El passat 24 de setembre va finalitzar la consulta pública iniciada pel Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural amb motiu del Projecte de decret de desplegament parcial de la Llei 2/2020, de la vitivinicultura. El projecte normatiu venia acompanyat d’un annex que pretenia identificar els problemes a so-lucionar, els objectius de la iniciativa legal, els impactes esperats i finalment l’opció normativa que es considera preferida pel Govern.
Molts dels punts incorporats són de necessària actua-lització normativa, com ara la revisió i actualització del procediment per reconèixer un vi de finca qualificada, el foment de la qualitat dels vins, l’augment de les ga-ranties, la transparència i la seguretat jurídica inherents al sector productor de raïm i elaborador de vi o garantir l’eficiència i l’eficàcia en el control oficial.
Ara bé, segons s’avança en el document es veu que problemes, objectius i proposta normativa no van de la mà i es posen de relleu discordances rellevants que mirarem de resumir.
La diagnosi situa com a problemàtica una eventual concentració de l’oferta dels viticultors, quan en realitat és més propera una eventual concentració de la demanda des de l’elaboració. El document no sembla tenir en compte el fet que el mercat del raïm i del vi base apte per DO estan estretament lligats, de manera que un alt percentatge del raïm o vi base produït sota l’empara d’una DO es concentra en un reduït grup d’empreses compradores.
Sobta que a l’opció normativa “preferida” s’inclogui el següent punt:
“Protegir les zones productores de vi periurbanes”
Cal indicar que el document a exposició pública no menciona en cap moment (ni als problemes identifi-cats -punt 1- ni als objectius de la iniciativa -punt 2-), la necessitat de protegir les zones productores de vi periurbanes. Senzillament la proposta apareix com un bolet a l’apartat normatiu. No sembla tenir en compte que la llei 2/2020 i el Decret 474/2004 (que es volen desplegar i donen empara normativa) quan parlen de “protecció” en cap cas es refereixen a una li-mitació en l’ús de la terra o bé a una qualificació urbanística de protecció, tan sols fan referència a la menció associada a la DO i noms que la componen.
Pel que fa a l’avaluació d’impactes ambientals, s’indica que cal impulsar la protecció de zones productores de vi periurbanes amb la finalitat de garantir-ne la conti-nuïtat. Aquesta proposta manca de sentit en qualsevol de les dues accepcions de la paraula perquè, si el que es pretén és la uniformitat i continuïtat del conreu, en cap cas es podria dir que el monocultiu té un impacte ambiental favorable vers l’alternativa de la diversificació. I si, per altra banda, es refereix a la continuïtat de l’em-presa agrària, això tampoc no s’aconsegueix limitant les opcions de conreu i aprofitament de la propietat a un únic ús i cultiu, més aviat s’aconsegueix el contrari, en restar flexibilitat a l’empresa agrària.
En relació a una eventual “protecció de vinyes periurbanes”, cal indicar que hi ha estudis que conclouen que una protecció d’aquest estil no només és ineficaç davant els grans projectes d’infraestructures (on la normativa avala que aquests tipus de proteccions siguin ineficaces), sinó que la limitació en els usos de la propietat acaba implicant una devaluació del valor, un fet que, en cas d’arribar una expropiació, implicarà menors indemnitzacions i que dificulta al viticultor la possibilitat de reprendre l’activitat. Per altra banda, supeditar la continuïtat del conreu a criteris paisatgís-tics per compte de criteris de rendibilitat econòmica no sembla – ni de lluny – la millor manera de potenciar el producte.
En relació a d’altres objectius que cal preveure a la norma, cal indicar que el posicionament ha estat clar en manifestar que és necessària una reducció de la burocràcia i tràmits associats a l’activitat vitivinícola. Suposen per si sols un cost administratiu rellevant, particularment per als petits productors. Cal avaluar el motiu pel qual es requereixen algunes informacions i si és realment necessari aportar-les o és possible prescindir-ne.
L’externalització de tràmits del Departament via digitalització ha de contemplar la solució analògica per quan la via digital (cas de l’ e-RVC) no és ope-rativa o simplement el viticultor no està capacitat per a l’ús d’aquestes eines que, tot sovint, no tenen un servei de suport a l’usuari operatiu que hauria de ser facilitat per l’Administració. Aquest fet comporta un increment de la despesa en tècnics, en el millor dels casos, o a la desaparició de petits viticultors, en el pitjor.
Respecte a la mancança de punts a la proposta, hi trobaríem el de la coexistència de productes vitivinícoles dins un mateix celler (actualment emparat per l’article 20 de la llei i l’article 12 del Decret 474/2004). La co-existència suposa, de fet, una excepció arreu d’Europa de difícil justificació pel que fa a la tipicitat del producte, ja que sovint parlem del mateix territori, la mateixa varietat i fins i tot una pràctica vitivinícola i enològica molt similar, amb l’únic canvi de l’etiqueta que finalment llueix el producte. En relació a situacions viscudes en el passat (com el traspàs d’ensenyes i marques d’una DO a l’altra sense que el producte finalment comercialitzat hagi sofert cap canvi més enllà de l’etiqueta o l’envàs), es requereix un desplegament normatiu que permeti les garanties suficients per esvair qualsevol ombra d’irregularitat que pogués malmetre el prestigi de les DO implicades.
Un altre punt que es podria considerar a mig termini, seria el tancament del registre de parcel·les adscri-tes a la DO amb l’objectiu de garantir la continuïtat del conreu de la vinya a través de la revalorització de la propietat i el conreu en un entorn assedegat d’infra-estructures i d’altres desenvolupaments.
A fi de no hipotecar el creixement de la DO o el desig dels viticultors de continuar plantant a les seves propi-etats, convindria obrir un procés d’adscripció de parce-l·les i recintes dins l’àmbit geogràfic de la DO aptes per la pràctica vitícola i obert a tot el territori vitícola actual. Les parcel·les agrícoles actuals i les que hagin estat en el passat ocupades per la vinya (des de la creació de la DO), així com els espais entre les mateixes, quedarien incorporats d’ofici, mentre que la resta de superfície potencial requeriria d’una petició voluntària de l’interessat per formar part del registre potencial de superfícies amb dret a incorporar-se a l’àmbit territorial delimitat de la DO. Aquesta fórmula no és gaire diferent de la que opera a registres de DOs ben consolidades com la Champagne, Borgoña, o Burdeos.
L’impacte esperat a curt termini pel que fa a producció seria inexistent, o en tot cas favorable ja que incen-tivaria tenir cura dels recintes actualment plantats. L’impacte a llarg termini cercaria una revalorització del valor econòmic de la propietat vitivinícola (per posar un exemple, a les DO abans esmentades el valor de l’hectàrea vitícola pot ser d’alguns centenars de milers d’euros), segons s’anés esgotant el sòl apte per plantar d’unes determinades característiques.
És indubtable que l’incentiu més gran per a la continuïtat del conreu de la vinya és un preu del producte percebut per l’empresari que li sigui rendible, però no cal obviar el fet que una revalorització important del principal actiu de l’empresari vitícola contribueix –i força– al manteniment de la vinya i de les superfícies que ocupa, entre d’altres motius perquè també encareix el cost econòmic de les expropiacions i obliga a dissenyar les infraestructures tenint en compte aquest cost.
Octubre 2023
