Skip to main content

Per Baldiri Ros, President de l’Institut Agrícola

Article publicat a La Vanguardia del 14 de març de 2022

 

La famosa frase pronunciada per Carville , l’assessor de campanya de Bill Clinton el 1992 (“és l’economia, estúpid”), pot aplicar-se plenament actualment canviant “economia” per “sobirania productiva”, no només en l’àmbit agroalimentari sinó en altres vitals com l’energètic o el de la seguretat i la defensa, entre d’altres.

La invasió russa d’Ucraïna suposa un cop molt dur als plans de la Comissió Europea de convertir la UE en un “jardí” des del punt de vista agroalimentari, obligant a reposicionar al mapa públic temes que fins ara eren tabú: des de la importació de llavors i cereals de països que utilitzen la modificació genètica de manera massiva, fins a la petició expressa de la representació italiana de suspendre l’entrada en vigor de la nova PAC el 2023, passant per una modificació substancial de l’Estratègia “del camp a la taula” pel que fa a la promoció de mètodes agro que suposin una reducció substancial dels rendiments per hectàrea dels cultius.

Si bé hi ha certs elements capitals que ara esdevenen més importants si és possible al Pacte Verd Europeu com són l’augment de la capacitat instal·lada renovable, la diversificació de fonts d’energia, la reconversió de les indústries més dependents dels combustibles fòssils o la reducció d’empremta de carboni i hídrica, hi ha molts altres que han de quedar guardats al calaix. És el cas de la desaparició de tecnologies netes, eliminació de capacitat de producció en determinats territoris per reconversió a agricultura ecològica o l’aranzel de carboni a la frontera, cosa que té un impacte especial en sectors dels quals som dependents com la fabricació de fertilitzants i adobs, de la qual Rússia és un dels principals productors.

Per això, cal blindar l’actual sobirania productiva en la matèria agroalimentària, expressada en un saldo per compte corrent positiu els deu primers mesos del 2021 de 57.500 milions d’euros, un 14% més que en el mateix període del 2020, amb un creixement molt notable de les exportacions (7% anual) davant de les importacions (4% anual). En el cas d’Espanya, la situació és més favorable gràcies a un superàvit acumulat de més de 17.000 milions d’euros de manera constant els darrers anys.

Per aconseguir aquest objectiu, és imprescindible establir polítiques que afavoreixin l’augment de la producció agregada agroalimentària, mecanismes d’articulació dels mercats interns (eliminar barreres fiscals, reguladores, fitosanitàries o mediambientals, creant regles comunes i homogènies) i una política de diversificació activa en importacions estratègiques com és el cas de la pràctica totalitat del sector oleaginós (el dèficit comercial en gira-sol, soja i palmell és de més de 5.000 milions d’euros fins a l’octubre), cafè i cacau amb un dèficit comercial conjunt de 8.300 milions d’euros i la necessitat de reforçar la producció de fertilitzants on el pes de la producció europea és baixíssima respecte al total global: només el 9% del nitrogen, el 3% dels fosfats o el 8% de la potassa.

Amb els punts forts que Europa té en matèria agroalimentària, cal encarar els punts febles de manera urgent i sense dogmatismes. És possible una producció sostenible d’aquests productes per dotar Europa d’un marge de maniobra més gran en oleaginoses, cereals (especialment en la interconnexió de mercats locals i provincials a Europa aïllats i amb rendiments molt baixos per hectàrea en cereals per a la producció de pinsos animals ) i, alhora, per a una producció sostenible de biocombustibles avançats on s’han marcat objectius ambiciosos en els darrers anys.

En suma, bé es pot utilitzar en la conjuntura actual la famosa frase “ens recordem de Santa Bàrbara només quan trona”. La importància de la sobirania productiva agroalimentària només apareix en comptades ocasions i exclusivament quan es produeixen amenaces rellevants en el subministrament de primeres matèries alimentàries importades de tercers països. Aquest és el cas a què ens enfrontem, enmig d’un conflicte geopolític a gran escala que ens compromet no només el subministrament energètic sinó també una part substancial del subministrament de cereals, ja que el 30% del trànsit internacional passa pel front rus- ucraïnès.