Per Javier Santacruz. Economista y Analista Financer- Cap del Servei d’Estudios de L’Institut Agrícola
L’economia espanyola és la que patirà més pèrdues a la UE en un escenari de sequera i augment de temperatura amb danys per al sector agroalimentari.
La pujada intensa de les temperatures aquest estiu, combinada amb una reducció dràstica dels volums de precipitació, ha consolidat una situació de sequera que a diversos punts d’Espanya és particularment alarmant.
Com passa per la pròpia naturalesa d’aquest tipus de fenòmens climatològics, hi ha múltiples precedents al llarg de les dècades passades i ens permet establir certes comparatives per avaluar els efectes econòmics de la sequera .
En termes globals, segons els càlculs realitzats per l’Agència Europea del Medi Ambient, entre el 1980 i el 2017, les pèrdues associades a la sequera i les onades de calor pugen a 103.000 milions d’euros a la Unió Europea, de les quals només la sequera de l’any 2003 suposa 16.760 milions d’euros.
Abans d’aprofundir més en aquesta qüestió, convé tenir en compte que els propers anys està augmentant la probabilitat de tenir amb més freqüència i intensitat episodis consecutius de sequeres i inundacions , per als quals no estem prou preparats. Especialment, els països del sud i oest d’Europa requereixen una preparació especial perquè estan sotmesos ja de base a climes més àrids i secs d’influència mediterrània.
Una sequera cada cop més present i de forma intermitent durant l’any suposa, per una banda, una destrucció permanent del potencial de producció agroalimentària , la qual ha de ser aplicada a curt termini amb un ús més intensiu d’adobs nitrogenats, tractaments fitosanitaris per al control de plagues i regadiu intensiu.
En els casos en què no es pugui intensificar aquestes palanques, l’activitat primària i transformadora s’ha de reconvertir cap a produccions més resistents a la manca de pluviometria , però que en la major part dels casos és un cultiu amb una menor productivitat (en cultius de secà com pastures, farratges, algunes classes d’oleaginoses i altres plantes d’origen tropical que no requereixen gaire aigua).
Diversos articles recents estimen fins a un 10% la caiguda de la producció agrícola sota un escenari d’increment de temperatures de 4ºC ( Naumann et al., Nature Climate Change , 2021). Tot i així, no estem parlant d’un futurible més o menys probable, sinó d’una realitat que s’ha avançat. No estem parlant d’un futurible més o menys probable, sinó d’una realitat que s’ha avançat.
Així, la manca de preparació dels sistemes de cultiu predominants a Espanya, de més incentius a la innovació en les tècniques i l’absència d’un marc institucional favorable (no hi ha coordinació i connexió entre els mercats locals, múltiples asimetries i regulació contradictòria i dispar ), porten inexorablement a la sobreexplotació dels recursos especialment tensionats com és el cas de l’aigua i les terres de qualitat.
Precisament, per altra banda, la matèria primera més malmesa és l’aigua . L’absència d’una visió basada veritablement en el cicle integral porta els reguladors i grups de pressió a plantejar qüestions absurdes com l’enfrontament entre l’ús per a reg, per a ús industrial i per a consum humà, arribant fins i tot a l’extrem delirant com el que ha passat aquest estiu amb la manca de gel als lineals d’alimentació.
Atès que l’aigua es governa d’almenys 1.700 formes diferents sense una mínima integració i coordinació entre si (és el nombre aproximat d’ens que tenen competències en matèria d’aigües en baixa, alta, captació, distribució, tractament i sanejament), el resultat no pot ser altre que el mateix de sempre: davant d’una sequera, s’opta pels talls de subministrament sense coherència ni consistència. Davant d’una sequera, s’opta pels talls de subministrament sense coherència ni consistència
Aquesta és la realitat que fa a Espanya particularment vulnerable davant de sequeres prolongades , continuant en els llocs capdavanters dels costos econòmics a nivell europeu.
Prenent els càlculs realitzats en un estudi realitzat pel JRC de la Comissió Europea ( Joint Research Centre) el 2020, una sequera continuada en el temps associada a un increment de 3ºC de la temperatura mitjana provocarà pèrdues anuals de 9.000 milions a la Unió Europea , dels quals Espanya seria el país que més patiria aquesta situació (1.500 milions), seguida d’Itàlia (1.400 milions) i de França (1.200 milions).
Prenent l’escenari més optimista, la major part de l’impacte seria al sector agroalimentari (en concordança amb les dades de Nature Climate Change, 39% del total de l’impacte), a què se sumen els sectors d’energia (22% del total) i aigua urbana (9%).
Els tres sectors porten al mateix lloc: l?impacte sobre l?oferta d?aigua dolça. En el primer dels casos per la disponibilitat per a irrigació, al segon per a la generació hidroelèctrica i al tercer directament per al consum humà i animal.
És urgent, doncs, dissenyar i executar una política d’Estat encaminada a corregir la fragilitat (que no resiliència , terme mal traduït i completament imprecís) de l’agricultura i l’aigua a Espanya davant l’extensió de fenòmens climatològics extrems.
Això comença per enumerar les inversions públiques i privades necessàries en infraestructures hídriques, coordinació i connexió de mercats i la reconversió de polítiques agrícoles que fins ara s’han mogut en un marc d’agricultura gairebé idíl·lica com es pretenia plantejar des de la Comissió Europea amb guies polítiques com les Estratègies ‘del camp a la taula’ i ‘de la biodiversitat’.
Cal fer un aprofitament intensiu dels recursos que tenim, començant pel sector forestal (per què el Govern Sánchez-Díaz margina la cogeneració i els biofuels amb el que està passant?) i acabant pel que històricament han estat problemes i que avui, gràcies a la tecnologia existent, són part de la solució: la depuració d’aigües per obtenir aigua regenerada i la gestió dels residus urbans.
Finalment, un altre element que no es pot deixar al marge és la gestió dels riscos en dos vessants: la inconsistència de la política mediambiental amb la neteja dels boscos per evitar incendis i la reforma de les assegurances agràries.
Un sistema d’ assegurances agràries com l’actual que hauria d’haver avançat més els darrers anys per instrumentar cobertures a preus raonables (és a dir, amb un grau de suport limitat per part de l’Administració). Entre el 1980 i el 2017 només el 12% de les pèrdues ocasionades per fenòmens climatològics extrems estaven assegurades, havent d’emprar en reiterades ocasions els fons de contingència tant de l’Administració Central com de les comunitats autònomes
Article publicat a La Drecera 194 – agost 2022 i a El Español
