sostenibilitat econòmica i mediambiental del gruix de companyies del sector. La col·laboració publicoprivada és, en aquest camp, un element fonamental com a alineació d’interessos entre els reguladors i les empreses gestores del recurs on els primers vetllen per l’interès general de la societat i els segons creen valor en els processos i aconsegueixen que el aigua arribi als consumidors en condicions adequades, rendibles econòmicament i socialment i respectant el medi ambient.
6.- Un pla actiu per revitalitzar el Delta de l’Ebre
Una de les principals zones de producció agroalimentària de Catalunya està en una situació molt complexa després de les darreres inundacions. Es tracta d’un problema secular de manca de gestió activa, on la intervenció dels successius governs ha estat més negativa que positiva, ja que es fomenta una protecció mediambiental que impedeix construir les infraestructures necessàries i la compensació dels efectes externs tant positius com a negatius. de les indústries localitzades al territori.
Per això, Foment del Treball i l’Institut Agrícola demanen al Govern complir amb els plans i mesures anunciades després del Glòria, incomplertes sistemàticament, sobre la base de permetre un desenvolupament més gran de la indústria agroalimentària via inversions en infraestructures i no només ajudes o plans parcials que no resolen el fons dels problemes existents a la zona.
