Rafael Domingo Oslé publicado en ABC
11 de agosto de 2023
La pròxima presidència d’Espanya de la Unió Europea constitueix una oportunitat immillorable per tornar la mirada cap a un dels seus pares fundadors, Robert Schuman, qui representa el més genuí esperit de reconciliació, integració i construcció europea. Home tenaç, de ment visionària i cor profundament cristià, Schuman va adquirir fama internacional per la declaració que va emetre el 9 de maig de 1950 a París, al famós Saló del Rellotge del Quai d’Orsay, seu del Ministeri d’Afers Exteriors francès. En aquest ornamentat i ric aposent, només cinc anys després del final de la Segona Guerra Mundial, Robert Schuman va llançar la seva audaç proposta que França i Alemanya Occidental treballessin juntes en la producció de carbó i acer, «sota una alta autoritat comuna en una organització oberta als altres països d’Europa», fent, al seu torn, «qualsevol guerra entre França i Alemanya no només impensable sinó materialment impossible». Aquesta alta autoritat comuna gaudiria de capacitat de decisió d’ acord amb els estatuts, estaria protegida per una jurisdicció supranacional i constituiria l’inici d’ una possible Europa supranacional.
La Declaració Schuman, com es va denominar, va marcar l’inici de la cooperació franco-alemanya posterior a la Segona Guerra Mundial i la reintegració d’ Alemanya Occidental a Europa Occidental. Avui es considera el document fundacional d’un projecte d’integració europea basat en la pau, la solidaritat i la cooperació internacional. Schuman sempre va ser conscient de la rellevància de l’esdeveniment: «El 1950 –va escriure–, França va ser la precursora d’un nou ideal. Va ser revolucionària quant al seu disseny i abast, però pacífica en la forma en què el va dur a terme».
La Declaració Schuman guarda certs paral·lelismes amb la Declaració d’Independència dels Estats Units. Ambdues van donar origen al naixement d’importants projectes polítics i socials: els Estats Units d’Amèrica i la Unió Europea. Ambdues van ser elaborades per grans homes en circumstàncies històriques complexes. Ambdues es van inspirar en principis netament religiosos. Ambdues van apel·lar al sentit comú dels pobles: l’americana, per justificar la independència d’unes colònies injustament maltractades; l’europea, per fonamentar la unió d’un continent devastat per les guerres.
La visió europea de Schuman ha quedat reflectida en el seu breu assaig “Pour l’Europe”, que continua tenint un gran valor en els nostres dies per basar-se en principis perennes. El seu punt de partida és la constatació que la divisió d’Europa s’havia tornat anacrònica. Les fronteres europees obstaculitzaven l’intercanvi de béns, el desenvolupament d’idees i la mobilitat de les persones. Més que una barrera, pensava Schuman, les fronteres havien de servir de lloc de trobada, venerable i respectat, de cultures i ideals. Per a això, era imprescindible la unió, la cohesió, la cooperació i la coordinació entre les diverses nacions europees.
Clau per entendre el plantejament de Schuman sobre l’organització d’Europa és la idea de supranacionalitat. El supranacional, va explicar Schuman, s’allunya tant d’un individualisme internacional que considera intocable la sobirania nacional i no accepta més límit que l’acord entre sobirans, com d’un federalisme estatal que se subordina a un superestat dotat de la seva pròpia sobirania territorial. El supranacional exigeix unitat de propòsit i destí, solidaritat entre les nacions, no sotmetiment.
Segons Schuman, aquesta solidaritat es fonamenta en la convicció que el veritable interès de totes les nacions rau a reconèixer i acceptar la seva natural interdependència entre elles, una realitat incompatible amb qualsevol pretensió hegemònica. Per això, la solidaritat s’oposa a tot nacionalisme polític exclusivista, proteccionisme autàrquic o aïllacionisme cultural.
La veritable solidaritat política exigeix igualtat democràtica entre els seus actors. Per això, el projecte europeu de Schuman no era imperialista sinó democràtic en la seva essència. Implicava decisions preses per majoria, cooperació organitzada entre estats sobirans i un mercat lliure, la qual cosa al seu torn significava competència, confiança i selecció automàtica. Finalment, el projecte europeu exigia el desenvolupament cultural d’ una autèntica comunitat d’ idees, valors i aspiracions, nodrida de l’ amor i perdó cristians.
Els últims capítols de l’assaig de Schuman sobre Europa són més circumstancials, però també contenen importants aportacions, pròpies d’una persona que va viure molt per davant del seu temps. En primer lloc, Schuman va afirmar que, sense Alemanya, la construcció d’Europa seria impossible. Schuman es va oposar fermament a la divisió d’Alemanya a Occidental i Oriental. És més, va vaticinar una Alemanya unificada i plenament integrada en les institucions europees, com de fet va succeir anys després de la caiguda del mur de Berlín.
En segon lloc, Schuman va advertir que el Regne Unit només acceptaria unir-se a una Europa integrada quan es veiés obligat pels esdeveniments. Schuman considerava que el Regne Unit no s’identificava plenament amb el nou projecte europeu. Adduïa motius psicològics, culturals i polítics. Per a Schuman, era inconcebible que el govern britànic concedís a un organisme europeu més autoritat que a la mateixa Commonwealth. El vot del Brexit del 2016 i la posterior sortida de Regne Unit de la Unió Europea el 2020 van confirmar el pronòstic de Schuman.
En tercer lloc, Schuman creia que la integració econòmica no era sostenible a llarg termini sense una integració política. La integració política europea exigia una federació d’Estats en el sentit més ampli i noble de la idea. Aquesta federació hauria d’evitar dos greus errors en què incorrerien la majoria dels Estats: l’excessiva burocratització i la tecnocràcia: «la paràlisi administrativa –va dir Schuman– és el perill bàsic que amenaça qualsevol organització supranacional». Per desgràcia, la Unió Europea ha desoït la veu d’un dels seus més destacats fundadors en un punt tan rellevant com aquest, que obstaculitza cada dia més el desenvolupament del projecte europeu.
Amb tot, es pot dir amb satisfacció que la nostra Unió Europea ha superat àmpliament les aspiracions de Schuman i restants fundadors, de la mateixa manera que Estats Units ha depassat les expectatives dels seus visionaris ‘founding fathers’. La història, mestra de vida, mai defrauda.
Rafael Domingo Oslé és catedràtic de Dret romà a laUniversitat de Navarra.
