Com el president més fort de la Comissió Europea fins al moment, va impulsar incansablement el seu objectiu de crear una Europa unida.
Jacques Delors, mort el passat desembre a l’edat de 98 anys, serà recordat com una de les figures més talentoses, visionàries de l’Europa posterior a la Segona Guerra Mundial. Pensador de gran escala, Delors va ser president de la Comissió Europea entre 1985 i 1995, període en què la llavors anomenada Comunitat Econòmica Europea es va convertir en una aliança política i va passar a anomenar-se Unió Europea, que en aquesta dècada va acollir en el seu si Espanya i Portugal el 1986 i a Suècia, Finlàndia i Àustria el 1995, per sumar un total de 15 Estats. En la seva posterior vida pública va seguir treballant per un objectiu global: la creació d’una Europa unida capaç d’exercir el seu pes en l’escenari mundial al costat dels Estats Units i altres potències com la Xina, l’Índia, el Japó i Rússia.
Delors va arribar a Brussel·les el 1985 després d’haver estat elegit per a la presidència de la comissió per Mitterrand i Helmut Kohl, el canceller d’Alemanya Occidental. Els pilars de la seva empresa eren dos: el mercat únic europeu de capital, treball, béns i serveis; i la unió econòmica i monetària. Conscientment o no, milions d’europeus estan en deute amb ell. Això s’aplica als 11 milions d’estudiants Erasmus que fins ara han participat en el programa i al milió de nadons nascuts d’aquesta experiència que els va canviar la vida. El mateix passa amb tots els europeus que van poder viatjar lliurement per la UE després de l’Acord de Schengen, així com amb aquells que van poder establir-se dins del bloc des que van obtenir la ciutadania de la UE el 1992. Sense esmentar els cents de milers d’empreses que han prosperat en el bloc de Mercat Únic i els gairebé 341 milions que utilitzen l’Euro a diari. La moneda única va ser una de les seves grans apostes i no va arribar sota la seva batuta, però sí seguint el full de ruta que ell mateix va deixar escrit.
La contribució de Delors a la causa europea rivalitza amb la de Jean Monnet, Walter Hallstein i Robert Schuman, els pares fundadors de la Comunitat Econòmica Europea, creada el 1958. Com a estadista veterà, i segons el Finacial Times, Delors era l’equivalent europeu de Henry Kissinger, ex-secretari d’Estat dels Estats Units. Resumint la seva filosofia econòmica com a president de la Comissió, va dir : “El model econòmic europeu s’ha de basar en tres principis: la competència que estimula, la cooperació que enforteix i la solidaritat que uneix”.
Pascal Lamy (cap de Gabinet de Delors durant la presidència de la Comissió i anteriorment com a ministre de finances francès) ha escrit sobre ell: “Jacques Delors sabia embolicar els seus projectes en una narrativa a la qual prestava especial cura. Quan ensenyava economia havia après a fer accessibles els conceptes abstractes i a simplificar els mecanismes complicats. Per això es continua dient que «en temps de Delors, la gent entenia Europa»”.
La sortida de Delors de Brussel·les el 1995 va marcar el final d’una era política, especialment quan va decidir no participar en la carrera per la presidència francesa. El 1996 va crear Notre Europe, un Think tank d’experts també conegut com a Institut Jacques Delors, dedicat a objectius econòmics i socials, així com a la unitat europea.
Què diria avui Jacques Delors sobre el camí a seguir per a Europa?
Quan una figura política important ja no està amb nosaltres, sorgeix aquesta pregunta. Per suposat, no hi pot haver una resposta definitiva, però el debat que genera pot ser molt rellevant. Durant els últims anys, Delors va mostrar la seva preocupació per la falta d’interès dels ciutadans amb la UE.
