“El futur no es construirà amb la força, ni tan sols amb afany de conquesta sinó mitjançant l’aplicació del mètode democràtic, l’esperit de consens constructiu i el respecte a la llibertat”
Alcide De Gasperi va ser un polític italià, a qui –jun-tament amb Konrad Adenauer, Robert Schuman i Jean Monnet– se’l considera com a «pare d’Europa», ja que va contribuir decisivament en la creació de les Comunitats Europees.
De 1945 a 1953, en els seus papers com a primer ministre italià i ministre d’Afers Exteriors, Alcide De Gasperi va forjar el camí del destí del país en els anys de postguerra.
Va néixer a la regió del Trentino-Alto Adige (Tirol del Sud) que, fins al 1918, va pertànyer a Àustria. Jun-tament amb altres estadistes excepcionals del seu temps, va fer campanya activa per la unitat europea. Les seves experiències de feixisme i guerra -va ser empresonat entre 1927 i 1929 abans de trobar asil al Vaticà- el van portar a la convicció que només la unió d’Europa podria evitar que es repetís.
Va promoure iniciatives destinades a la fusió d’Europa occidental, treballant en la realització del Pla Marshall i creant estrets vincles econòmics amb altres països europeus, en particular França. A més, va donar suport al Pla Schuman per a la fundació de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, i va ajudar a desenvo-lupar la idea de la política de defensa europea comuna.
PRIMERS ANYS
Alcide De Gasperi va nèixer el 3 d’abril de 1881. El seu pare era un policia amb pocs mitjans. Va créixer a la regió de Trento que, en aquell moment, era una de les zones de parla italiana dins de la gran agrupació multi-nacional i multicultural de nacions i pobles de l’Imperi austrohongarès. Com no hi havia universitats italianes a les quals pogués assistir amb una beca d’estudis, va anar a Viena el 1900 per estudiar filologia. Allà es va convertir en un actiu en el moviment estudiantil catòlic. Va ser durant aquests anys d’estudiant que va poder perfeccionar les habilitats mediadores que més tard esdevindrien tan essencials durant els seus anys políticament actius. Quan es va graduar el 1905, va tornar a Trentino, on es va convertir en reporter del diari La Voce Cattolica. En aquest moment també es va convertir en políticament actiu a la Unione Politica Popolare del Trentino i va ser elegit el 1911 per repre-sentar Trentino, a la Cambra de Representants austrí-aca. Va utilitzar aquesta posició per fer campanya per la millora dels drets de la minoria italiana.
EXPERIÈNCIES DE LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL I LA ‘IDEE RICOSTRUTTIVE’
Tot i que De Gasperi es va mantenir políticament neu-tral durant la Primera Guerra Mundial, simpatitzava amb els esforços del Vaticà per posar fi a la guerra. Quan va acabar la Primera Guerra Mundial el 1918, la regió natal de De Gasperi va passar a formar part d’Itàlia. Un any més tard, va cofundar el Partit Popular Italià (Partito Popolare Italiano – PPI) i es va convertir en un dels seus parlamentaris el 1921. A mesura que els poders feixistes al govern italià sota el lideratge de Mussolini creixien en força, utilitzant obertament la violència i la intimidació contra el PPI, el partit va ser il·legalitzat i dissolt el 1926. El mateix De Gasperi va ser detingut el 1927 i condemnat a quatre anys de presó. Amb l’ajuda del Vaticà va ser alliberat després de 18 mesos. Se li va donar asil dins dels murs del Vaticà, on va treballar durant 14 anys com a bibliote-cari.
Durant la Segona Guerra Mundial va escriure La Idee ricostruttiva (Idees per a la reconstrucció) que formaria el manifest del Partit Demòcrata Cristià, fundat secretament el 1943. Després del col·lapse del feixisme, De Gasperi es va posar al capdavant del partit i va servir com a primer ministre de 1945 a 1953 en vuit governs consecutius. A dia d’avui, aquest rècord de longevitat política en la història de la democràcia italiana segueix sense se superat.
PAPER EN LA INTEGRACIÓ EUROPEA
Durant l’anomenada “era De Gasperi” Itàlia va ser reconstruïda establint una Constitució republicana, consolidant la democràcia interna i fent els primers passos cap a la reconstrucció econòmica. De Gas-peri va ser un entusiasta defensor de la cooperació internacional. Com a responsable de la major part de la reconstrucció italiana de la postguerra, estava con-vençut que Itàlia necessitava restaurar el seu paper en l’escena internacional. Amb aquesta finalitat va treballar per crear el Consell d’Europa, va convèncer Itàlia de formar part del Pla Marshall americà i d’unir-se a l’OTAN. La seva forta cooperació amb els Estats Units va tenir lloc al mateix temps que Itàlia tenia un dels partits comunistes més grans d’Europa occidental.
DEMOCRÀCIA, ACORD I LLIBERTAT
De Gasperi creia que la Segona Guerra Mundial va en-senyar a tots els europeus la següent lliçó: “el futur no es construirà per la força, ni pel desig de conquesta, sinó per l’aplicació pacient del mètode democràtic, l’esperit constructiu d’acord i el respecte a la llibertat”. Això és el que va dir quan va acceptar el premi Carlemany pel seu compromís europeista el 1952. Aquesta visió explica la seva ràpida resposta a la crida de Robert Schuman el 9 de maig de 1950 per una Europa integrada, que va conduir a la fundació de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (ECSC) un any després. Es va convertir en el primer president de l’Assemblea Parlamentària de la CECA el 1954. I encara que finalment el projecte va fracassar, De Gasperi va ser un defensor de la política comuna europea de defensa.
COMUNITAT ECONÒMICA EUROPEA
Durant aquests primers passos cap a la integració europea, el paper de De Gasperi ha estat descrit com el de mediador entre Alemanya i França, dividides per gairebé un segle de guerra. Durant els últims anys de la seva vida també va ser una força inspiradora darrere de la creació de la Comunitat Econòmica Europea. Tot i que no viuria perquè això arribés a bon port –va morir l’agost de 1954–, el seu paper va ser àmpliament reco-negut quan es van signar els tractats de Roma el 1957.
Els seus antecedents, les seves experiències bèl·liques, viure sota el feixisme i formar part d’una minoria van fer que Alcide De Gasperi fos molt conscient que la unitat europea era necessària per curar les ferides de dues guerres mundials i ajudar a evitar que les atrocitats del passat tornessin a succeir. Estava motivat per una visió clara d’una Unió d’Europa que no substituiria els estats individuals, sinó que permetria que es complementessin.
De Gasperi estrenyent la mà al Canceller alemany Konrad Adenauer (Roma, 1953)
