Convé preguntar-se si no estem confonent la protecció del bosc amb la renúncia a gestionar-lo. La conservació del patrimoni forestal no depèn únicament de restriccions o d’ampliar les figures de protecció. Depèn, sobretot, que hi hagi una economia capaç de generar valor a partir d’aquest patrimoni
Cada estiu el debat es repeteix gairebé de forma idèntica. Els incendis forestals tornen a ocupar titulars, s’analitzen les condicions meteorològiques, s’anuncien reforços en els mitjans d’extinció i es reclama una major inversió pública en prevenció. No obstant això, gairebé ningú es pregunta per què els nostres boscos acumulen cada any més combustible del que som capaços de gestionar.
La resposta difícilment es pot trobar únicament en el clima. La meteorologia explica quan s’inicia un incendi i quin pot ser el seu comportament, però no explica per sí sola l’extraordinària quantitat de biomassa disponible per alimentar incendis cada vegada més intensos. Aquesta realitat respon, sobretot, a un problema de naturalesa econòmica.
Durant les darreres dècades, Catalunya ha experimentat un increment continuat tant de la superfície forestal com de la densitat de les seves masses arbrades. Les dades de l’Estat de la Natura de Catalunya, de l’Observatori Forestal i de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic apunten en la mateixa direcció: el bosc produeix avui molta més biomassa de la que el sector forestal és capaç d’extreure i valoritzar. El resultat és una acumulació progressiva de combustible que incrementa la vulnerabilitat del territori enfront d’incendis de gran comportament.
Des d’un punt de vista tècnic, el diagnòstic es pot resumir de forma senzilla: la política forestal ha deixat de gestionar el flux per concentrar-se gairebé exclusivament a gestionar les conseqüències de l’estoc. Cada any els boscos incorporen un flux addicional de biomassa com a conseqüència del seu creixement natural. Tanmateix, la capacitat d’extracció mitjançant aprofitaments forestals roman pràcticament estancada. La diferència entre ambdues magnituds no desapareix, sinó que s’acumula. Aquest excedent anual passa a engrossir un estoc creixent de combustible forestal que constitueix la principal variable física sobre la qual evolucionen els incendis d’alta intensitat. Un capital natural forestal que ni s’aprofita ni es valoritza.
Aquesta perspectiva permet comprendre per què la prevenció no es pot limitar a incrementar els recursos destinats a l’extinció o a actuacions puntuals al voltant dels nuclis urbans. Aquestes actuacions són necessàries, però no alteren el balanç material del sistema. Mentre el bosc incorpori més biomassa de la que l’economia forestal és capaç de mobilitzar, el problema continuarà creixent de forma silenciosa.
La qüestió de fons és que la rendibilitat de la gestió forestal ha anat deteriorant-se durant les últimes dècades. La desaparició d’operadors, l’escassetat de mà d’obra especialitzada, l’augment de les càrregues regulatòries i la insuficient demanda industrial de productes forestals han reduït progressivament la capacitat del sector per transformar el creixement biològic de la forest en activitat econòmica.
En aquest context, convé preguntar-se si no estem confonent la protecció del bosc amb la renúncia a gestionar-lo. La conservació del patrimoni forestal no depèn únicament de restriccions o d’ampliar les figures de protecció. Depèn, sobretot, que hi hagi una economia capaç de generar valor a partir d’aquest patrimoni mitjançant la producció de fusta estructural, biomassa, bioenergia, taulers tècnics, biorefineries, combustibles renovables o nous materials de base lignocelulòsica.
L’hivern hauria de ser el període en què es corregeix aquest desequilibri entre el creixement del bosc i la capacitat d’extracció. No obstant això, any rere any comprovem que el balanç a penes canvia. Seguim arribant a l’estiu amb un volum creixent de biomassa acumulada i amb una estructura forestal cada vegada més favorable a incendis extrems. Des d’aquesta perspectiva, l’estiu no fa sinó revelar un problema que roman pràcticament inalterat durant la resta de l’any. I el foc fa la seva feina des del principi dels temps.
L’experiència demostra que cap política d’extinció serà suficient si no va acompanyada d’una autèntica estratègia d’economia de la forest. La prevenció més eficaç no consisteix únicament a disposar de millors mitjans quan apareix el foc, sinó a evitar que el bosc continuï acumulant, any rere any, un combustible que ningú té incentius econòmics per retirar. Recuperar la funció productiva del bosc no suposa mercantilitzar la natura; suposa retornar-li l’equilibri que durant segles van mantenir els qui vivien i hi treballaven.
Juliol 2026
