Javier Santacruz, Economista i Analista Financer – Cap del Servei d’Estudis de lInstitut Agrícola
Allò que prometia ser un dels instruments decisius per recuperar les rendes dels productors agroalimentaris, avui dia ofereix un balanç incert. La Llei de la Cadena Alimentària es va aprovar i s’està aplicant probablement en la conjuntura més desfavorable dels darrers anys. Una llei que té com a finalitat fonamental elevar preus bottom-up (del productor primari al consumidor final) per imposició normativa i que no va acompanyada de reformes profundes de mercat que canviïn l’estructura dels marges i costos de la cadena de valor, a la pràctica es converteix en un mecanisme que introdueix més rigideses.
Parteix d’un punt de vista molt simplista i molt poc realista com és que, elevant els preus percebuts pels agricultors, tota la cadena de transformació, distribució i comercialització cedirà asimètricament als seus marges mantenint o variant lleugerament el preu de venda final del producte. Però també hi ha un altre supòsit implícit que és la conservació de les relacions comercials actuals entre els membres de la cadena. Òbviament a la vida real això no és així: cadascun dels agents, en funció de la seva posició i influència en el mercat, són capaços de canviar la seva estratègia i definir nous proveïdors o clients. Dit d’una manera molt plana: per més que es vulgui obligar el cavall a beure al riu, el cavall es pot negar .
En el fons, el defecte principal és que no s’adona que a tota la cadena alimentària hi ha una “baula perduda”, i aquesta no és cap altra que el diferencial de preus entre els productes nacionals i els productes importats de països de fora de la UE amb característiques equivalents. En aquest punt, hi ha dos avantatges competitius que influeixen decisivament en la formació de preus percebuts per l’agricultor. D’una banda, el preu al qual es compra el producte a la frontera davant d’un d’origen nacional. I, per altra banda, la disponibilitat del producte de manera constant i homogènia en el temps dins del mercat nacional davant de l’estranger.
Mentre que no s’aconsegueixi integrar els mercats dispersos actuals sense connexió ni d’informació ni de transport i hi hagi un moviment de qualificació dels productes en origen com a senyal de qualitat, la Llei de la Cadena Alimentària provocarà un comportament més disfuncional i no aconseguirà el propòsit final que és augmentar els marges dels productors respecte als existents a la cadena i que, alhora, tingui un impacte reduït sobre el consumidor final. Aquestes disfuncionalitats es poden resumir en dos punts molt concrets: levolució de les relacions contractuals entre productors i les baules següents de la cadena i la diferència entre preus percebuts i preus pagats.
Pel que fa al primer, serà molt interessant veure l’evolució del nombre de contractes registrats en el futur Registre que el Ministeri d’Agricultura està preparant, igual que les quanties, ja que amb això mesurarem possibles canvis en les relacions comercials entre productors primaris, majoristes i transformadors. Encara que sigui per imperatiu legal i sota amenaça de sancions importants (a part de la delació que tant fomenta la nostra Administració), seria positiu veure com aquest Registre es pogués convertir en una mena de “mercat organitzat” que contribuís a donar senyals de preus cada vegada amb més informació i periodicitat. Això és fonamental per integrar els mercats agroalimentaris molt dispersos a Espanya. Veurem fins a quin punt això és més un desig que no pas una realitat.
En el cas del segon, la diferència entre els preus que paguen i cobren els agricultors tendirà a incrementar-se mentre estiguem en la conjuntura inflacionista actual perquè un dels efectes que el regulador no busca (però provoca) amb aquesta Llei és incentivar la inflació. Precisament, que estiguem en una fase primària d’aplicació de la Llei permet apaivagar les tensions sobre els preus finals. Prenent les darreres dades publicades pel Ministeri d’Agricultura corresponents al mes de juny, l’índex de preus percebuts pels agricultors ha crescut un 23,42% en termes interanuals, mentre que l’índex de preus pagats pels agricultors s’ha disparat un 40 ,16% interanual. El punt de partida és, per tant, extraordinàriament complex.
En suma, per molt complicada que sigui la conjuntura, és el moment perquè el ministre Planas prengui una iniciativa reformista molt més ambiciosa i no confiï tota la feina a l’aplicació d’una llei amb incentius inflacionistes i pensada per a temps de bonança.
Article publicat a El Nordeste de Segovia – 12.12.2022
