Per Javier Santacruz, Economista i Analista Financer
Cap del Servei d’Estudis de l’Institut Agrícola
Article publicat a El Economista – 05/10/2022
En una primera aproximació al projecte de Pressupostos Generals de l’Estat per al 2023 es poden extreure tres conclusions amb força senzillesa: a) la despesa no financera augmenta un 7,6% el 2023, per sobre del creixement del PIB nominal (5,9%); b) condueix a la Seguretat Social a un estrès financer molt rellevant amb un dèficit estrictament contributiu per sobre dels 20.000 milions d’euros; i c) el creixement dels ingressos públics és molt inferior al creixement de la despesa total, i així i tot el Govern preveu que el dèficit pressupostari es redueixi fins al 3,9% del PIB.
A l’espera de conèixer els detalls de fons a l’hora d’estimar les xifres d’ingressos i despeses, el Govern Sánchez-Díaz eleva el preu de la política econòmica en un moment en què es requereix no aplicar mesures que puguin suposar un estímul a la inflació, especialment en el segment de rendes mitjanes i altes. Les pujades lineals tant de salaris públics com de pensions, aplicant elements bàsics de teoria econòmica, generaran borses d’estalvi en les rendes més baixes per efecte precaució i per haver patit el cop més gran en termes de poder adquisitiu, mentre que estimularan la propensió al consum de les rendes mitjanes i altes, continuant la tendència dels darrers mesos i durant el 2021 tal com va revelar l’Enquesta de Pressupostos Familiars de l’INE.
Però no només hi ha efectes inflacionistes en les rendes la pujada de les quals decreta el Govern. N’hi ha també a les compres de béns i serveis (11,7%) i dins d’això als capítols on es produeix el gruix de la despesa com sanitat o educació. No és justificable un increment d’aquestes característiques un cop passat la pandèmia, fins i tot tenint en compte l’increment que s’ha produït en els costos de les primeres matèries.
Si a això se suma l’increment pressupostari que hi haurà a les autonomies que sí que tenen competències en les principals partides de despesa, això servirà per fer el fenomen de la inflació permanent.
Un element transcendental a l’anàlisi del Pressupost és que el 2023 serà un any doblement electoral i que el record del votant se situa entre 6 i 8 mesos respecte a la data en què es convoquen els comicis. Obviar la motivació electoral seria menysprear una de les preocupacions bàsiques tant de l’actual Govern com també de l’oposició, per a la qual no resulta senzill aspirar a construir un discurs de moderació de la despesa quan allò que “ven” en una ciutadania exhausta és posar en marxa programes “socials” que en realitat suposen mecanismes de sosteniment de rendes condemnades a l’estancament en termes reals.
Caldrà veure la reacció per part de la Comissió Europea i dels mercats financers a mesura que es vagi executant el Pressupost el 2023 i es vagi apropant la data en què cal tornar a complir els objectius d’estabilitat pressupostària. No és creïble l’escenari de reducció del dèficit públic fins i tot tenint en compte els “windfall revenues” que la inflació està deixant a les arques públiques i que augmentaran el 2023 gràcies a la recaptació extra que deixaran els salts de tram i no aplicació de deduccions de les rendes que s’actualitzaran per IPC.
En definitiva, si cal resumir en un aspecte concret el presentat, fer aquest “pacte de rendes” a la carta i desigual on sí que hi ha els empleats públics i no hi ha els pensionistes, suposa un risc inflacionista que pot costar car a l’economia espanyola.
