Ens trobem a les portes d’una nova reforma de la Política Agrària Comuna (PAC), i, una vegada més, s’albiren tendències cap a la retallada pressupostària i la renacionalització de les polítiques agràries.
El passat mes de desembre, el Sr. Daniel Calleja —director de la Representació de la Comissió Europea a Espanya— advertia, en el marc del Fòrum Nova Economia, que la Unió Europea s’enfronta a un risc existencial si no assoleix l’autonomia industrial i energètica en els pròxims cinc anys. Ho feia assenyalant la necessitat de deixar de subcontractar àmbits estratègics com la defensa o els recursos essencials a potències externes.
En la mateixa línia, i citant la presidenta Ursula von der Leyen, remarcava que la competitivitat ja no és una opció, sinó una condició de supervivència: «Els qui es quedin aturats quedaran enrere; els qui no siguin competitius esdevindran dependents».
Els esdeveniments recents han tornat a evidenciar una realitat incòmoda, però persistent: els sectors que es desatenen, o que veuen sistemàticament compromesa la seva viabilitat per acords comercials asimètrics o per normatives internes que no s’exigeixen amb la mateixa rigorositat als productes importats, acaben desapareixent o deslocalitzant-se.
Els exemples són nombrosos i recents: avui parlem de la indústria de defensa, de l’energia o dels fertilitzants; ahir eren els semiconductors, les mascaretes, els minerals crítics, els panells fotovoltaics o les bateries. De fet, la mateixa Comissió Europea va identificar l’any 2021 fins a 137 productes vinculats a ecosistemes sensibles.
Tanmateix, malgrat la rellevància creixent d’aquests sectors, el cas més antic i paradigmàtic continua sent el sector agroalimentari.
Ens trobem a les portes d’una nova reforma de la Política Agrària Comuna (PAC), i, una vegada més, s’albiren tendències cap a la retallada pressupostària i la renacionalització de les polítiques agràries. El rerefons és clar: la creixent pressió sobre els fons comunitaris, en un context d’elevat endeutament a la Unió Europea i amb un nombre cada cop més gran de sectors que en reclamen una part.
En aquest context, cal recuperar i reivindicar el concepte de sobirania productiva, que no s’ha de confondre amb el de sobirania alimentària o seguretat alimentària, termes sovint utilitzats indistintament en el debat europeu.
La sobirania productiva implica establir els mecanismes necessaris per garantir que la Unió Europea manté una capacitat suficient de producció d’aliments per abastir la seva població, especialment pel que fa als productes bàsics. Durant la pandèmia, aquest principi semblava àmpliament assumit.
Ara bé, es tracta d’un concepte exigent i, en certa manera, disruptiu. No es limita a preservar superfície agrària, sinó que requereix assegurar el desenvolupament tecnològic, la inversió continuada i el relleu generacional i empresarial. Sense aquests elements, emergeixen problemes ben coneguts: envelliment del sector, manca d’inversió i pèrdua de competitivitat.
Per contra, el concepte de seguretat alimentària —tal com sovint s’interpreta en l’àmbit europeu— se centra essencialment a garantir l’abastament dels mercats a preus assequibles per al consumidor, amb l’objectiu de no tensionar els índexs d’inflació. En aquest enfocament, l’origen dels productes esdevé secundari, i no sempre es garanteix que compleixin els mateixos estàndards que s’exigeixen als productors europeus.
Aquesta ambigüitat es veu reforçada pel fet que el terme “seguretat alimentària” s’utilitza amb significats diversos segons el context: per a alguns països, fa referència a la seguretat de subministrament; per a d’altres, incorpora també la dimensió sanitària i de qualitat dels aliments.
A la pràctica, però, aquest principi es tradueix sovint en normatives sanitàries molt exigents dins de la Unió Europea que no sempre s’apliquen amb la mateixa intensitat als productes importats, sigui per manca de reciprocitat o per limitacions en la capacitat de control.
Paral·lelament, la Unió Europea continua sent una potència exportadora en diversos sectors, també en alguns segments agroalimentaris. Davant les tensions comercials recents amb els Estats Units, la Comissió Europea ha accelerat la signatura d’acords que feia anys que estaven encallats, com els de Mercosur, el Marroc, l’Índia o Austràlia.
Aquests acords tindran, sens dubte, impactes desiguals en el sector agropecuari europeu. En alguns casos, exigiran reforçar els controls i impulsar decididament la competitivitat dels sectors afectats; en d’altres, poden representar oportunitats per a l’exportació de productes transformats i l’obertura de nous mercats.
Tanmateix, si Europa vol mantenir aquesta política comercial oberta, no pot continuar cometent els mateixos errors. És imprescindible abordar de manera decidida la sobirania productiva dels sectors clau de l’economia, i en aquest sentit el sector agroalimentari ha de tenir un paper central, al mateix nivell que l’energètic o l’industrial.
La proposta de renacionalitzar la PAC, obligant els estats membres a complementar-la amb recursos propis, comporta riscos evidents. Generaria diferències significatives entre països, ja que aquells amb més capacitat fiscal podrien oferir un suport més gran als seus productors, trencant així l’equilibri competitiu i el principi de mercat únic europeu.
Per això, és fonamental que les institucions europees garanteixin que els fons del Marc Financer Plurianual 2028-2034 es distribueixen de manera equitativa, simètrica i proporcional entre els estats membres, minimitzant les distorsions derivades de les ajudes nacionals.
En definitiva, la Unió Europea faria bé d’adoptar plenament el principi de sobirania productiva en el sector agroalimentari, tal com ja comença a fer en àmbits com l’energètic o el de la defensa. Els acords comercials recents i el context geopolític així ho exigeixen si no es vol comprometre el futur de sectors estratègics per a l’economia europea i, especialment, per al desenvolupament del món rural.
