El 1985 Espanya va celebrar amb una firma la culminació de la seva llarga marxa cap a Europa. Espanya celebra aquest any el 40è aniversari de la seva adhesió a la Unió Europea. El 12 de juny del 1985, Espanya i Portugal van signar el Tractat d’Adhesió a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), que va entrar en vigor l’1 de gener del 1986. Aquesta fita va marcar la fi d’un llarg procés iniciat el 1977, quan Espanya en va sol·licitar formalment l’ingrés, i en va consolidar formalment l’ingrés. Així es convertia en el dotzè soci de les llavors anomenades Comunitats Europees.
Es compleixen quaranta anys de l’adhesió d’Espanya (i Portugal) a les Comunitats Europees. D’ una banda, 1986 marcava un punt d’ arribada, en culminar la democratització i inserció internacional de l’ economia espanyola. Alhora, era un punt de sortida perquè Espanya liberalitzés la seva economia (en el context de l’harmonització que portava amb si el mercat únic), modernitzés definitivament la seva societat i ampliés la seva influència al món.
El balanç d’aquests quaranta anys és molt positiu. Tots els indicadors mostren –si bé amb altibaixos en els períodes de crisi– una millora substancial en els paràmetres de benestar, riquesa i desenvolupament. Gràcies a l’adhesió, Espanya va deixar de ser diferent per passar a homologar-se a les democràcies avançades europees.
El 1985, Espanya tenia una renda per càpita de 7.300 euros i una ràtio d’exportacions sobre el PIB del 15%, reflex d’una economia poc internacionalitzada. L’esperança de vida era de 76 anys, la població rondava els 38 milions d’habitants i la despesa pública en educació i salut representava el 3,5% i el 5,2% del PIB, respectivament.
En contrast, el 2024, Espanya presenta un panorama socioeconòmic diferent: la renda per càpita havia pujat fins a 31.000 euros a través d’un ràpid procés de convergència amb els països europeus (sobretot fins a la crisi del 2008) i les exportacions representaven un 34% del PIB, ja no eren només turístiques i venien acompanyades de forts fluxos d’inversió, tant d’ entrada com de sortida. L’esperança de vida havia augmentat a 84 anys, la població havia crescut fins als 49 milions (en un context en què molts països europeus estan perdent habitants), i la despesa en educació i salut havia augmentat al 4,6% i 7,4% del PIB, respectivament.
A més, el nombre d’universitaris s’havia més que triplicat, la dona s’havia incorporat plenament al mercat laboral, la societat s’havia secularitzat i, segons tots els principals rànquings internacionals (The Economist, Freedom House i V-Dem), la democràcia espanyola es considera entre les vint més avançades del món.
Finalment, Espanya s’ha integrat plenament en el panorama internacional i ha recuperat el paper exterior que havia d’ocupar durant la segona meitat del segle XX si no hagués patit una dictadura que la van condemnar a un endarreriment històric del qual encara es poden apreciar algunes cicatrius. No obstant això, malgrat aquesta indubtable transformació estructural, que fa que Espanya sigui al costat d’ Irlanda i Polònia, la millor demostració que la pertinença a la Unió Europea és un motor de desenvolupament incomparable, existeixen encara problemes i àmbits on convergir.
Font: Real Instituto ElCano
