Skip to main content

I si talem 270.000 hectàrees de bosc i resulta que millorem el Medi?

Pot semblar provocador i agosarat, però se’ns dubte és una proposta raonada que neix de l’estudi de l’informe de l’Estat de la Natura a Catalunya 2020 publicat el passat més de juny per la Conselleria d’Acció Climàtica.

Segons les dades de l’estudi, a Catalunya en els darrers 20 anys (1997-2017), s’han produït els següents canvis substancials en els usos del sòl:

Sol d’us agrari: 90.090 ha

Sol d’us forestal:+ 270.807 ha i 746.289 ha “sense canvi”

Sol d’us urbà: + 80.233 ha

És evident que Catalunya no ha guanyat terreny al mar per la qual cosa cal aclarir que bona part de la superfície forestal s’ha guanyat no només a expeses de sòl agrari que ha quedat en desús, sinó també de molta superfície antigament dedicada a activitats de pastura.

La dada (1.107.283 ha totals), tot i ser rellevant i procedir del CREAF i el mapa de Cobertes i Usos del Sol, possiblement tingui que revisar-se a l’alça, ja que amb les mateixes dades la web de l’Observatori Forestal (depenent del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya) ens apunta que la superfície arbrada de bosc a Catalunya son 1.331.906 ha i això ja suposaria un biaix de més del 15%

L’informe, també indica que hi ha 746.289 ha forestals “Sense Canvi” … Res més lluny de la realitat ja que si una cosa s’ha modificat els darrers 20 anys és la quantitat de biomassa que s’acumula a les nostres forests, arribant a nivells de risc que superen les possibilitats d’extinció amb mitjans aeris en moltes zones.

Novament un informe oficial*, aquest cop de l’Oficina de Canvi Climàtic ens indica que els boscos han augmentat en un 24% la seva densitat els darrers 25 anys arribant a una mitjana de 843 peus/ha.

Ara tenim un 73% més de biomassa aèria acumulada i 54% més d’àrea basal.

Segons l’Observatori Forestal a Catalunya el 68.30% de la superfície forestal no està planificada, un fet que apunta a un dèficit rellevant en la gestió i un fet que afavoreix aquest increment de la superfície forestal i de la biomassa forestal acumulada dels darrers 20 anys.

Les causes de la manca d’activitat

Apuntaríem els sospitosos habituals, nul·la o baixa rendibilitat, despoblament, manca de ma d’obra qualificada i molt especialment una legislacióque sovint dificulta qualsevol activitat al medi natural tant per les prohibicions com pels sobrecostos que genera, com pels creuaments normatius que tot sovint creen contradiccions burocràtiques i terminis impossibles.

Les conseqüències de no fer res i promoure “l’evolució natural”

Primerament, estarien les socials, ja que es genera un cercle viciós on la disminució de l’activitat industrial i econòmica a les zones rurals és una de les principals causes del despoblament i pèrdua de ma d’obra qualificada.

En segon lloc, i de forma molt rellevant, tenim la pèrdua d’oportunitats derivada de manca de gestió de les nostres forests. En aquest cas és molt interessant veure com s’encara aquesta qüestió en d’altres països europeus.

Descobrim que, tot i que els incendis i els recursos públics associats a evitar-los per a molts d’altres països és un tema menor, no succeeix el mateix amb la gestió forestal i del seu ecosistema.

A la major part del nord d’Europa les taxes d’aprofitament del bosc són molt més elevades, i entre d’altres coses perquè mai s’ha perdut l’aprofitament per fusta de construcció i per al seu ús energètic renovable. Tenen de fet el concepte de Bioeconomia molt arrelat al seu ADN.

Ara be, la rendibilitat del bosc també és escassa i cerquen de forma conjunta nous desenvolupaments industrials per esdevenir proveïdors de matèries primeres industrials substitutes del plàstic i altres materials provinents d’hidrocarburs fòssils.

No són noves les noticies que ens parlen de biorefineries per crear bioplàstics, dissolvents i d’altres components químics d’utilitat per a la industria, a l’igual que l’impuls decidit a la fabricació de teixits a partir de cel·lulosa (aspiren a la substitució del polièster) amb l’aplicació de noves tecnologies de baix consum d’aigua. Aquests serien de fet, alguns dels exemples més punters que en tot cas sempre tenen en comú l’aposta decidida dels seus governants per l’impuls de l’activitat econòmica a les zones rurals i forestals i per la cerca constant de sinergies amb la resta de sectors industrials.

