«Una explotació sostenible i racional de la biomassa forestal redueix considerablement el risc d’incendis»
Javier Santacruz, Economista y Analista Financier. Cap del Servei d’Estudios de l’Institut Agrícola
Publicat a THE OBJECTIVE
Si el que es pretén és mitigar i adaptar l’entorn natural i la pròpia activitat econòmica a un escenari de temperatures més extremes, major volatilitat en el clima, menors volums de precipitació i reducció de la qualitat de l’aire, estem anant justament en la direcció contrària. Més enllà dels debats conceptuals sobre el canvi climàtic, una cosa sobre la qual governa una espècie de ‘llei pendular’ atenent la facilitat per generar eslògans extrems, la política que es ve aplicant des de fa anys amb la principal riquesa natural que té Espanya (la superfície forestal) és un desastre sense pal·liatius.
Només en determinades ocasions i moments de l’any és quan aquest tema apareix en primera plana dels mitjans de comunicació. El 2023 ha tornat a ser Canàries (igual que el 2019) i, més concretament, l’illa de Tenerife la que està patint un incendi de grans dimensions, comparable al del 2019 a l’illa de Gran Canària. Com és habitual, la discussió al voltant de l’incendi es compon de tres elements coneguts (i comuns): la insuficiència o no dels mitjans d’extinció, la vulnerabilitat davant canvis en les condicions climatològiques i si l’incendi ha estat provocat o no.
No es tracta d’invertir més enllà de l’estrictament necessari en parcs de bombers i mitjans per extingir incendis. Tampoc en vigilància sobre una superfície gegantina, la qual cosa el converteix en un exercici sense cap sentit i racionalitat, atès que la probabilitat que qualsevol negligència humana, acció conscient o inconscient o simplement algun element natural pugui desencadenar un incendi sempre existeix. Al contrari: la prioritat màxima ha de ser prevenir i acotar els incendis mitjançant una gestió adequada, controlant el creixement de les masses forestals, evitant l’envelliment dels boscos que s’acaben convertint en combustible pastura de les flames i trobant noves cadenes de valor amb el que avui multiplica el risc de virulència d’un incendi.
Es tracta, en el fons, d’articular una estratègia més intel·ligent que, a més, maximitza la fixació de CO2 fent eficient l’única activitat (juntament amb el guaret i el canvi d’ús de terres) que és estalviadora neta de gasos contaminants. Per poder canviar, cal trobar-li un sentit econòmic. I aquest es troba en la valorització dels productes i subproductes que s’obtenen del bosc, a través d’ un mercat potent i atractiu esdevinguí l’aprofitament forestal en una activitat econòmica rendible i complementària a d’ altres més properes en l’ àmbit agrícola o ramader.
«Una explotació sostenible i racional de la biomassa forestal permet obtenir una font de riquesa estable i recurrent en el temps, a més de reduir considerablement el risc d’incendis que cada any de mitjana es porta gairebé 100.000 hectàrees»
Espanya és el tercer país d’Europa amb més volum de massa forestal darrere de Suècia i Finlàndia. No obstant això, Espanya és el vuitè en aprofitament de la fusta quedant-se cada any en el mont de l’ordre de 30 a 40 milions de m3/any de fusta i biomassa que fins ara serveix, en la seva major part, com a combustible per al foc i que sota aquesta nova òptica poden tenir una utilitat rellevant.
Tant per part de les administracions com per part dels propietaris privats, una gestió sostenible del bosc no ha de ser vista com un somriure de recursos econòmics que no puguin ser recuperables. En un país que té un important dèficit comercial per les importacions d’energia, precisament, la gestió forestal sostenible és una font important de biomassa convertible en energia gestionable, més neta, menys contaminant i reductora del rebuig dels recursos naturals. Una explotació sostenible i racional de la biomassa forestal permet obtenir una font de riquesa estable i recurrent en el temps, a més de reduir considerablement el risc d’incendis que cada any de mitjana es porta gairebé 100.000 hectàrees.
En aquest sentit, cal dividir entre dos tipus de gestió: d’una banda, un pla de gestió dels espais protegits comú a les diferents figures existents tant per les Directives Aus i Hàbitats com les creades sota figures normatives nacional i autonòmiques. Els plans de gestió obliguen els seus responsables a retre comptes tant en quantitat com en qualitat de biodiversitat, i s’ha d’acaronar un dels vicis existents en l’actualitat que és parlar i actuar en nom del medi ambient, però sense oferir cap tipus de resultat tangible i auditable.
I, d’altra banda, en el cas de les propietats privada i comunal, estendre una figura de gestió com és el pla tècnic de gestió i millora forestal que, un cop aprovat, ha de tenir garantia de poder ser executat (ha de ser com a drets de tala refrendats per l’Administració), i com a tals s’han de poder comercialitzar a tercers de manera que el propietari es beneficiï de la venda amb seguretat jurídica dels drets de tala, al mateix temps que les empreses gestores de biomassa i forestals aconsegueixen estabilitat en la càrrega de treball a mitjà termini (cosa que els permetria invertir en maquinària).
