PROTEGIR LA NATURA NO POT SIGNIFICAR -EN CAP CAS- POSAR EN RISC EL TERRITORI QUE LA SOSTÉ
LA CONSERVACIÓ HA D’ASSUMIR-NE EL COST
En els darrers anys, la planificació ambiental i la conservació dels espais naturals han experimentat un desenvolupament exponencial amb l’aprovació de nous plans de protecció del medi natural, plans de gestió d’espais protegits i altres figures de planejament territorial que pretenen contribuir a preservar la biodiversitat del territori. Tanmateix, això no ha estat exempt de tensions amb altres àmbits igualment rellevants, com és el de la gestió forestal sostenible, l’agricultura i la ramaderia.
Un dels punts crítics d’aquesta interacció és l’afectació sobre els Instruments d’Ordenació Forestal (IOF) , que constitueixen l’eina bàsica de planificació de les finques forestals a mitjà i llarg termini. Aquests instruments, aprovats per l’Administració després d’un procés tècnic i administratiu rigorós, defineixen actuacions, aprofitaments i inversions amb horitzons temporals que poden arribar als 20 o fins i tot 30 anys.
La preservació del medi natural és un objectiu compartit. Ningú del sector forestal, agrari o ramader discuteix la necessitat de conservar la biodiversitat o determinats ecosistemes. De fet, sense el món rural res no hauria arribat fins avui dia. Ara bé, una cosa és compartir l’objectiu i una altra molt diferent és assumir-ne, en solitari, totes les conseqüències.
En els darrers anys, s’ha consolidat una dinàmica preocupant: l’aprovació de noves figures de protecció ambiental —plans de gestió, espais naturals protegits, declaracions de zones ZEPA— que imposen restriccions severes sobre activitats preexistents. Activitats que, en molts casos, no només eren legals, sinó que havien estat prèviament autoritzades, planificades o, fins i tot, incentivades per la mateixa Administració.
UN CANVI DE REGLES SENSE GARATIES
El problema sorgeix quan, amb posterioritat a l’aprovació d’un IOF vigent, s’aproven figures de protecció ambiental que introdueixen limitacions o prohibicions sobre les actuacions previstes. Aquestes restriccions poden ser parcials o totals, com en el cas de les anomenades zones d’evolució natural, on es pot prohibir qualsevol intervenció de manera indefinida.
Aquesta situació genera una ruptura evident amb diversos principis bàsics de l’ordenament jurídic i de la relació entre Administració i ciutadania:
- Es trenca la seguretat jurídica, ja que es modifiquen les condicions sota les quals es van aprovar els plans.
- Confiança legítima, perquè els titulars forestals havien planificat inversions i gestió basant-se en decisions administratives fermes.
- Bona fe i coherència administrativa, en tant que l’Administració altera substancialment una situació que ella mateixa havia validat.
- Es desincentiva la continuïtat de les explotacions.
- Es destrueix el valor patrimonial i empresarial.
El resultat és una afectació directa sobre l’activitat econòmica forestal, però també sobre la pròpia gestió del territori, amb possibles conseqüències en matèria de prevenció d’incendis, sanitat forestal o serveis ecosistèmics.
UN PROBLEMA QU EVA MÉS ENLLÀ DEL SECTOR FORESTAL
Aquest patró no és exclusiu del món forestal. Es repeteix amb intensitat creixent en l’àmbit agrari i ramader.
Moltes explotacions veuen condicionades les pràctiques de conreu, limitades les possibilitats de regadiu o restringides les càrregues ramaderes.
En altres casos, les noves regulacions impedeixen incorporar innovacions productives ja habituals – com ara hivernacles -, obligant a treballar amb esquemes propis de dècades enrere i generant una pèrdua de competitivitat difícilment reversible.
No parlem de noves activitats que s’han d’adaptar a noves normes. Parlem de restriccions sobrevingudes sobre activitats consolidades, amb impactes econòmics directes i, sovint, molt significatius, causats per canvis unilaterals aprovats per l’Administració.
Aquesta realitat ja s’estén com una taca d’oli en zones clau del país —Segarra-Garrigues, Plana de Lleida, Delta de l’Ebre, Baix Llobregat— i afecta de manera creixent el conjunt del sector agropecuari, sigui directament o indirectament (incendis, danys de la fauna, etc.)
LA VESSANT ECONÒMICA DEL PERJUDICI
Les restriccions no només impliquen la impossibilitat d’executar actuacions: generen pèrdues econòmiques reals que cal reconèixer, entre les quals destaquen:
En l’àmbit forestal, això inclou:
- Inversions ja realitzades en redacció i execució dels plans.
- Inversions en infraestructures forestals (camins, pistes, punts d’aigua).
- Ingressos previstos per aprofitaments de fusta, biomassa o suro.
- Rendiments associats a altres usos del bosc (pastures, caça, productes no fusters).
- Costos derivats de la manca de gestió (increment del risc d’incendi o de plagues).
- Pèrdua del valor patrimonial.
A tot això cal afegir, en l’àmbit agrari, les limitacions productives, la pèrdua de rendiment i, en molts casos, els danys associats a la fauna o a l’abandonament del medi.
Cal recordar que el sector forestal, en particular, treballa amb cicles llargs i amb una elevada dependència de la planificació. Això fa que qualsevol alteració sobrevinguda tingui un impacte especialment intens i sovint irreversible.
EL DESEQUILIBRI ÉS EVIDENT
La societat demana més protecció ambiental, però el cost d’aquesta protecció recau de manera desproporcionada sobre els qui viuen i treballen al territori per a, en darrer terme, posar en risc allò que es vol protegir. Perquè un territori abandonat no és un territori més bé conservat.
INDEMNITZAR NO ÉS OPCIONAL
Davant d’aquesta realitat, cal dir-ho clar: quan una decisió pública genera un perjudici individualitzat i quantificable, la indemnització no és una opció, és una obligació.
No es tracta d’anar contra el medi natural, sinó de fer-lo compatible amb la viabilitat econòmica del sector primari i aportar-li seguretat jurídica, tant a les activitats com a les inversions. I això només és possible si s’estableixen mecanismes clars, objectius i efectius de compensació.
SENSE MÓN RURAL NO HI HA CONSERVACIÓ
Hi ha una idea que cal desterrar: la que contraposa conservació i activitat econòmica. La realitat és just la contrària. Sense gestió, sense activitat agrària, sense silvicultura i sense ramaderia, el territori es degrada, s’homogeneïtza i esdevé vulnerable. El món rural no és el problema. És justament l’activitat agropecuària i silvícola la part essencial de la solució.
Per això, si volem polítiques ambientals efectives, aquestes han de construir-se amb el territori, no contra el territori. I això implica assumir que la conservació té un cost, no pot recaure exclusivament sobre aquells que han fet possible preservar els espais fins avui en dia.
UN CANVI DE MODEL NECESSARI
El debat està en com s’està protegint i qui n’assumeix les conseqüències.
Mantenir un model basat en la restricció sense indemnització només genera conflicte, desafecció i, a la llarga, ineficiència. En canvi, avançar cap a un model on l’Administració assumeixi el seu paper indemnitzador és una condició imprescindible per garantir tant la conservació com la continuïtat del món rural.