A Catalunya tenim el potencial per assolir totes aquestes sinergies i desenvolupaments. De fet, les nostres reserves de biomassa haurien de suposar una oportunitat immillorable per a l’atracció de talent i nous desenvolupaments industrials, però ens manca la voluntat decidida d’abordar els canvis legislatius necessaris per fer-ho possible i la valentia de reconèixer que potser si talem més de 200.000 ha i ens decidim a gestionar de forma decidida la biomassa de les zones protegides en realitat estem millorant el medi natural i alhora contribuint a tenir un món rural molt més actiu econòmicament i socialment.

En darrer lloc, també tenim les conseqüències associades a la biodiversitat que es vol preservar i que de retruc també en resulta directament malmesa, i en aquest sentit cal ser curós amb les múltiples vessants de la qüestió que cal analitzar:

  1. No hi ha major pèrdua de biodiversitat que la derivada dels incendis catastròfics, i en aquest sentit tota acció que disminueixi el risc cal ser avaluada com una millora pel medi natural. La inversió infinita en mitjans d’extinció és inviable i cal emprendre accions decidides per reduir l’excés de biomassa que acumulen les masses forestals a Catalunya.
  2. L’increment constant de les masses forestals, tant en dimensió, com en densitat i envergadura, particularment a les àrees de capçalera dels rius, comporta que molts recursos hídrics no arribin com abans als nostres pantans, afavorint l’escassetat de recursos hídrics a les poblacions i als ecosistemes naturals.

Aquest fet, juntament amb períodes de reducció de precipitacions i l’increment poblacional de la zona costanera comporta una major pressió sobre els recursos hídrics que, malauradament, es tradueix també en una major pressió sobre els sectors urbans, industrials i agroalimentaris, i que avui cobrim parcialment amb una dessalinització amb un alt cost energètic associat, i una pressió a l’alça sobre el cost del cicle de l’aigua.

  • La pèrdua d’espais oberts, – atès les 270.000 ha de bosc han sortit d’espais majoritàriament oberts com ara pastures i conreus – , són de fet els “habitats en declivi” i de la mateixa forma les especies que s’hi associen. En aquest sentit, el resultat de la manca d’aquests espais oberts per especies com l’Àliga Cuabarrada, ocasiona que recorri als espais alternatius que hi pot trobar com ara el que queda desprès d’un incendi (ho recull l’informe de la Generalitat), però també altres àrees noves o en indrets menys propicis on cal desenvolupar projectes que es veuen inevitablement paralitzats o retardats.
  • Un punt controvertit és la pèrdua de pol·linitzadors (principalment papallones) que indica l’informe tot apuntant com a principal causa l’increment de l’ús de productes plaguicides.
  • Cal indicar que aquesta davallada també està directament associada a la pèrdua de habitats, particularment pastures i zones agrícoles … i en aquest sentit el balanç catastrofista que tot sovint s’esgrimeix en relació a la major adquisició i us de productes fitosanitaris no respondria a la realitat. Cal saber que els productes emprats a dia d’avui són en regla general molt més específics i menys tòxics, i requereixen tot sovint de més aplicacions donat que per regla general no són tan efectius com molts dels productes que a dia d’avui estan prohibits, però que resultaven extremadament eficaços vers les plagues.
  • Addicionalment podem afegir que el 10% de la superfície cultivada a Catalunya és ecològica, per el que amb les xifres a la mà, manca de tot sentit imputar la baixada de biodiversitat a l’ús actual dels fitosanitaris en detriment de la pèrdua progressiva de la superfície de agrària i de pastura.

Propostes de futur

A dia d’avui, s’ha fet evident que cal impulsar de forma decidida la col·laboració públic-privat si es vol incentivar els usos de la forest i revertir la situació actual, que any rere any empitjora.

En aquests moments els productes del bosc s’han revaloritzat força, – fruit de la guerra amb Ucraïna –, però a casa nostra ni tan sols tenim suficient gent formada per treballar al bosc. Es tracta d’un clar nínxol d’ocupació que a més té el potencial d’incidir sobre el despoblament.

Cal aplicar-hi polítiques actives d’ocupació juntament amb un pla per al reassentament de la població a les zones rurals, on paradoxalment sovint no hi ha ni habitatges disponibles.

Alhora, és de vital importància una política de foment i captació industrial per als nous desenvolupaments que impulsa la Bioeconomia. Entre d’altres, i a banda dels sectors de la fusta i construcció, cal apostar pel desenvolupament de línies de biorefinat i bioproductes que a Catalunya suposin no només un nou impuls a l’economia rural, sinó també un factor de guany de competitivitat per a la resta d’indústries que depenen d’aquestes matèries primeres, al temps que ara sí, ens preocupem d’impactar en el medi tot millorant-lo.

Article publicat a la Drecera 194 juliol – agost 2022