“En aquests temps de crisi per a la identitat europea, és fonamental que la UE demostri que no està paralitzada, sinó a punt per actuar com una força d’avantguarda en els múltiples reptes als quals ens enfrontem”, escrivia fa uns anys en una tribuna publicada per Euractiv. Delors va ser un home d’acció. I la seva major por en aquests últims anys era que la UE es quedés estancada i burocratitzada provocant una desconnexió amb els ciutadans.
Monsieur Europe
Catòlic i progressista, es definia a si mateix com una persona “massa socialista per a la dreta i massa pragmàtica per a l’esquerra”. De nord a sud o de dretes a esquerres de l’arc polític, totes les veus coincideixen en el seu enorme compromís europeu. Celebrat a l’esquerra i dreta com a “gran europeista”, les seves necrologies estan repletes de qualificatius: europeista convençut, zar d’Europa o l’últim gran europeu. Però un sobresurt per sobre de la resta: Monsieur Europe. Va llegir com pocs el context històric del moment i va maniobrar com gairebé ningú per deixar una herència basada en els fets més que en eloqüents discursos.
“Home d’ Estat. Artesà inesgotable de la nostra Europa. Lluitador per la justícia humana. Jacques Delors va ser tot això”, ha assegurat Emmanuel Macron, president francès. El cap de l’Estat francès va insistir que Delors «va fer avançar com pocs el nostre continent» que «rara vegada ha progressat tant». “Va llegir clarament el canvi de temps provocat per la caiguda del Mur de Berlín”, ha reaccionat Jaume Duch, portaveu del Parlament Europeu. “Tots som hereus de l’obra de Jacques Delors: una Unió Europea vibrant i pròspera. Va forjar la seva visió d’una Europa unida i el seu compromís amb la pau durant les hores fosques de la Segona Guerra Mundial. Amb una intel·ligència notable i una humanitat sense igual, ha estat el defensor incansable de la cooperació entre les nacions europees i el desenvolupament de la identitat europea. La seva presidència de la Comissió Europea es va caracteritzar per un profund compromís amb la llibertat, la justícia social i la solidaritat, valors que ara estan arrelats a la nostra Unió”, ha estat la reacció d’Ursula von der Leyen, actual presidenta de la Comissió Europea.
Entre altres molts reconeixements internacionals, el Consell d’Europa el va nomenar Ciutadà d’Europa, honor que comparteix amb altres dos personatges capitals en la idea de «fer Europa»: Jean Monnet i Helmut Kohl. Gran admirador de la vocació europea dels espanyols, “que van comprendre immediatament el joc comunitari i que semblaven un país fundador i no un nouvingut” –va afirmar–, va ser guardonat amb el Premi Príncep d’Astúries de Cooperació internacional el 1989 o amb el primer Premi europeu Carles V de l’Acadèmia de Yuste. El 1998 va rebre el X Premi Internacional Catalunya, concedit per la Generalitat.
Una Europa més necessària i més difícil
Per concloure, exposem aquesta obvietat, que es desprèn dels nombrosos homenatges d’aquests últims dies: la integració europea sembla avui més necessària que en l’època de Delors, però més difícil. És més necessària si volem ser més forts junts davant la fragmentació i l’embrutiment del món, reflectits en el retorn de la guerra a Europa. És més difícil perquè el pas que hem de donar, el de l’«autonomia estratègica», implica passar de la unió d’interessos econòmics ben entesos a la de la política, la unió de passions, valors i somnis.
Ara la UE és una criatura diferent: un bloc continental amb 27 estats membres, que durant més d’una dècada ha lluitat amb rescats financers d’emergència de països, l’arribada massiva de refugiats, el canvi climàtic, el Brexit, la guerra a Ucraïna i altres desafiaments geopolítics com la crisi del mar Roig, que a penes estaven en l’horitzó en l’época de Delors. Tot i així, gairebé tres dècades després que va deixar el càrrec, l’Europa actual encara porta la seva marca indeleble.
En paraules de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, “honrem la seva herència renovant sense cessament la nostra Europa”.
